Llistat de punts

La saviesa del cor

L’home savi de cor serà reconegut prudent (Prv XVI, 21), podem llegir en el llibre dels Proverbis. No entendríem la prudència si la concebéssim com pusil·lanimitat i manca d’audàcia. La prudència es manifesta en l’hàbit que inclina a actuar bé: a aclarir el fi i a cercar els mitjans més convenients per obtenir-lo.

La prudència, però, no és un valor suprem. Hem de preguntar-nos sempre: prudència, per què? Perquè cal tenir en compte que existeix una falsa prudència —que més aviat hauríem de dir-ne astúcia— que està al servei de l’egoisme, que aprofita els recursos més aptes per assolir fins retorçats. Aleshores, l’ús de molta perspicàcia no fa més que agreujar la mala disposició i ens emmena a fer-nos mereixedors d’aquell retret que feia sant Agustí quan predicava al poble: ¿pretens inclinar el cor de Déu, que sempre és recte, perquè s’acomodi a la perversitat del teu? (St. Agustí, Enarrationes in Psalmos, LXIII, 18 [PL 36, 771]). Aquesta es la falsa prudència de qui creu que li sobren les pròpies forces per a justificar-se. No us cregueu pas savis (Rom XII, 16), diu sant Pau, perquè està escrit: destruiré la saviesa dels savis, i la prudència dels prudents (1 Cor I, 19).

Sant Tomàs assenyala tres actes d’aquest bon costum de la intel·ligència: aconsellar-se, jutjar rectament i decidir (Cfr. St. Tomàs d’Aquino, Summa Theologiae, II-II, p. 47, a. 8). El primer pas de la prudència és el reconeixement de la pròpia limitació: la virtut de la humilitat. Admetre, en certes qüestions, que no ho abastem tot, que no podem abraçar, en tants casos, circumstàncies que cal no perdre de vista a l’hora de judicar. Per això acudim a un conseller; però no a un de qualsevol, sinó a un de capacitat i que estigui mogut pels nostres mateixos desigs sincers d’estimar Déu, de seguir-lo fidelment. No basta demanar un parer; ens hem de dirigir a qui ens el pugui donar desinteressat i recte.

Després cal judicar, perquè la prudència exigeix ordinàriament un determini ràpid, oportú. Si a vegades és prudent retardar la decisió fins que es completin tots els elements de judici, en altres ocasions seria una gran imprudència no començar a posar en pràctica, com més aviat millor, allò que veiem que cal fer; especialment quan hi va el bé dels altres.

Aquesta saviesa de cor, aquesta prudència no es convertirà mai en la prudència de la carn a què fa referència sant Pau (Cfr. Rom VIII, 6): la d’aquells que tenen intel·ligència, però que procuren no fer-la servir per descobrir i estimar el Senyor. La veritable prudència és la que està atenta a les insinuacions de Déu i, estant així a les escoltes, rep en l’ànima promeses i realitats de salvació: Jo us glorifico, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses a savis i prudents i les heu revelades als petitons (Mt XI, 25).

Saviesa de cor que orienta i regeix moltes altres virtuts. Per la prudència l’home és audaç, sense insensatesa; no excusa, per raons ocultes de comoditat, l’esforç necessari per viure plenament segons els designis de Déu. La temprança del prudent no és insensibilitat ni misantropia; la seva justícia no és duresa; la seva paciència no és servilisme.

No és prudent qui no s’equivoca mai, sinó qui sap rectificar els seus errors. És prudent perquè s’estima més no encertar vint cops, que no pas deixar-se endur per un abstencionisme còmode. No obra amb precipitació esbojarrada o bé amb temeritat absurda, sinó que assumeix el risc de les seves decisions, i no renuncia a aconseguir el bé per la por de no encertar-la. En la nostra vida trobem companys ponderats, que són objectius, que no s’apassionen decantant la balança cap a la banda que els convé. D’aquesta mena de persones, gairebé instintivament, ens en refiem; perquè sense presumpció i sense escarafalls, procedeixen sempre bé, amb rectitud.

Aquesta virtut cardinal és indispensable en el cristià; però els últims objectius de la prudència no són la concòrdia social o la tranquil·litat de no provocar refrecs. El motiu fonamental és el compliment de la Voluntat de Déu, que ens vol senzills, però no puerils; amics de la veritat, però mai atabalats ni lleugers. El cor prudent posseirà la ciència (Prv XVIII, 15); i aquesta ciència és la de l’amor de Déu, el saber definitiu, el que pot salvar-nos, portant a totes les criatures fruits de pau i de comprensió i, per a cada ànima, la vida eterna.