Llistat de punts
No m’agrada tant d’eufemisme: de la covardia, en dieu prudència. —I la vostra «prudència» és l’ocasió perquè els enemics de Déu, amb el cervell buit d’idees, es donin aires de savis i s’enfilin fins a uns llocs on mai no s’haurien d’haver enfilat.
«I ¿en un ambient paganitzat o pagà, quan topi aquest ambient amb la meva vida, no semblarà postissa la meva naturalitat?», em demanes.
—I et responc: toparà, sens dubte, la teva vida amb la d’ells, i aquest contrast, en confirmar amb les teves obres la teva fe, és justament la naturalitat que jo et demano.
El pla de santedat que ens demana el Senyor, ve determinat per aquests tres punts:
La santa intransigència, la santa coacció i el sant desvergonyiment.1
Una cosa és el sant desvergonyiment i una altra la frescor laica.
El sant desvergonyiment és una característica de la «vida d’infància». Al menut, no el preocupa res. —Les seves misèries, les seves naturals misèries, es posen en relleu senzillament, encara que tothom se’l miri...
Aquest desvergonyiment, dut a la vida sobrenatural, porta a aquest raonament: lloança, menyspreu...: admiració, burla...: honor, deshonor...: salut, malaltia...: riquesa, pobresa...: bellesa, lletjor...
Bé; i això... ¿què?
Riu-te del ridícul. —Menysprea el què diran. Veu i sent Déu en tu mateix i en el que t’envolta.
Així arribaràs a aconseguir el sant desvergonyiment que et cal, ¡oh paradoxa!, per viure amb delicadesa de cavaller cristià.
¡Quines converses! ¡Quina baixesa i quin... fàstic! —I has de conviure amb ells, al despatx, a la universitat, al quiròfan..., al món.
Si els demanes per favor que callin, se te’n burlen. —Si fas mala cara, hi tornen. —Si te’n vas, continuen.
La solució és aquesta: primer, encomanar-los a Déu i reparar; tot seguit..., plantar cara com un home i fer servir «l’apostolat de la mala llengua». —Quan et vegi ja te’n diré a l’orella un repertori.
Quan et dic «nen bo» no et pensis que t’imagino encongit, apocat. —Si no ets home fet i... normal, en comptes de ser un apòstol seràs una caricatura que farà riure.
Més forta la dona que l’home, i més fidel, a l’hora del dolor. —¡Maria de Magdala i Maria Cleofàs i Salomé!
Amb un grapat de dones valentes, com aquestes, ben unides a la Verge Dolorosa, ¡quina labor d’ànimes que es faria al món!
Un altre dels punts de Camí que ha originat comentaris i, en algun cas, desconfiances, també en determinats àmbits eclesiàstics. L’hermenèutica del capítol dona prou claus perquè s’entengui què vol dir l’autor respecte a la «santa intransigència» i el «sant desvergonyiment» (vegeu els n. 388, 395 a 398, 400): hi queda prou clar que no beneeix el desvergonyiment o la intransigència, sinó determinats aspectes d’aquests comportaments humans naturals que, per cridar l’atenció del lector, anomena d’aquesta manera provocativa. Respecte a la «santa coacció», l’autor la posava en relació amb el passatge evangèlic dels convidats a les noces (Lc 14,25-24), en què l’amo de la casa envia els seus criats a «insistir que vinguin» al banquet (Lc 14,23) totes les persones que trobin. Evidentment, aquesta mena de «coacció» ja no podria ser «santa» si no es limités a una invitació; tan vehement com es vulgui, però només invitació. També es poden posar aquestes denominacions extremades en relació amb l’esperit d’«infància espiritual» que, tot i tenir dedicats dos capítols específics (n. 852 a 901), recorre de fet bona part del llibre, tal com s’apunta aquí mateix (n. 389 i 403).
Document imprès des de https://escriva.org/ca/book-subject/camino/5662/ (09/05/2024)