Llistat de punts

Moltes vegades us he recordat aquella escena commovedora que ens relata l’Evangeli: Jesús és a la barca de Pere, des d’on ha parlat a la gent. Aquella multitud que el seguia ha remogut l’afany d’ànimes que consumeix el seu Cor, i el Diví Mestre vol que els seus deixebles participin ja d’aquest zel. Després de dir-los que es llancin mar endins —duc in altum!— (Lc V, 4), suggereix a Pere que cali les xarxes per pescar.

No m’entretindré ara en els detalls, tan alliçonadors, d’aquells moments. Desitjo que considerem la reacció del Príncep dels Apòstols, a la vista del miracle: aparteu-vos de mi, Senyor, que sóc un home pecador (Lc V, 8). Una veritat —no en tinc cap dubte— que escau perfectament a la situació personal de tothom. No obstant això, us asseguro que en topar-me durant tota la vida amb tants de prodigis de la gràcia, obrats a través de mans humanes, m’he sentit inclinat, cada dia més, a cridar: Senyor, no us aparteu de mi, que sense Vós no puc fer res de bo.

Entenc molt bé, justament per això, aquells mots del Bisbe d’Hipona, que ressonen com un cant meravellós a la llibertat: Déu, que et va crear sense tu (St. Agustí, Sermó CLXIX, 13 [PL 38, 923]), no et salvarà sense tu, perquè cadascun de nosaltres, tu i jo, ens movem sempre amb la possibilitat —la trista desventura— d’aixecar-nos contra Déu, de rebutjar-lo —potser amb el nostre capteniment— o d’exclamar: no volem que regni sobre nosaltres (Lc XIX, 14).

Escollir la vida

Hem après amb agraïment, ja que percebem la felicitat a què som cridats, que totes les criatures han estat tretes del no-res per Déu i per a Déu: les racionals, els homes, tot i que perdem la raó tan sovint; i les irracionals, aquelles que tresquen per la superfície de la terra, o que habiten en les entranyes del món, o que travessen la blavor del cel, algunes fins a mirar el sol de fit a fit. Però enmig d’aquesta meravellosa varietat, només nosaltres, els homes —no parlo aquí dels àngels— ens unim al Creador per l’exercici de la nostra llibertat: podem retre al Senyor la glòria que li correspon com a Autor de tot allò que existeix, o negar-la-hi.

Aquesta possibilitat compon el clarobscur de la llibertat humana. El Senyor ens invita; ens impulsa —perquè ens estima entranyablement!— a escollir el bé. Mira: avui jo poso davant teu la vida amb el bé, la mort amb el mal. Si obeeixes el precepte de Jahvè, el teu Déu, que avui t’imposo, d’estimar Jahvè, el Déu, de seguir els seus camins i observar els seus manaments, decrets i preceptes, viuràs… Escull, doncs, la vida perquè visquis (Dt XXX, 15-16, 19).

¿Vols pensar —jo també el faig, el meu examen— si mantens immutable i ferma la teva elecció de Vida? ¿Si en sentir aquesta veu de Déu, amabilíssima, que t’estimula a la santedat, respons lliurement que sí? Tornem a girar l’esguard al nostre Jesús, quan parlava a la gent per les ciutats i els camps de Palestina. No pretén d’imposar-se. Si vols ésser perfecte… (Mt XIX, 21) diu al jove ric. Aquell xicot rebutjà la insinuació, i l’Evangeli diu que abiit tristis (Mt XIX, 22), que se’n va anar entristit. Per això algun cop l’he anomenat l’au trista: va perdre l’alegria perquè es va negar a lliurar la seva llibertat a Déu.

Considereu ara el moment sublim en què l’arcàngel sant Gabriel anuncia a santa Maria el designi de l’Altíssim. La nostra Mare escolta, i pregunta per tal d’entendre millor què li demana el Senyor; en acabat, surt la resposta ferma: fiat! (Lc I, 38) —que es faci en mi segons la vostra paraula!—, el fruit de la millor llibertat: la de decidir-se per Déu.

En tots els misteris de la nostra fe catòlica, aleteja aquest cant a la llibertat. La Trinitat Beatíssima treu el món i l’home del no-res, en un lliure devessall d’amor. El Verb baixa del Cel i pren la nostra carn amb aquest segell estupend de la llibertat en la submissió: Heus aquí que vinc, com està escrit de mi al principi del llibre, per a complir, oh Déu!, la vostra voluntat (Hebr. X, 7). Quan arriba l’hora marcada per Déu per a salvar la humanitat de l’esclavitud del pecat, contemplem Jesucrist a Getsemaní, patint dolorosament fins a vessar una suor de sang (Cfr. Lc XXII, 44), que accepta espontàniament, rendint-s’hi, el sacrifici que el Pare li reclama: com un anyell conduit a l’escorxador, com una ovella muda davant els esquiladors (Is LIII, 7). Ja ho havia anunciat als seus, en una d’aquelles converses en les quals vessava el seu Cor, per tal que tots els qui l’estimen coneguin que Ell és el Camí —no n’hi ha d’altre— per arribar al Pare: per això, el Pare m’estima, perquè jo dono la vida per recobrar-la altre cop. Ningú no me la pren; sinó que sóc jo qui la dono, de la meva pròpia voluntat. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la (Ioh X, 17-18).

Esclavitud per esclavitud —si, tanmateix, hem de servir, ja que tant si ho admetem com si no, això és la condició humana—, no hi ha res més bo que reconèixer-se esclaus de Déu per Amor. Perquè en aquest moment perdem la situació d’esclaus, per a convertir-nos en amics, en fills. I es aquí on es manifesta la diferència: afrontem les honestes ocupacions del món amb la mateixa passió, amb el mateix afany que els altres, però amb la pau en el fons de l’ànima; amb alegria i serenitat, també en les contradiccions: perquè no dipositem la confiança en allò que passa, sinó en allò que roman per sempre, no som fills de l’esclava, sinó de la lliure (Gal IV, 31).

D’on ens ve aquesta llibertat? Ve de Crist, Senyor Nostre. Aquesta és la llibertat amb què ens ha redimit (Cfr. Gal IV, 31). Per això ensenya: si el Fill, doncs, us ateny la llibertat, sereu lliures de viure (Ioh VIII, 36). Els cristians no hem de manllevar a ningú el veritable sentit d’aquest do, ja que l’única llibertat que salva l’home és cristiana.

Em plau de parlar de l’aventura de la llibertat, perquè així es desenvolupa la vostra vida i la meva. Lliurement —com a fills, hi insisteixo, no com a esclaus—, seguim el sender que el Senyor ha assenyalat per a cada un de nosaltres. Assaborim aquesta amplitud de moviments com un regal de Déu.

Lliurement, sense cap coacció, perquè em dóna la gana, em decideixo per Déu. I em comprometo a servir, a convertir la meva existència en una donació als altres, per amor al meu Senyor Jesús. Aquesta llibertat m’anima a clamar que res, a la terra, no em separarà de la caritat de Crist (Cfr. Rom VIII, 39).

En la paràbola dels invitats al sopar, el pare de família, després de saber que alguns dels qui havien d’acudir a la festa s’han excusat amb raons i excuses fàcils, ordena al criat: surt pels camins i pels tancats i fes entrar per força —compelle intrare— els que trobis, perquè vinguin (Lc XIV, 23). Això no és coacció? ¿No és fer ús de violència contra la legítima llibertat de cada consciència?

Si meditem l’Evangeli i ponderem els ensenyaments de Jesús, no confondrem aquestes ordres amb la coacció. Vegeu de quina manera Crist insinua sempre: si vols ésser perfecte… si algú em vol seguir. Aquest compelle intrare no comporta violència física ni moral: reflecteix l’empenta de l’exemple cristià, que en la seva manera de procedir mostra la força de Déu: mireu com atreu el Pare: delecta ensenyant, sense imposar la necessitat. És així com atreu cap a Ell (St. Agustí, In Ioannis Evangelium tractatus, XXVI, 7 [PL 35, 1610]).

Quan un respira aquest ambient de llibertat, s’entén ben clar que obrar malament no es cap alliberament, sinó una esclavitud. Qui peca contra Déu conserva el lliure arbitri quant a la llibertat de coacció, però l’ha perdut quant a la llibertat de culpa (St. Tomàs d’Aquino, Ibídem). Potser manifestarà que s’ha comportat d’acord amb les seves preferències, però no aconseguirà de pronunciar la veu de la veritable llibertat, per tal com s’ha fet esclau d’allò que ell mateix ha decidit, i s’ha decidit per la cosa pitjor, per l’absència de Déu, i allí no hi ha llibertat.

Us ho torno a dir: no accepto cap altra esclavitud que la de l’Amor de Déu. I això perquè, tal com ja us ho he comentat en d’altres moments, la religió és la major rebel·lia de l’home que no tolera viure com una bèstia, que no es conforma —no s’aquieta— si no tracta i coneix el Creador. Us vull rebels, lliures de tot lligament, perquè us vull amb mi —és Crist qui ens hi vol!— fills de Déu. Esclavatge o filiació divina: heus aquí el dilema de la nostra vida. O fills de Déu o esclaus de la supèrbia, de la sensualitat, d’aquest egoisme angoixós en què tantes ànimes semblen debatre’s.

L’Amor de Déu assenyala el camí de la veritat, de la justícia, del bé. Quan ens decidim a respondre al Senyor: la meva llibertat per a Vós, ens trobem alliberats de totes les cadenes que ens havien lligat a coses sense importància, a preocupacions ridícules, a ambicions mesquines. I la llibertat —tresor incalculable, perla meravellosa que fóra trist de llençar a les bèsties (Cfr. Mt. VII, 6) — és esmerçada tota sencera a aprendre de fer el bé (Cfr. Is I, 17).

Aquesta és la llibertat gloriosa dels fills de Déu. Els cristians acovardits —cohibits o envejosos— en llur conducta, davant el llibertinatge dels qui no han acollit la Paraula de Déu, demostrarien tenir un concepte miserable de la nostra fe. Si de debò complim la Llei de Crist —si ens hi esforcem, perquè no sempre ho aconseguirem—, ens descobrirem proveïts d’aquesta meravellosa gallardia d’esperit, que no necessita anar a cercar enlloc més el sentit de la dignitat humana més completa.

La nostra fe no és cap càrrega, ni cap limitació. Quina pobra idea de la veritat cristiana manifestaria qui raonés així! En decidir-nos per Déu, no hi perdem res, ho guanyem tot: qui al preu de l’ànima conserva la vida, la perdrà; i qui perdi la seva vida per amor meu, la retrobarà (Mt X, 39).

Hem tret la carta guanyadora, el primer premi. Mai que hi hagi res que ens privi de veure això clarament, examinem l’interior de la nostra ànima: potser hi trobarem poca fe, poc tracte personal amb Déu, poca vida d’oració. Hem de pregar al Senyor —mitjançant la seva Mare i Mare Nostra— que ens augmenti el seu amor, que ens concedeixi de tastar la dolçor de la seva presència, ja que és tan sols quan hom estima que arriba a la llibertat més plena: la de no voler abandonar mai, per tota l’eternitat, l’objecte dels nostres amors.

Us deslliuraré de la captivitat, sigueu on sigueu (Ier XXIX, 14). Ens deslliurem de l’esclavitud, amb l’oració: ens sabem lliures, volant en un epitalami d’ànima enamorada, en un càntic d’amor, que empeny a desitjar no apartar-se de Déu. Una nova manera de trepitjar terra, una manera divina, sobrenatural, meravellosa. Tot recordant tants d’escriptors castellans del cinc-cents, potser ens plaurà d’assaborir pel nostre compte: que visc perquè no visc: que és Crist qui viu en mi! (Cfr. Gal II, 20).

Hom accepta amb gust la necessitat de treballar en aquest món, durant molts anys, perquè Jesús té pocs amics ací baix. No rebutgem l’obligació de viure, de gastar-nos —ben espremuts—, al servei de Déu i de l’Església. Així, en llibertat: in libertatem gloriae filiorum Dei (Rom VIII, 21), qua libertate Christus nos liberavit (Gal IV, 31); amb la llibertat dels fills de Déu, que Jesucrist ens ha guanyat en morir damunt la fusta de la Creu.