Llistat de punts

Els fruits d ela temprança

Temprança és senyoriu. No tot allò que experimentem en el cos i en l’ànima es resoldrà a raig fet. No tot el que es pot fer s’ha de realitzar. Resulta més còmode deixar-se arrossegar pels impulsos que hom diu naturals; però a la fi d’aquest camí hom troba la tristesa, l’aïllament en la pròpia misèria.

N’hi ha alguns que no volen negar res a l’estómac, als ulls, a les mans; es neguen a escoltar qui els aconsella de viure una vida neta. La facultat d’engendrar —que és una realitat noble, participació en el poder creador de Déu— és utilitzada desordenadament, talment un instrument al servei de l’egoisme.

Però no m’ha agradat mai de parlar d’impuresa. Jo vull considerar els fruits de la temprança, vull veure l’home veritablement home, que no està lligat a les coses que brillen, sense valor, com la quincalla que arreplega la garsa. Aquest home sap prescindir d’allò que li fa mal a l’ànima, i s’adona que el sacrifici només és aparent, ja que vivint així —amb sacrifici— s’allibera de moltes esclavituds i aconsegueix, en la intimitat del seu cor, assaborir tot l’amor de Déu.

La vida recobra aleshores els matisos que la destemprança esfumina; estem en condicions de preocupar-nos dels altres, de compartir amb tothom el que és nostre, de dedicar-nos a les tasques grans. La temprança cria l’ànima sòbria, modesta, comprensiva; li facilita un pudícia natural que sempre és atractiva, ja que es nota en la conducta el senyoriu de la intel·ligència. La temprança no suposa limitació, sinó grandesa. Hi ha molta més privació en la intemprança en què el cor abdica de si mateix, per servir el primer que li presenti el pobre so d’unes esquelles de llauna.

Que Jesucrist és el model nostre, de tots els cristians, ho sabeu perfectament perquè ho heu sentit i meditat sovint. A més, heu ensenyat tantes ànimes, en aquest apostolat —tracte humà amb sentit diví— que forma ja una part del vostre jo; i ho heu recordat, quan calia, tot servint-vos d’aquest mitjà meravellós de la correcció fraterna, per tal que el qui us escoltava comparés el seu comportament amb el del nostre Germà primogènit, el Fill de Maria, Mare de Déu i Mare nostra.

Jesús és el model. Ho ha dit Ell: discite a me (Mt XI, 29), apreneu de mi. I avui desitjo parlar-vos d’una virtut que sense que sigui l’única ni la primera, és cert que actua en la vida cristiana com la sal que preserva de la corrupció, i constitueix la pedra de toc per a l’ànima apostòlica: la virtut de la santa puresa.

Certament, la caritat teologal se’ns mostra com la virtut més alta; però la castedat resulta el mitjà sine qua non, una condició imprescindible per a aconseguir aquest diàleg íntim amb Déu; i quan no es guarda, si no hi ha lluita, un acaba cec; no es veu res, perquè l’home animal no pot percebre les coses que són de l’Esperit de Déu (1 Cor II, 14).

Nosaltres volem mirar amb ulls nets, animats per la predicació del Mestre: benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu (Mt V, 8). L’Església ha presentat sempre aquestes paraules com una invitació a la castedat. Guarden un cor sa, escriu sant Joan Crisòstom, aquells qui posseeixen una consciència completament neta o bé els qui amen la castedat. Cap virtut no és tan necessària com aquesta per a veure Déu (St. Joan Crisòstom. In Matthaeum homiliae, XV, 4 [PG 57, 227]).

Lliurar tot el cor

Necessito recordar-vos que no trobareu la felicitat fora de les vostres obligacions cristianes. Si les abandonéssiu, en tindríeu un remordiment salvatge, i seríeu uns desgraciats. Fins i tot les coses més corrents que porten una mica de felicitat, i que són lícites, poden tornar-se aleshores amargants com el fel, agres com el vinagre, repugnants com la sandàraca.

Cadascú de vosaltres, i jo també, ens confiem a Jesús: Senyor, jo em proposo de lluitar i sé que Vós no perdeu batalles; i comprenc que, si algun cop les perdo, és perquè m’he allunyat de Vós! Agafeu-me de la mà i no us refieu de mi, no em deixeu anar!

Pare, si sóc tan feliç! Si estimo Jesucrist! Si, per més que sóc de fang, desitjo arribar a la santedat amb l’ajuda de Déu i de la seva Mare Santíssima! No en dubto; només et previnc amb aquestes exhortacions per si de cas, per si se’t presenta cap dificultat.

Al mateix temps t’haig de repetir que l’existència del cristià —la teva i la meva— és d’Amor. Aquest cor nostre, ha nascut per a estimar. I quan no se li dóna un afecte pur i net i noble, es venja i s’inunda de misèria. El veritable amor de Déu —la netedat de vida, doncs— es troba tan lluny de la sensualitat com de la insensibilitat, de qualsevol sentimentalisme com de l’absència o de la duresa de cor.

És un dol no tenir cor. Són una desgraciats els qui mai no han aprés d’estimar amb tendresa. Els cristians estem enamorats de l’Amor: el Senyor no ens vol eixuts, encarcarats, com una matèria inerta. Ens vol impregnats del seu afecte! Aquell qui per Déu renuncia a un amor humà no és un fadrí vell, com aquestes persones tristes, infelices i moixes, perquè han menyspreat la generositat d’estimar netament.

Amor humà i castedat

Per a mantenir el tracte amb el meu Senyor, ja us ho he explicat sovint, també m’han servit —tant me fa que se sàpiga— aquestes cançons populars, que es refereixen gairebé sempre a l’amor: m’agraden de debò. A mi i a alguns de vosaltres, el Senyor ens ha elegit totalment per a Ell; i traslladem a un pla diví aquest amor noble de les cançons humanes. Ho fa l’Esperit Sant en el Càntic dels Càntics; i ho han fet els grans místics de tots els temps.

Repasseu aquests versos de la Santa d’Àvila: Si queréis que esté holgando, / quiero por amor holgar; / si me mandáis trabajar, / morir quiero trabajando. / Decid, ¿dónde, cómo y cuándo? / Decid, dulce Amor, decid: / ¿Qué mandáis hacer de mí? (Sta Teresa de Jesús, Vuestra soy, para Vos nací, Poesías, 5, 9).O bé aquella cançó de sant Joan de la Creu, que comença d’una manera encantadora: Un pastorcico solo está penado, / ajeno de placer y de contento, / y en su pastora puesto el pensamiento / y el pecho del amor muy lastimado (St. Joan de la Creu, Otras canciones a lo divino de Cristo y el alma, Poesías, 10).

L’amor humà, quan és net, em produeix un respecte immens, una veneració indicible. ¿I com no ens hem d’estimar aquestes afeccions santes, nobles, dels nostres pares, als quals devem una gran part de la nostra amistat amb Déu? Jo beneeixo aquest amor amb totes dues mans i quan m’han preguntat per què dic amb totes dues mans, la resposta immediata ha estat perquè no en tinc quatre!

Beneït sigui l’amor humà! Però a mi, el Senyor, m’ha demanat més. I, això ho afirma la teologia catòlica, el fet de donar-se per amor del Regne del Cel només a Jesús, i per Jesús, a tots els homes, és quelcom més sublim que l’amor matrimonial, encara que el matrimoni sigui un sagrament i sacramentum magnum (Eph V, 32).

Però, a totes passades, cadascú al seu lloc, amb la vocació que Déu li ha infós en l’ànima —solter, casat, vidu, sacerdot— s’ha d’esforçar a viure delicadament la castedat, que és virtut per a tothom i de tothom demana lluita, delicadesa, finor, fermesa, aquella exquisitat que només s’entén quan ens posem al costat del Cor enamorat de Crist en la Creu. No us preocupeu si en algun moment sentiu la temptació que us sotja. Una cosa és sentir, i una altra consentir. La temptació es pot rebutjar fàcilment, amb l’ajuda de Déu. El que no convé de cap manera és dialogar.

Jo acostumo a dir que són tres els punts que ens omplen d’alegria a la terra i que ens obtenen la felicitat eterna del Cel: una fidelitat ferma, delicada, alegre i indiscutida a la fe, a la vocació que cadascú ha rebut i a la puresa. Qui es queda enganxat en els esbarzers del camí —la sensualitat, la supèrbia…—, ho farà per la seva pròpia voluntat i, si no rectifica, serà un desgraciat per haver-se posat d’esquena a l’Amor de Crist.

Torno a afirmar que tots tenim misèries. Però les nostres misèries no ens hauran de moure mai a desentendre’ns de l’Amor de Déu, sinó a acollir-nos a aquest Amor, a ficar-nos dins d’aquesta bondat divina, tal com els guerrers antics es ficaven dins llur armadura: aquell ecce ego, quia vocasti me (1 Reg III, 6, 8) —compta amb mi, ja que m’has cridat— és la nostra defensa. No ens hem d’allunyar de Déu, perquè descobrim les nostres fragilitats; hem d’atacar les misèries justament perquè Déu confia en nosaltres.