Llistat de punts

La castedat és possible

Tots nosaltres arrosseguem passions; tots ens trobem amb les mateixes dificultats, a qualsevol edat. Per això, hem de lluitar. Recordeu allò que escrivia sant Pau: datus est mihi stimulus carnis meae, angelus Satanae, qui me colaphizet (2 Cor XII, 7), es rebel·la l’estímul de la carn, que és com un àngel de Satanàs, que el bufeteja, perquè si no, s’ompliria de supèrbia.

No es pot menar una vida neta sense l’assistència divina. Déu vol que siguem humils i que demanem el seu socors. Has de suplicar confiadament a la Verge, ara mateix, en la soledat acompanyada del teu cor, sense remor de paraules: Mare meva, aquest pobre cor meu se subleva amb ximpleries… Si vós no em protegiu… I t’empararà perquè el conservis pur i facis el camí a què Déu t’ha cridat.

Fills: humilitat, humilitat; aprenguem d’ésser humils. Per a custodiar l’Amor cal la prudència, vigilar amb compte i no deixar-se dominar per la por. Entre els autors clàssics d’espiritualitat, n’hi ha molts que comparen el dimoni amb un gos rabiós, fermat amb una cadena: si no ens hi acostem no ens mossegarà, per molt que bordi. Si fomenteu en les vostres ànimes la humilitat, és segur que evitareu les ocasions, reaccionareu amb la valentia de fugir; i acudireu diàriament a l’auxili del Cel, per anar endavant amb gallardia per aquest viarany d’enamorats.

Fixeu-vos com el qui està podrit per la concupiscència de la carn, espiritualment no aconsegueix caminar, és incapaç d’una obra bona, és un paralític que roman llençat com un drap. No heu vist aquests pacients amb paràlisi progressiva, que no poden valer-se, ni alçar-se, ni estar dempeus? De vegades, ni arriben a moure el cap. Això s’esdevé, en el terreny sobrenatural, als qui no són humils i s’han lliurat covardament a la luxúria. No hi veuen, ni hi senten, ni entenen res. Són paralítics i són com folls. Cada un de nosaltres ha d’invocar el Senyor, la Mare de Déu, i pregar que ens concedeixi la humilitat i la decisió d’aprofitar amb pietat el remei diví de la confessió. No permeteu que en la vostra ànima comenci un podrimener, per petit que sigui. Parleu. Quan l’aigua corre és neta; quan s’estanca, forma un toll ple de brutícia repugnant, i d’aigua potable passa a ser un brou de cucs.

Que la castedat és possible i que constitueix una deu d’alegria, ho sabeu tant com jo; també us consta que exigeix de tant en tant un xic de lluita. Escoltem novament sant Pau: em complac en la llei de Déu, segons l’home interior, però veig al mateix temps una altra llei en els meus membres que es resisteix a la llei de la meva raó i em subjuga a la llei del pecat que hi ha en els meus membres. Quin home tan infeliç! Qui em deslliurarà d’aquest cos de mort? (Rom VII, 22-24).Tu crida més, si et cal, però no exagerem: sufficit tibi gratia mea (2 Cor XII, 9), et basta la meva gràcia, ens respon Nostre Senyor.

En alguns moments m’he fixat com lluïen els ulls d’un esportista, davant els obstacles que havia de superar. Quina victòria! Observeu com domina aquestes dificultats! Així ens contempla Déu Nostre Senyor, que estima la nostra lluita: sempre serem vencedors perquè no ens nega mai l’omnipotència de la seva gràcia. I tant li fa llavors que hi hagi brega, perquè Ell no ens abandona.

És un combat, però cap renúncia; responem amb una afirmació joiosa, amb una donació lliure i alegre. El teu comportament no s’ha de limitar a esquivar la caiguda, l’ocasió. No s’ha de reduir de cap manera a una negació freda i matemàtica. ¿T’has convençut que la castedat és una virtut i que, com a tal, ha de créixer i perfeccionar-se? No n’hi ha prou, hi insisteixo, de ser continent, cadascú segons el propi estat: hem de viure castament, amb virtut heroica. Aquest capteniment comporta un acte positiu, amb el qual acceptem de bona gana el requeriment diví: praebe, fili mi, cor tuum mihi et oculi tui vias meas custodiant (Prv XXIII, 26), lliura’m, fill meu, el teu cor, i estén la teva mirada pels meus camps de pau.

I ara et pregunto: com t’hi encares, amb aquesta lluita? Tu saps prou bé que si la mantens d’un bell començ, ja és vençuda. Aparta’t immediatament del perill, així que t’adonis de les primeres guspires de la passió, prèviament, si pots. Parla, a més, de seguida, amb qui et dirigeixi l’ànima; i millor encara abans, si és possible, perquè si obriu el cor de bat a bat, no sereu derrotats. Un acte i un altre, formen un hàbit, una inclinació, una facilitat. És per això que cal lluitar per assolir l’hàbit de la virtut, l’hàbit de la mortificació per no rebutjar l’Amor dels Amors.

Mediteu el consell de sant Pau a Timoteu: te ipsum castum custodi (1 Tim V, 22), perquè també estiguem sempre vigilants, decidits a custodiar aquest tresor que Déu ens ha lliurat. Al llarg de la meva vida, quantes persones he sentit que deien: ah, si hagués trencat al principi! I ho deien plenes d’aflicció i de vergonya.

Si, per desgràcia, caiem, cal aixecar-se de seguida. Amb l’ajuda de Déu, que no us faltarà si s’hi posen els mitjans, s’ha d’arribar com més aviat millor al penediment, a la sinceritat humil, a la reparació, talment que la derrota momentània es transformi en una gran victòria de Jesucrist.

Aveseu-vos també a plantejar la lluita en punts que siguin lluny dels murs cabdals de la fortalesa. No podem anar fent equilibris arran dels confins del mal: hem d’evitar amb fermesa el voluntari in causa, hem de rebutjar fins el més petit desamor; i hem de fomentar els anhels d’un apostolat cristià, continu i fecund, al qual li cal la santa puresa com a fonament i també com un dels seus fruits més característics. A més a més, hem d’omplir sempre el temps amb un treball intens i responsable, cercant la presència de Déu, perquè no hem d’oblidar mai que hem estat comprats a un gran preu, i que som temple de l’Esperit Sant.

I quins altres consells us suggeriré? Doncs els procediments que han utilitzat sempre els cristians que pretenien seguir Crist de veritat, els mateixos que empraven aquells primers que van percebre l’encoratjament de Jesús: el tracte assidu amb el Senyor en l’Eucaristia, la invocació filial a la Verge Santíssima, la humilitat, la temprança, la mortificació dels sentits —que no convé mirar allò que no és lícit de desitjar, advertia sant Gregori el Gran(St Gregori el Gran, Moralia, XXI, II, 4 [PL 76, 190])— i la penitència.

Em direu que tot això, sense afegir-hi res més, ja resumeix la vida cristiana. Certament, no se’n pot separar la puresa, que és amor, de l’essència de la nostra fe, que és caritat, l’enamorament sempre renovat de Déu, que ens ha creat, que ens ha redimit, i que ens agafa contínuament de la mà, encara que en moltes circumstàncies no ens n’adonem. No ens pot abandonar. Sió deia: M’ha abandonat Jahvè, el Senyor s’ha oblidat de mi. ¿És que una dona es pot oblidar del fruit del seu ventre, de tenir pietat del fill de les seves entranyes? Doncs, encara que ella se n’oblidés, jo no m’oblidaria de tu (Is, XLIX, 14-15). ¿No us infonen, aquestes paraules, una joia immensa?