Llistat de punts

Aquest és el fruit de l’oració d’avui: que ens convencem que el nostre camí a la terra —en tota circumstància i en tota temporada— és per a Déu, que ens convencem que és un tresor de glòria, un transsumpte celestial; que és, a les nostres mans, una meravella que hem d’administrar, amb sentit de responsabilitat i de cara als homes i a Déu, sense que calgui canviar d’estat, enmig del carrer, tot santificant la pròpia professió o ofici i la vida de la llar, les relacions socials, tota l’activitat que sembla només terrenal.

Quan tenia vint-i-sis anys i em vaig adonar, en tota la profunditat, del compromís de servir el Senyor a l’Opus Dei, vaig demanar-li amb tota l’ànima vuitanta anys de gravetat. Demanava més anys al meu Déu —amb una ingenuïtat de principiant, infantil— per saber esmerçar el temps, per aprendre a aprofitar cada minut, al seu servei. El Senyor sap concedir aquestes riqueses. Qui sap si tu i jo arribarem a poder dir: he tingut més intel·ligència que els ancians, perquè he complert els vostres manaments (Ps CXVIII, 100). La joventut no ha d’equivaler a despreocupació, així com el fet de pentinar cabells blancs no vol pas dir necessàriament prudència i saviesa.

Vine amb mi a la Mare de Crist. Mare Nostra, que has vist Jesús fent-se gran, que has vist com aprofitava el seu pas entre els homes: ensenya’m d’esmerçar els meus dies al servei de l’Església i de les ànimes; ensenya’m a percebre en la més pregona intimitat del meu cor, com un retret afectuós, Mare bona, sempre que em calgui, que el meu temps no em pertany, perquè és del Pare Nostre que és al Cel.

En resum, germans meus estimats —altra vegada la veu de sant Pau— manteniu-vos ferms i incommovibles, dedicats constantment a l’obra del Senyor. I tingueu per ben sabut que el vostre treball no és pas debades (1 Cor XV, 58). Ho veieu? És tota una trama de virtuts que es posa en joc, en exercir el nostre ofici, amb el propòsit de santificar-lo: la fortalesa, per a perseverar en la nostra labor, a pesar de les naturals dificultats i sense deixar-se vèncer mai per l’atabalament; la temperància, perquè sigui gastada sense reserves i per tal de superar la comoditat i l’egoisme; la justícia, per al compliment dels nostres deures envers Déu, envers la societat, la família, els col·legues; la prudència per saber en cada cas què convé fer, i llançar-nos a l’obra sense dilacions… I tot, hi insisteixo, per Amor, amb el sentit viu i immediat de la responsabilitat del fruit del nostre treball i del seu abast apostòlic.

Obres són amors i no bones raons, diu un refrany, i em sembla que no cal afegir-hi res més.

Senyor, concediu-nos la vostra gràcia. Obriu-nos la porta del taller de Natzaret, a fi que aprenguem a contemplar-vos a Vós, amb la vostra Mare Santa Maria, i amb el sant Patriarca Josep —que estimo tant i tant venero—, dedicats tots tres a una vida de treball sant. Es remouran els nostres pobres cors, us cercarem i us trobarem en la labor quotidiana, que Vós desitgeu que convertim en obra de Déu, obra d’Amor.

Forts i pacients: serens. Però no amb la serenitat de qui compra la tranquil·litat pròpia a costa de desinteressar-se dels germans o de la gran tasca, que pertoca a tothom, de difondre el bé per tot el món sense mesura. Serens, perquè sempre hi ha perdó, perquè tot té el seu remei, fora la mort i, per als fills de Déu, la mort és vida. Serens, ni que només fos per a poder actuar amb intel·ligència: qui conserva la calma, està en condicions de pensar, d’estudiar els pros i els contres, d’examinar assenyadament els resultats de les accions previstes. I en acabat, assossegadament, intervé amb decisió.

No és prudent qui no s’equivoca mai, sinó qui sap rectificar els seus errors. És prudent perquè s’estima més no encertar vint cops, que no pas deixar-se endur per un abstencionisme còmode. No obra amb precipitació esbojarrada o bé amb temeritat absurda, sinó que assumeix el risc de les seves decisions, i no renuncia a aconseguir el bé per la por de no encertar-la. En la nostra vida trobem companys ponderats, que són objectius, que no s’apassionen decantant la balança cap a la banda que els convé. D’aquesta mena de persones, gairebé instintivament, ens en refiem; perquè sense presumpció i sense escarafalls, procedeixen sempre bé, amb rectitud.

Aquesta virtut cardinal és indispensable en el cristià; però els últims objectius de la prudència no són la concòrdia social o la tranquil·litat de no provocar refrecs. El motiu fonamental és el compliment de la Voluntat de Déu, que ens vol senzills, però no puerils; amics de la veritat, però mai atabalats ni lleugers. El cor prudent posseirà la ciència (Prv XVIII, 15); i aquesta ciència és la de l’amor de Déu, el saber definitiu, el que pot salvar-nos, portant a totes les criatures fruits de pau i de comprensió i, per a cada ànima, la vida eterna.

Els respectes humans

Que no us deturi cap raó hipòcrita: apliqueu el remei net. Però obreu amb mà maternal, amb la delicadesa infinita de les nostres mares, mentre ens guarien les ferides grans o petites dels nostres jocs i ensopegades infantils. Si cal esperar unes hores, espereu-vos, però mai més temps del que és imprescindible, ja que una altra actitud suposaria comoditat, covardia, cosa ben diferent de la prudència. Rebutgeu tots, i principalment els qui us encarregueu de formar altres persones, la por de desinfectar la ferida.

És possible que algú mussiti arterament a l’orella d’aquells que han de curar, i no es decideixen o no volen enfrontar-se amb llur missió: Mestre, sabem que sou veraç…(Mt XXII, 16). No tolereu l’irònic elogi: aquells que no s’esforcen a dur a terme amb diligència la seva feina, ni són mestres, perquè no ensenyen el camí autèntic; ni són vertaders, ja que amb la seva falsa prudència prenen com una exageració o menyspreen les normes clares, demostrades mil vegades per la recta conducta, per l’edat, per la ciència del bon govern, pel coneixement de la feblesa humana i per l’amor a cada ovella, que empenyen a parlar, a intervenir, a mostrar interès.

Als falsos mestres, els domina la por d’esgotar la veritat; els inquieta la sola idea —l’obligació— de recórrer a l’antídot dolorós en determinades circumstàncies. En una tal actitud —convenceu-vos-en— no hi ha prudència, ni pietat, ni seny; aquesta positura reflecteix apocament, falta de responsabilitat, insensatesa, niciesa. Són els mateixos que després, plens de pànic pel desastre, pretenen escometre el mal quan ja és tard. No recorden que la virtut de la prudència demana recollir i transmetre a temps el consell reposat de la maduresa, de l’experiència antiga, de la vista neta, de la llengua sense lligaments.

En certa ocasió vaig sentir un desaprensiu que comentava que l’experiència de les ensopegades serveix per a tornar a caure cent vegades en el mateix error. Jo us dic, en canvi, que una persona prudent aprofita aquests contratemps per escarmentar, per aprendre d’obrar el bé, per renovar-se en la decisió d’esdevenir més santa. De l’experiència dels vostres fracassos i triomfs en el servei de Déu, traieu-ne sempre, amb l’acreixement de l’amor, una il·lusió més ferma de prosseguir en el compliment dels vostres deures i drets de ciutadans cristians, al preu que sigui: sense covardies, sense defugir ni l’honor ni la responsabilitat, sense espantar-nos davant les reaccions que s’aixequin al voltant nostre —tal vegada provinents de falsos germans—, quan tractem de cercar, noblement i lleialment, la glòria de Déu i el bé dels altres.

Així, doncs, hem de ser prudents. Per què? Per ser justos, per viure la caritat, per servir eficaçment Déu i totes les ànimes. La prudència, amb tota la raó, ha estat anomenada genitrix virtutum (St Tomàs d’Aquino, In III Sententiarum, dist. 33 q. 2, a. 5), mare de les virtuts, i també auriga virtutum (St. Bernat, Sermones in Cantica Canticorum, XLIX, 5 [PL 183, 1018]), conductora de tots els bons hàbits.