Llistat de punts

Déu ens vol sants

Vosaltres i jo formem part de la família de Crist, perquè Ell mateix ens escollí abans de la creació del món, perquè fóssim sants i sense taca a la seva presència per la caritat, i ens predestinà com a fills adoptius per Jesucrist, a glòria seva per pur efecte de la seva bona voluntat (Eph I, 4-5). Aquesta elecció gratuïta, que hem rebut del Senyor, ens marca un fi ben determinat: la santedat personal, tal com ens ho repeteix insistentment sant Pau: haec est voluntas Dei: sanctificatio vestra (I Thhes IV, 3), aquesta és la Voluntat de Déu: la vostra santificació. No ho oblidem, doncs: som dins la cleda del Mestre, per conquerir aquest cim.

Algú de vosaltres, tal vegada, es pensarà que em refereixo exclusivament a un sector de persones selectes. No us enganyeu tan fàcilment, moguts per la covardia o per la comoditat. Tot al contrari: cal que sentiu la urgència divina d’ésser cadascú un altre Crist, ipse Christus, el mateix Crist; en poques paraules, la urgència que la nostra conducta discorri coherent amb les normes de la fe, ja que la nostra —la que hem de pretendre— no és pas una santedat de segona categoria, que no n’hi ha. I el principal requisit que se’ns demana —ben conforme a la nostra naturalesa—, consisteix a estimar: la caritat és el vincle de la perfecció (Col III, 14); caritat que hem de practicar d’acord amb els manaments explícits que el Senyor mateix establí: estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la teva ment (Mt XXII, 37), sense reservar-nos res. És en això, que consisteix la santedat.

Ens sentim remoguts, amb una forta sotragada al cor, en escoltar atentament aquell crit de sant Pau: aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació (1 Thes IV, 3). Avui, m’ho proposo un altre cop, i també us ho recordo a vosaltres i a tota la humanitat: aquesta és la Voluntat de Déu, que siguem sants.

Per a pacificar les ànimes amb una pau autèntica, per a transformar la terra, per a cercar Déu Senyor Nostre en el món i a través de les coses del món, resulta indispensable la santedat personal. En les meves converses amb gent de tants països i dels ambients socials més diversos, sovint em pregunten: I què ens diu, als casats? Què, als qui treballem al camp? Què, a les vídues? Què, als joves?

Responc sistemàticament que només tinc una sola cassola. I solc puntualitzar que Jesucrist Senyor Nostre va predicar la bona nova per a tothom, sense cap mena de distinció. Una sola cassola i un sol aliment: el meu aliment és que faci la voluntat del qui m’ha enviat, que dugui a terme la seva obra (Ioh IV, 34). A cadascú crida a la santedat, de cadascú demana amor: joves i ancians, solters i casats, sans i malats, cultes i ignorants, treballin on treballin, siguin on siguin. Només hi ha una manera de créixer en la familiaritat i en la confiança en Déu: Tractar-lo en l’oració, parlar-hi, manifestar-li —de cor a cor— el nostre afecte.

Vida corrent

M’interessa de confirmar novament que no em refereixo a cap manera extraordinària de viure cristianament. Que cadascú de nosaltres mediti en tot allò que Déu ha fet per ell, i com hi ha correspost. Si som valents en aquest examen personal, ens adonarem que encara ens falta molt. Ahir em commovia, tot sentint d’un catecumen japonès que ensenyava el catecisme a d’altres, que encara no coneixien Crist. I m’avergonyia. Ens cal més fe, més fe!: i, amb la fe, la contemplació.

Repasseu amb calma aquella divina advertència, que omple l’ànima d’inquietud i, ensems, li duu sabors de bresca i de mel: redemi te, et vocavi te nomine tuo: meus es tu (Is XLIII, 1); t’he redimit i t’he cridat pel teu nom; ets meu! No robem a Déu el que és seu. Un Déu que ens ha estimat fins al punt de morir per nosaltres, que ens ha escollit des de tota l’eternitat, abans de la creació del món, perquè siguem sants en la seva presència (Cfr. Eph I, 4): i que contínuament ens ofereix ocasions de purificació i de donació pròpia.

Per si encara ens restava algun dubte, rebem una altra prova dels seus llavis: no sou vosaltres que m’heu escollit a mi, sinó que jo us he escollit a vosaltres, i us he encaminat perquè aneu lluny i doneu fruit, i el vostre fruit perduri, del vostre treball d’ànimes contemplatives (Cfr. Ioh XV, 16).

Després, fe, fe sobrenatural. Quan la fe flaqueja, l’home tendeix a afigurar-se Déu com si fos llunyà, sense preocupar-se gaire dels seus fills. Pensa en la religió com en una cosa juxtaposada, per a quan no hi ha més remei; espera, no s’explica amb quin fonament, manifestacions aparatoses, esdeveniments insòlits. Quan la fe vibra en l’ànima, hom descobreix, en canvi, que les passes del cristià no se separen de la mateixa vida humana corrent i habitual. I que aquesta santedat gran, que Déu ens reclama, s’enclou aquí i ara, en les coses petites de cada jornada.