Llistat de punts

Aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació… Que sàpiga cadascun de vosaltres tractar el seu cos santament i honestament, sense deixar-se arrossegar per la passió, com fan els pagans que no coneixen Déu (1 Thes IV, 3-5). Pertanyem totalment a Déu, amb ànima i cos, amb la carn i amb els ossos, amb els sentits i amb les potències. Pregueu-li amb confiança: Jesús, guardeu-nos el cor! un cor gran, un cor fort i tendre i afectuós i delicat, que sobreïxi de caritat per Vós, per servir totes les ànimes.

El nostre cos és sant, temple de Déu, precisa sant Pau. Aquesta exclamació de l’Apòstol em duu a la memòria la crida universal a la santedat, que el Mestre adreça als homes: estote vos perfecti sicut et Pater vester caelestis perfectus est (Mt V, 48). A tothom, sense discriminacions de cap mena, demana el Senyor correspondència a la gràcia; a cadascú, d’acord amb la seva situació personal, exigeix la pràctica de les virtuts pròpies dels fills de Déu.

Per això, en recordar-vos ara que el cristià ha de guardar una castedat perfecta, em refereixo a tots: als solters, que han d’atenir-se a una completa continència; i als casats, que viuen castament complint les obligacions pròpies de llur estat.

Amb l’esperit de Déu, la castedat no resulta un pes molest i humiliant. És una afirmació joiosa: el fet de voler, el domini, el venciment, no ho dóna la carn, ni ve de l’instint; procedeix de la voluntat, sobretot si va unit a la Voluntat del Senyor. Per ésser castos —i no simplement continents o honestos—, hem de sotmetre les passions a la raó, però per un motiu alt, per un impuls d’Amor.

Comparo aquesta virtut a unes ales que ens permeten de transmetre els manaments, la doctrina de Déu, per tots els ambients de la terra, sense por de restar enfangats. Les ales —també les d’aquests ocells majestuosos que es remunten on no arriben els núvols— pesen, i molt. Però si manquessin, no hi hauria vol. Fiqueu-vos-ho en el cap, decidits a no cedir si noteu la urpada de la temptació, que s’insinua presentant la puresa com una càrrega insuportable: endavant!, amunt!, fins al sol, a la caça de l’Amor.

Tinguem Déu en el nostre cos

Sempre m’ha fet molta llàstima la norma d’alguns —de tants!— que escullen, com a pauta constant dels seus ensenyaments, la impuresa; amb la qual cosa aconsegueixen —ho he comprovat en moltes ànimes— el contrari d’allò que pretenen, ja que és una matèria més enganxosa que el vesc, i deforma les consciències amb complexos o amb temences, com si la netedat d’ànima fos un obstacle gairebé insuperable. Nosaltres, no; nosaltres hem de tractar de la santa puresa amb raonaments positius i límpids, amb paraules modestes i clares.

Discórrer sobre aquest tema vol dir dialogar sobre l’Amor. Us acabo d’assenyalar que per a això, m’ajuda el fet d’acudir a la Humanitat Santíssima de Nostre Senyor, a aquesta meravella inefable de Déu que s’humilia fins a fer-se home, i que no se sent degradat en haver pres carn com la nostra, amb totes les seves limitacions i febleses, llevat del pecat; i això perquè ens estima amb bogeria! Ell no es rebaixa amb el seu anorreament; en canvi, a nosaltres, ens eleva, ens deïfica en el cos i en l’ànima. Respondre que sí al seu Amor, amb una estimació clara, ardent i ordenada, això és la virtut de la castedat.

Hem de clamar a tot el món, amb la boca i amb el testimoni del nostre capteniment: no enverinem el cor, com si fóssim unes pobres bestioles, dominats pels instints més baixos. Un escriptor cristià ho explica així: mireu que no és pas petit el cor de l’home, ja que abraça tantes coses. Mesureu aquesta grandesa no en les seves dimensions físiques, sinó en el poder del seu pensament, capaç d’assolir el coneixement de tantes veritats. En el cor és possible de preparar el camí del Senyor, de traçar una sendera dreta, perquè hi passin el Verb i la Saviesa de Déu. Amb una conducta honesta, amb obres irreprotxables, prepareu el camí del Senyor, aplaneu-lo, per tal que el Verb de Déu camini en vosaltres sense entrebancs i us faci conèixer els seus misteris i la seva vinguda (Orígenes, In Lucam homiliae, XXI [PG 13, 1856]).

L’Escriptura Santa ens revela que aquesta obra grandiosa de la santificació, tasca oculta i magnífica del Paraclet, s’esdevé en l’ànima i en el cos. ¿Que no ho sabeu, que els vostres cossos són membres de Crist?, clama l’Apòstol. ¿Haig d’esqueixar, doncs, uns membres de Crist per fer-ne membres d’una prostituta? (…) ¿O és que no sabeu que els vostres cossos són temples de l’Esperit Sant que habita en vosaltres, i que heu rebut de Déu, i que ja no sou vostres, perquè heu estat comprats a un gran preu? Glorifiqueu Déu i porteu-lo en el vostre cos (1 Cor VI, XV, 19-20).

Els mitjans per a vèncer

Vegem amb quins recursos comptem sempre els cristians per a vèncer en aquesta lluita per guardar la castedat: no pas com àngels, sinó com dones i homes sans, forts, normals! Venero amb tota l’ànima els àngels, m’uneix a aquest exèrcit de Déu una gran devoció; però això de comparar-nos-hi no m’agrada, perquè els àngels tenen una naturalesa diferent de la nostra, i aquesta equiparació suposaria un desordre.

En molts ambients s’ha generalitzat un clima de sensualitat que, unit a la confusió doctrinal, mena tanta gent a justificar qualsevol aberració, o bé, si altre no, a demostrar la tolerància més indiferent per tota classe de costums llicenciosos.

Hem de ser nets, tant com puguem, pel que fa al cos, sense por, perquè el sexe és cosa santa i noble —participació en el poder creador de Déu—, fet per al matrimoni. I, així, nets i sense por, amb el vostre capteniment donareu el testimoni de la possibilitat i la formosor de la santa puresa.

Primer de tot, ens obstinarem a afinar la nostra consciència, aprofundint tot el que calgui fins a tenir la seguretat d’haver adquirit una bona formació, distingint bé entre la consciència delicada —autèntica gràcia de Déu— i la consciència escrupolosa, que és cosa diferent.

Tingueu una cura ben esmerada de la castedat, i així mateix d’aquelles altres virtuts que formen el seu seguici —la modèstia i el pudor—, que resulten com la seva salvaguarda. No passeu amb lleugeresa per damunt d’aquestes normes que són tan eficaces per conservar-se dignes de la mirada de Déu: la custòdia atenta dels sentits i del cor; la valentia —la valentia d’ésser covard— per a fugir de les ocasions; la freqüència dels sagraments, d’una manera particular la Confessió sacramental; la sinceritat plena en la direcció espiritual personal; el dolor, la contrició, la reparació després dels mancaments. I tot plegat ungit amb una tendra devoció a la Mare i Senyora Nostra, per tal que Ella ens obtingui de Déu el do d’una vida santa i neta.

Si, per desgràcia, caiem, cal aixecar-se de seguida. Amb l’ajuda de Déu, que no us faltarà si s’hi posen els mitjans, s’ha d’arribar com més aviat millor al penediment, a la sinceritat humil, a la reparació, talment que la derrota momentània es transformi en una gran victòria de Jesucrist.

Aveseu-vos també a plantejar la lluita en punts que siguin lluny dels murs cabdals de la fortalesa. No podem anar fent equilibris arran dels confins del mal: hem d’evitar amb fermesa el voluntari in causa, hem de rebutjar fins el més petit desamor; i hem de fomentar els anhels d’un apostolat cristià, continu i fecund, al qual li cal la santa puresa com a fonament i també com un dels seus fruits més característics. A més a més, hem d’omplir sempre el temps amb un treball intens i responsable, cercant la presència de Déu, perquè no hem d’oblidar mai que hem estat comprats a un gran preu, i que som temple de l’Esperit Sant.

I quins altres consells us suggeriré? Doncs els procediments que han utilitzat sempre els cristians que pretenien seguir Crist de veritat, els mateixos que empraven aquells primers que van percebre l’encoratjament de Jesús: el tracte assidu amb el Senyor en l’Eucaristia, la invocació filial a la Verge Santíssima, la humilitat, la temprança, la mortificació dels sentits —que no convé mirar allò que no és lícit de desitjar, advertia sant Gregori el Gran(St Gregori el Gran, Moralia, XXI, II, 4 [PL 76, 190])— i la penitència.

Em direu que tot això, sense afegir-hi res més, ja resumeix la vida cristiana. Certament, no se’n pot separar la puresa, que és amor, de l’essència de la nostra fe, que és caritat, l’enamorament sempre renovat de Déu, que ens ha creat, que ens ha redimit, i que ens agafa contínuament de la mà, encara que en moltes circumstàncies no ens n’adonem. No ens pot abandonar. Sió deia: M’ha abandonat Jahvè, el Senyor s’ha oblidat de mi. ¿És que una dona es pot oblidar del fruit del seu ventre, de tenir pietat del fill de les seves entranyes? Doncs, encara que ella se n’oblidés, jo no m’oblidaria de tu (Is, XLIX, 14-15). ¿No us infonen, aquestes paraules, una joia immensa?