Llistat de punts

Excuses. —No te’n faltaran mai per deixar de complir els teus deures. ¡Quin devessall d’enraonaments desenraonats! No t’entretinguis a considerar-los. —Rebutja’ls i fes el que has de fer.

Posa l’excusa amable que la caritat cristiana i el tracte social demanen. —I després, ¡tira endavant!, amb sant desvergonyiment, sense aturar-te fins que pugis del tot la costa del compliment del deure.

Director. —El necessites. —Per entregar-te, per donar-te..., obeint. —I Director que conegui el teu apostolat, que sàpiga allò que Déu vol: així secundarà, amb eficàcia, la tasca de l’Esperit Sant en la teva ànima, sense treure’t del teu lloc..., omplint-te de pau, i mostrant-te la manera de fer fecund el teu treball.

M’has fet riure amb la teva pregària... impacient. —Li deies: «No vull fer-me vell, Jesús... ¡Seria esperar massa per veure’t! Llavors, potser no tindré el cor en carn viva, com el tinc ara. Vell, em sembla tard. Ara, la meva unió seria més gallarda, perquè t’estimo amb Amor de donzell».

Un secret. —Un secret, a crits: aquestes crisis mundials són crisis de sants.

—Déu vol un grapat d’homes «seus» en cada activitat humana. —Després... pax Christi in regno Christi —la pau de Crist en el regne de Crist.

Aquesta falsa humilitat és comoditat: així, tan «humilicó», vas desistint d’uns drets... que són deures.

Pregunta’t moltes vegades al dia: ¿Faig en aquest moment el que haig de fer?

¿Vols de debò ser sant? —Compleix el petit deure de cada moment: fes el que cal i estigues pel que fas.

La santedat «gran» es troba en l’acompliment dels «deures petits» de cada instant.

Em dius: quan es presenti l’ocasió de fer alguna cosa gran... ¡llavors! —¿Llavors? ¿Vols fer-me creure, i creure tu de debò, que podràs vèncer en l’Olimpíada sobrenatural, sense la preparació diària, sense entrenament?

¿Has vist com bastien aquell edifici de magnitud imponent? —Un maó, i un altre. Milers. Però, d’un en un. —I sacs de ciment, d’un en un. I carreus, que són poca cosa, davant la grossària del conjunt. —I trossos de ferro. —I obrers que treballen, dia rere dia, les mateixes hores...

¿Vas veure com alçaven aquell edifici de magnitud imponent?... —¡A força de coses petites!

¿No has vist en quines «petiteses» hi ha l’amor humà? —Doncs també en «petiteses» hi ha l’Amor diví.

Continua amb l’acompliment exacte de les obligacions d’ara. —Aquest treball —humil, monòton, menut— és oració palesada en obres que et disposa a rebre la gràcia de l’altre quefer —gran, ample i fondo— amb què somies.

Tot allò en què intervenim els pobrets homes —fins i tot la santedat— és un teixit de petites menuderies, que —segons la rectitud d’intenció— poden fer un tapís esplèndid d’heroisme o de baixesa, de virtuts o de pecats.

Les gestes conten sempre aventures gegantines, barrejades, però, amb detalls casolans de l’heroi. —Tant de bo tinguis sempre en molt —¡línia recta!— les coses petites.

¿T’has aturat a considerar la suma enorme que poden arribar a fer «moltes miques»?

Ha estat dura l’experiència: no oblidis la lliçó. —Les teves grans covardies d’ara són —és ben clar— paral·leles a les teves petites covardies diàries.

«No has pogut» vèncer en les coses grans, «perquè no vas voler» vèncer en les coses petites.

¿No has vist la lluïssor de la mirada de Jesús quan la pobra viuda deixa al temple la seva petita almoina? —Dona-li tu el que puguis donar: el mèrit no és que sigui molt o poc, sinó la voluntat amb què ho dones.

No em siguis... ximple: és cert que fas el paper —tirant llarg— d’un petit caragol en aquesta gran empresa de Crist.

Però, ¿no saps el que implica que el caragol no colli prou o surti de lloc?: que s’afluixaran les peces més grans o bé cauran oscades les rodes.

S’haurà entrebancat el treball. —Potser s’inutilitzarà tota la maquinària.

¡Quina gran cosa és ser un petit caragol!

¡Quina ànsia hi ha al món per deixar el propi lloc! —¿Què passaria si cada os, cada múscul del cos humà, volgués ocupar una posició diferent de la que li pertoca?

No és pas cap altra la raó del malestar del món. —Persevera en la teva situació, fill meu: des d’aquí, ¡quin munt de feina faràs pel regnat efectiu de nostre Senyor!

¡Galopar, galopar!... ¡Fer i més fer!... Febre, dèria de moure’s... Meravellosos edificis materials...

Espiritualment: fustes de calaix, percalines, cartons repintats... ¡galopar!, ¡fer! —I tot de gent corrent: van i venen.

És que treballen de cara al moment d’ara: «estan» sempre «en present». —Tu... has de veure les coses amb ulls d’eternitat, «tenint en present» el final i el passat...

Quietud. —Pau. —Vida intensa dins teu. Sense galopar, sense la bogeria de canviar de lloc, des de la posició que en la vida et pertoqui, com una poderosa màquina d’electricitat espiritual, ¡a quants donaràs llum i energia!..., sense perdre ni la teva vigoria ni la teva llum.

Em preguntes..., i et responc: la teva perfecció és que visquis perfectament en aquell lloc, ofici i grau on Déu, per mitjà de l’autoritat, et situï.

Aspirar a tenir càrrecs en les empreses d’apostolat és una cosa inútil en aquesta vida, i per a l’altra Vida és un perill.

Si Déu ho vol, ja et cridaran. —I llavors hauràs d’acceptar. —Però no oblidis que a tot arreu pots santificar-te i has de fer-ho, perquè a això has vingut.