Llistat de punts
El món admira només el sacrifici amb espectacle, perquè ignora el valor del sacrifici amagat i silenciós.
Aconfessionalisme. Neutralitat. —Vells mites que intenten sempre revifar-se.
¿T’has pres la molèstia de meditar com n’és d’absurd deixar de ser catòlic, en entrar a la Universitat o a l’Associació professional, o a l’Assemblea sàvia o al Parlament, com aquell qui deixa el barret a la porta?
El pla de santedat que ens demana el Senyor, ve determinat per aquests tres punts:
La santa intransigència, la santa coacció i el sant desvergonyiment.1
Una cosa és el sant desvergonyiment i una altra la frescor laica.
El sant desvergonyiment és una característica de la «vida d’infància». Al menut, no el preocupa res. —Les seves misèries, les seves naturals misèries, es posen en relleu senzillament, encara que tothom se’l miri...
Aquest desvergonyiment, dut a la vida sobrenatural, porta a aquest raonament: lloança, menyspreu...: admiració, burla...: honor, deshonor...: salut, malaltia...: riquesa, pobresa...: bellesa, lletjor...
Bé; i això... ¿què?
Riu-te del ridícul. —Menysprea el què diran. Veu i sent Déu en tu mateix i en el que t’envolta.
Així arribaràs a aconseguir el sant desvergonyiment que et cal, ¡oh paradoxa!, per viure amb delicadesa de cavaller cristià.
Si tens el sant desvergonyiment, ¿què t’importa el «què deuen haver dit» o el «què diran»?
Estigues convençut que el ridícul no existeix per a qui fa el que és millor.
Usualment, la gent és molt poc generosa amb els seus diners —m’escrius—. Conversa, entusiasmes sorollosos, promeses, plans. —A l’hora del sacrifici són pocs els qui «hi posen l’espatlla». I, si donen, ha de ser amb un esbarjo entremig —ball, tómbola, cinema, vetllada—, o anunci i llista de donatius a la premsa.
—Trista és l’escena, però té excepcions: sigues tu també dels qui no deixen que la mà esquerra, quan fan una almoina, sàpiga el que fa la dreta.
Nonne hic est fabri filius? Nonne hic est faber, filius Mariae? —¿Que potser no és aquest el fill de l’artesà? ¿Que no és l’artesà fill de Maria?
—Això, que van dir de Jesús, és molt possible que ho diguin de tu, amb una mica de desconcert i una altra mica de burla, quan «definitivament» vulguis complir la Voluntat de Déu, ser instrument: Però, ¿aquest no és aquell?...
—Calla. I que les teves obres confirmin la teva missió.
Hi ha una urbanitat de la pietat. —Aprèn-la. —Fan pena aquests homes «piadosos», que no saben seguir la Missa —encara que hi vagin cada dia—, ni senyar-se —fan uns gargots estranys, plens de precipitació—, ni doblegar el genoll davant el Sagrari —les seves genuflexions ridícules semblen una burla—, ni inclinar amb reverència el cap davant una imatge de la Mare de Déu.
Un altre cop...: Que han dit, que han escrit...: A favor, en contra...: Amb bona voluntat, i no tan bona...: Reticències i calúmnies, panegírics i exaltacions...: ximpleries i encerts...
—¡Ruc, mes que ruc!: ¿Què t’importa, quan vas de dret cap al teu fi, amb el cap i el cor embriagats de Déu, el clam del vent o el cant del grill, o el bramul o el gruny o el renill...?
A més... és inevitable: no vulguis posar portes al camp.
Un altre dels punts de Camí que ha originat comentaris i, en algun cas, desconfiances, també en determinats àmbits eclesiàstics. L’hermenèutica del capítol dona prou claus perquè s’entengui què vol dir l’autor respecte a la «santa intransigència» i el «sant desvergonyiment» (vegeu els n. 388, 395 a 398, 400): hi queda prou clar que no beneeix el desvergonyiment o la intransigència, sinó determinats aspectes d’aquests comportaments humans naturals que, per cridar l’atenció del lector, anomena d’aquesta manera provocativa. Respecte a la «santa coacció», l’autor la posava en relació amb el passatge evangèlic dels convidats a les noces (Lc 14,25-24), en què l’amo de la casa envia els seus criats a «insistir que vinguin» al banquet (Lc 14,23) totes les persones que trobin. Evidentment, aquesta mena de «coacció» ja no podria ser «santa» si no es limités a una invitació; tan vehement com es vulgui, però només invitació. També es poden posar aquestes denominacions extremades en relació amb l’esperit d’«infància espiritual» que, tot i tenir dedicats dos capítols específics (n. 852 a 901), recorre de fet bona part del llibre, tal com s’apunta aquí mateix (n. 389 i 403).
Document imprès des de https://escriva.org/ca/book-subject/camino/5468/ (09/05/2024)