Llistat de punts

No discutiu. —De la discussió no en sol sortir la llum, perquè l’apaga l’apassionament.

Egoista. —Tu, sempre a «la teva». —Sembles incapaç de sentir la fraternitat de Crist: en els altres, no hi veus germans; hi veus esglaons.

Veig venir el teu fracàs absolut. —I quan estiguis enfonsat voldràs que visquin amb tu la caritat que ara tu no vols viure.

És ben poc ferm, el teu caràcter: ¡quin afany de ficar-te en tot! —T’entestes a ser la sal de tots els plats... I —no t’enfadaràs si et parlo clar— tens poca gràcia per poder ser sal: i no ets capaç de desfer-te i de passar inadvertit a la vista, com aquest condiment.

Et falta esperit de sacrifici. I et sobra esperit de tafaneria i d’exhibició.

¡Que bonica que és la santa puresa! Però no és santa, ni agradable a Déu, si la separem de la caritat.

La caritat és la llavor que creixerà i donarà fruits saborosíssims si està ben regada, i es rega amb la puresa.

Sense caritat, la puresa és infecunda, i les seves aigües estèrils converteixen les ànimes en un fangar, en un toll insà, d’on surten bafarades de supèrbia.

No et domines, no ets mortificat, perquè estàs ple de supèrbia. —¿Que duus una vida penitent? No oblidis que la supèrbia és compatible amb la penitència... —Més raons: la teva pena, després de la caiguda, després de les teves faltes de generositat, ¿és penediment o és enrabiada de veure’t tan petit i sense forces? —¡Que lluny estàs de Jesús, si no ets humil..., per més que les teves deixuplines floreixin cada dia roses noves!

Tristesa, aclaparament. No em sorprèn: és la nuvolada de pols que va aixecar la teva caiguda. Però, ¡prou!: ¿és que potser el vent de la gràcia no es va endur lluny aquell núvol?

I després, la teva tristesa —si no la rebutges— bé podria ser l’embolcall de la supèrbia—. ¿És que et creies perfecte i impecable?

Amb aquest aire de suficiència et fas un tipus molest i antipàtic, et poses en ridícul i, cosa encara pitjor, treus eficàcia a la teva feina d’apòstol.

No oblidis que fins i tot les «mitjanies» poden pecar per massa sàvies.

Si l’obediència no et dona pau és que ets un superb.

¿Et renyen? —No t’enfadis, com t’aconsella la supèrbia. —Pensa: ¡quina caritat que tenen amb mi! ¡Les coses que deuen haver callat!