Llistat de punts

Quan és en joc la defensa de la veritat, ¿com es pot desitjar no desagradar a Déu i, alhora, no topar amb l'ambient? Són coses antagòniques: o l'una o l'altra! Cal que el sacrifici sigui holocaust: s'ha de cremar tot…, fins el «què diran», fins allò que anomenen reputació.

¡Que clarament veig ara que el «sant desvergonyiment» té la seva arrel, molt fonda, a l'Evangeli! Compleix la Voluntat de Déu…, recordant-te de Jesús difamat, de Jesús escopit i bufetejat, de Jesús dut davant els tribunals d'homenets…, i de Jesús que calla!! —Propòsit: abaixar el front davant els ultratges i —comptant també amb les humiliacions que, sens dubte, vindran— prosseguir la tasca divina, que l'Amor Misericordiós de Nostre Senyor ha volgut encomanar-nos.

Espanta el mal que podem produir, si ens deixem arrossegar per la por o la vergonya de mostrar-nos com a cristians en la vida ordinària.

N'hi ha que, quan parlen de Déu, o de l'apostolat, sembla com si sentissin la necessitat de defensar-se. Potser perquè no han descobert el valor de les virtuts humanes i, en canvi, els sobra deformació espiritual i covardia.

És inútil pretendre agradar a tothom. De descontents, de gent que protesti, sempre n'hi haurà. Mira com resumeix això la saviesa popular: «quan va bé als anyells, va malament als llops».

No et condueixis com aquells que s'espanten davant un enemic que només té la força de la seva «veu agressiva».

Comprens la labor que es fa…, et sembla bé (!). Però poses molta cura per no col·laborar, i més encara per aconseguir que els altres no vegin o no pensin que col·labores.

—¡Tens por que et considerin millor del que ets!, m'has dit. —¿No serà que tens por que Déu i els homes t'exigeixin més coherència?

Semblava plenament determinat…; però, en agafar la ploma per trencar amb la seva promesa, pogué més la indecisió i li mancà valentia: molt humà i comprensible, comentaven altres. Pel que es veu, segons alguns, els amors terrenals no es troben entre aquelles coses que s'han de deixar per seguir plenament Jesucrist, quan Ell ho demana.

N'hi ha que erren per feblesa —per la fragilitat del fang amb què estem fets—, però es mantenen íntegres en la doctrina.

Són els mateixos que, amb la gràcia de Déu, demostren la valentia i la humilitat heroiques de confessar el seu error, i de defensar —aferrissadament— la veritat.

Alguns anomenen imprudència i gosadia a la fe i a la confiança en Déu.

És una bogeria confiar en Déu…!, diuen. —¿I no és més bogeria confiar en un mateix, o en els altres homes?

M'escrius que t'has arribat, per fi, al confessionari, i que has provat la humiliació d'haver d'obrir la claveguera —així ho dius— de la teva vida davant «un home».

—¿Quan arrencaràs aquesta vana estimació que sents de tu mateix? Llavors, aniràs a la confessió joiós de mostrar-te com ets, davant «aquell home» ungit —un altre Crist, el mateix Crist!—, que et dóna l'absolució, el perdó de Déu.