Llistat de punts

Us haig de dir, i no hi ha cap presumpció per part meva, que m’adono de seguida si aquesta conversa cau en un sac foradat o bé si s’esquitlla per damunt de qui m’escolta. Deixeu que us obri el cor perquè m’ajudeu a donar gràcies a Déu. Quan, el 1928, vaig veure què volia el Senyor de mi, vaig començar la feina immediatament. En aquells anys —gràcies, Déu meu, perquè hi va haver molt per a sofrir i molt per a estimar!—, em van prendre per boig; d’altres, fent una ostensió comprensiva, em deien somiador, però somiador de somnis impossibles. Malgrat tot, i malgrat la meva pròpia misèria, vaig continuar sense descoratjar-me; com que allò no era cosa meva, va anar obrint camí enmig dels contratemps, i avui és una realitat estesa per tota la terra, d’un pol a l’altre, que sembla tan natural a la majoria perquè el Senyor ha tingut compte que es reconegués com a cosa seva.

Us deia que tot just he canviat dues paraules amb algú, m’adono de si m’entén o no. No em passa com a la lloca que està covant, i una mà estranya li esmuny un ou d’ànega. Passen els dies i només quan els pollets trenquen la closca i veu com corre aquell floc de llana, per la seva manera desmanyotada de caminar —una pota aquí, l’altra allà— ja veu que aquest no és dels seus; que mai no aprendrà a piular, per més que s’hi entesti. Mai no he maltractat ningú que m’hagi girat l’esquena ni tan sols quan els meus desigs d’ajuda han estat pagats amb un rebuf. Per això, cap allà l’any 1939, m’atragué l’atenció un rètol que vaig trobar en un edifici on donava un curs de recés a uns universitaris. Deia així: que cada caminant segueixi el seu camí; era un consell aprofitable.

Lluiteu contra aquesta excessiva comprensió que cada u té amb si mateix: exigiu-vos! De vegades pensem massa en la salut; en el descans que no ha de faltar, justament perquè cal per al retorn a la feina amb renovades forces. Però aquest repòs —ja fa tants d’anys que ho vaig escriure— no és pas no fer res: és distreure’ns en activitats que exigeixen menys d’esforç.

En d’altres ocasions, amb falses excuses, som massa còmodes, ens oblidem de la beneïda responsabilitat que pesa damunt les nostres espatlles, ens conformem amb allò que basta per a sortir del compromís, ens deixem arrossegar per raons enganyoses perquè ens estiguem amb les mans plegades, mentre Satanàs i els seus aliats no fan vacances. Escolta amb atenció, i medita-ho, allò que escrivia sant Pau als cristians servents d’ofici: els instava que obeïssin els amos, no servint-los solament quan tenen els ulls posats en vosaltres, com si només creguéssiu plaure als homes, sinó com a servents de Crist que compleixen la voluntat de Déu de tot cor, servint amb amor, fent-vos càrrec que ho feu al Crist i no als homes (Eph VI, 6-7). ¡Quin bon consell perquè el seguim, tant tu com jo!

Demanem llum a Jesucrist Senyor Nostre, i preguem-li que ens ajudi a descobrir, a cada instant, aquest sentit diví que transforma la nostra vocació professional en la polleguera sobre la qual es fonamenta i gira la nostra crida a la santedat. A l’Evangeli, trobareu que Jesús era conegut com faber, filius Mariae (Mc VI, 3), l’obrer, el fill de Maria; així també nosaltres, amb un sant orgull, hem de demostrar amb fets que som treballadors!, homes i dones feiners!

Ja que ens hem de captenir sempre com a enviats de Déu, hem de tenir molt present que no el servim amb lleialtat quan abandonem la feina; quan no compartim amb els altres el deler i l’abnegació en el compliment dels compromisos professionals, quan podem ésser assenyalats com a dropos, informals, frívols, desordenats, mandrosos, inútils… Perquè qui negligeix aquestes obligacions, en aparença menys importants, difícilment vencerà en les altres de vida interior, que certament costen més. Qui és fidel en el mínim, és fidel en el molt, i qui és injust en el mínim, és injust en el molt (Lc XVI, 10).

S’esdevé, amb tot, que n’hi ha alguns —són bons, bondadosos— que asseguren de paraula que aspiren a difondre el bell ideal de la nostra fe, però en la pràctica s’acontenten amb una conducta professional lleugera, descurada: semblen caps de pardals. Si ens topem amb aquests cristians de boca, els hem d’ajudar amb afecte i amb claredat; i recórrer, quan calgui, a aquest remei evangèlic de la correcció fraterna: si algú com a home que és, cau malauradament en alguna falta, vosaltres que sou espirituals, instruïu-lo en esperit de mansuetud, estant atent tu mateix, que no caiguis també en la mateixa temptació. Porteu els uns les càrregues dels altres, i complireu així la llei del Crist (Gal VI, 1-2). I, si sobre llur professió de catòlics s’hi afegeixen d’altres motius: més edat, experiència o responsabilitat, aleshores amb major motiu hem de parlar, hem de procurar que reaccionin, per tal que aconsegueixin un major pes en llur vida de treball, orientant-los com un bon pare, com un bon mestre, sense humiliar.

És cosa que incita molt a meditar a poc a poc el comportament de sant Pau: prou que ho sabeu, vosaltres, com cal que se’ns imiti. Perquè no vam estar entre vosaltres desordenadament, ni ens vam menjar de franc el pa dels altres, sinó que amb fatiga i suor treballàvem nit i dia per no ser carregosos per ningú… Ja quan estàvem plegats, us ho dèiem tot sovint, això: qui no vulgui treballar, que no mengi (2 Thes III, 7-10).