Llistat de punts

¿Com és que et dolen aquestes suposicions errades que comenten de tu? —Més lluny arribaries, si Déu et deixés anar. —Persevera a fer el bé i arronsa’t d’espatlles.

Ets tafaner i preguntaire, «ensumador» i finestrer: ¿no te’n dones vergonya de ser, fins en els defectes, tan poc masculí? —Sigues baronívol: i aquests desigs de saber coses dels altres bescanvia’ls en desigs i realitats de coneixement de tu mateix.

Agraeix, com una mercè molt especial, aquesta santa avorrició que sents de tu mateix.

Fes aquest propòsit determinat i ferm: recordar-te, quan et vinguin amb honors i lloances, d’allò que t’avergonyeix i enrojola.

Això és teu: les lloances i la glòria, de Déu.

Distreure’t. —¡Necessites distreure’t!..., obrint molt els ulls perquè hi entrin bé les imatges de les coses, o gairebé aclucant-los, per exigències de la teva miopia...

¡Tanca’ls del tot!: lliura’t a la vida interior, i veuràs, amb color i relleu insospitats, les meravelles d’un món millor, d’un món nou: i tractaràs Déu..., i coneixeràs la teva misèria..., i et deïficaràs... amb una deïficació que, en apropar-te al teu Pare, et farà més germà dels teus germans els homes.

Llença lluny teu la desesperança que et produeix el coneixement de la teva misèria. —És veritat: pel teu prestigi econòmic, ets un zero..., pel teu prestigi social, un altre zero..., i un altre per les teves virtuts, i un altre pel teu talent...

Però, a l’esquerra d’aquestes negacions, hi ha Crist... i ¡quina xifra incommensurable en resulta!

Quan percebis els aplaudiments del triomf, que et sonin també a les orelles les rialles que vas provocar amb els teus fracassos.

No vulguis ser com aquell penell daurat del gran edifici: per més que brilli i per amunt que sigui, no compta gens per a la solidesa de l’obra.

—Tant de bo que siguis com un vell carreu ocult en els fonaments, sota terra, on no et vegi ningú: per tu no s’ensorrarà la casa.

Com més m’exaltin, Jesús meu, humilia’m més en el meu cor, fent-me saber el que vaig ser i el que seré, si Tu em deixes.

No t’oblidis que ets... el dipòsit de les escombraries. —Per això, si per cas el Jardiner diví t’agafa, i et frega i et neteja... i t’omple de magnífiques flors..., ni l’aroma ni el color, que embelleixen la teva lletjor, no t’han de posar orgullós.

—Humilia’t: ¿no saps que ets el trasto de les deixalles?

Quan et vegis com ets, t’ha de semblar natural que et menyspreïn.

Si et coneguessis, t’ompliries de goig amb el menyspreu, i et ploraria el cor davant l’exaltació i la lloança.

Si actuessis d’acord amb els impulsos que sents dins el cor i amb els que la raó et dicta, estaries constantment amb la boca a terra, en prostració, com un cuc brut, lleig i menyspreable... davant ¡aquest Déu! que tant t’aguanta.

¿Tu..., supèrbia? —¿De què?