Llistat de punts

El non serviam de Satanàs ha estat massa fecund. —¿No sents l’impuls generós de dir cada dia, amb voluntat d’oració i d’obres, un serviam —¡et serviré, et seré fidel!— que superi en fecunditat aquell clam de rebel·lia?

Bé. ¿I què? —No entenc com et pots retraure d’aquesta labor d’ànimes —si no és per oculta supèrbia: et creies perfecte—, perquè el foc de Déu que et va captivar, a més de la llum i el caliu que t’entusiasmen, doni de vegades el fum de la feblesa dels instruments.

Ets pols bruta i caiguda. —Encara que el buf de l’Esperit Sant t’alci per damunt de totes les coses de la terra i faci que brillis com or, en reflectir en les altures amb la teva misèria els raigs sobirans del Sol de Justícia, no oblidis la pobresa de la teva condició.

Un instant de supèrbia et retornaria a terra, i deixaries de ser llum per esdevenir llot.

¿Tu..., supèrbia? —¿De què?

¿Supèrbia? —¿Per què?... D’aquí a poc —anys, dies— seràs un munt de carronya fètida: cucs, licors pudents, draps bruts de la mortalla..., i ningú, a la terra, no se’n recordarà de tu.

Per supèrbia. —Ja t’estaves creient capaç de tot, tu sol. —Et va deixar un instant, i vas anar per terra. —Sigues humil i el seu suport extraordinari no et faltarà.

Et veig, cavaller cristià —dius que ho ets—, besant una imatge, mormolant una oració vocal, clamant contra els qui ataquen l’Església de Déu..., i fins freqüentant els sants sagraments.

Però no et veig fer un sacrifici, ni prescindir de certes converses... mundanes (podria aplicar-hi, amb raó, un altre qualificatiu), ni ser generós amb els de baix... ¡ni amb aquesta Església de Crist!, ni suportar una feblesa del teu germà, ni abatre la teva supèrbia pel bé comú, ni desfer-te del teu ferm embolcall d’egoisme, ni... ¡tantes coses més!

Et veig... —No et veig... —I tu... ¿dius que ets un cavaller cristià? —¡Quin concepte més pobre que tens de Crist!

Deo omnis gloria. —A Déu tota la glòria. —És una confessió categòrica del nostre no-res. Ell, Jesús, ho és tot. Nosaltres, sense Ell, no valem res: res.

La nostra vanaglòria seria això: glòria vana; seria un robatori sacríleg; el «jo» no ha d’aparèixer enlloc.

Sense mi no podeu fer res, ha dit el Senyor. —I ho ha dit, perquè tu i jo no ens atribuïm èxits que són seus. —Sine me, nihil!...

¿Com goses fer servir aquesta espurna de l’enteniment diví, que és la teva raó, en una altra cosa que no sigui donar glòria al teu Senyor?

Si la vida no tingués com a fi donar glòria a Déu, seria menyspreable, més encara: abominable.