Llistat de punts

Reposeu en la filiació divina. Déu és un Pare ple de tendresa, d’amor infinit. Digues-li Pare molts cops el dia, i digues-li ara mateix —estant tot sol, en el teu cor— que l’estimes, que l’adores: que sents l’orgull i la força d’ésser fill seu. Això suposa un autèntic programa de vida interior, que s’ha de canalitzar a través de les teves relacions de pietat amb Déu —poques, però constants, hi insisteixo—, que et permetran d’adquirir els sentiments i les maneres d’un bon fill.

T’he de prevenir encara contra el perill de la rutina —veritable sepulcre de la pietat—, que es presenta sovint disfressada amb ambicions de realitzar o d’emprendre gestes importants, mentre l’obligada ocupació quotidiana és còmodament descurada. Quan t’adonis d’aquestes insinuacions, posa’t amb sinceritat davant el Senyor: pensa si no t’hauràs avorrit de lluitar sempre pel mateix, perquè no anaves a trobar Déu; mira si ha decaigut —per falta de generositat, d’esperit de sacrifici— la perseverança fidel en el treball. Aleshores, les teves normes de pietat, les petites mortificacions, l’activitat apostòlica que no aplega un fruit immediat, apareixen com tremendament estèrils. Estem buits, i tal vegada comencem a somiar nous plans, per ofegar la veu del nostre Pare del Cel, que reclama una lleialtat total. I amb un malson de grandeses en l’ànima, oblidem la realitat més certa, el camí que sens dubte ens porta de dret cap a la santedat: un senyal clar que hem perdut el punt de mira sobrenatural; el convenciment que som nens petits; la persuasió que el nostre Pare farà meravelles en nosaltres, si recomencem amb humilitat.

Allà on ens trobem, ens exhorta el Senyor: vetlleu! Alimentem en les nostres consciències, davant aquesta petició de Déu, els desigs esperançats de santedat, amb obres. Dóna’m, fill meu, el teu cor (Prv XXIII, 26), ens suggereix a cau d’orella. Deixa’t d’alçar castells amb la fantasia, decideix-te a obrir l’ànima a Déu, ja que exclusivament en el Senyor trobaràs un fonament real per a la teva esperança i per a fer el bé als altres. Quan no es lluita amb si mateix, quan no es rebutgen terminantment els enemics que hi ha dins la ciutadella interior —l’orgull, l’enveja, la concupiscència de la carn i dels ulls, l’autosuficiència, l’esbojarrada avidesa de llibertinatge—, quan aquesta brega interior no existeix, els ideals més nobles es marceixen com la flor del fenc, que en sortir el sol abrusador, l’herba s’asseca, la flor cau i se n’acaba la vistosa formosor (Iac I, 10-11). En acabat, a la més petita, sorgiran el descoratjament i la tristesa, talment una planta nociva i invasora.

Jesús no es conforma amb un assentiment vacil·lant. Pretén, té dret de veure’ns caminar amb enteresa, sense concessions davant les dificultats. Exigeix passes fermes, concretes; i d’ordinari, els propòsits generals serveixen de poc. Aquests propòsits tan poc delineats em semblen il·lusions fal·laces, que intenten ofegar les crides divines que percep el cor; focs follets, que no cremen ni escalfen, i que desapareixen amb la mateixa fugacitat amb què han sorgit.

Per això, si et veig caminar amb determinació, em convenceré que les teves intencions per a assolir la meta són sinceres. Obra el bé, revisant les teves actituds ordinàries davant l’ocupació de cada instant; practica la justícia, precisament en els àmbits que sovinteges encara que la fatiga et doblegui; fomenta la felicitat dels qui et volten tot servint els altres amb alegria al lloc de la teva feina, amb esforç per acabar-la amb la major perfecció possible, amb la teva comprensió, el teu somriure, la teva actitud cristiana. I tot això, per Déu, amb el pensament en la seva glòria, amb la mirada alta, anhelant la Pàtria definitiva, per tal com solament aquest fi val la pena.

La importància de la lluita

Us haig de prevenir contra un parany, que Satanàs —aquest sí que mai no fa vacances!— no deixa de fer servir per arrencar-nos la pau. Potser en algun instant s’insinua el dubte, la temptació de pensar que un retrocedeix lamentablement, o que amb prou feines avança; fins i tot arriba a cobrar força el convenciment que, malgrat la punya per a millorar, encara empitjora. Jo us asseguro que, d’ordinari, aquest judici pessimista reflecteix solament una falsa il·lusió, un engany que convé de rebutjar. Acostuma a esdevenir, en aquests casos, que l’ànima es torna més atenta, la consciència més fina, l’amor més exigent; o bé passa que l’acció de la gràcia il·lumina amb més intensitat, i salten a la vista tants detalls que en una penombra passarien desapercebuts. Sigui com sigui, hem d’examinar atentament aquestes inquietuds, perquè el Senyor, amb la seva llum, ens demana més humilitat o més generositat. Recordeu-vos que la Providència de Déu ens mena sense pauses, i no ens escatima el seu auxili —amb miracles portentosos i amb miracles menuts— per fer anar endavant els seus fills.

Militia est vita hominis super terram, et sicut dies mercenarii, dies eius (Job VII, 1), la vida de l’home a la terra és milícia, i els seus dies transcorren amb el pes del treball. Ningú no s’escapa d’aquest imperatiu; tampoc no se n’escapen aquells poltrons que es resisteixen a assabentar-se’n; deserten les files de Crist, i s’afanyen en altres bregues per satisfer la ganduleria, la vanitat i les ambicions mesquines; són esclaus dels seus capricis.

Si la situació de lluita és connatural a la criatura humana, procurem complir les nostres obligacions amb tenacitat, pregant i treballant amb bona voluntat, amb rectitud d’intenció, amb l’esguard fit en allò que Déu vol. Així se sadollaran les nostres ànsies d’Amor, i progressarem en la marxa vers la santedat, per bé que en acabar la jornada puguem comprovar que encara ens manca molt de camí a fer.

Renoveu cada matí amb un serviam! decidit —us serviré, Senyor!—, el propòsit de no cedir, de no caure en la peresa o en la desídia, d’afrontar els afers amb més esperança, amb més optimisme, ben persuadits que si en alguna escaramussa hem estat vençuts, podrem superar la buidor amb un acte d’amor sincer.