Llistat de punts

Vostè ha parlat, sovint, del treball: ¿podria dir quin lloc ocupa el treball en l’espiritualitat de l’Opus Dei?

La vocació a l’Opus Dei no canvia ni modifica per res la condició, l’estat de vida, de qui la rep. I com que la condició humana és el treball, la vocació sobrenatural a la santedat i a l’apostolat segons l’esperit de l’Opus Dei, confirma la vocació humana al treball. La immensa majoria dels socis de l’Obra són laics, cristians corrents; la seva condició és la d’aquell qui té una professió, un ofici, una ocupació amb freqüència absorbent, amb la qual es guanya la vida, manté la família, contribueix al bé comú, desenrotlla la seva personalitat.

La vocació de l’Opus Dei ve a confirmar tot això, fins al punt que un dels signes essencials és precisament viure en el món i exercir-hi un treball —comptant, ho torno a dir, amb les pròpies imperfeccions personals— de la manera més perfecta possible, tant des del punt de vista humà, com des del sobrenatural. És a dir, un treball que contribueixi eficaçment a l’edificació de la ciutat terrenal —que sigui, doncs, fet amb competència i esperit de servei— i a la consagració del món, i que, per tant, sigui santificador i santificat.

Aquells qui volen viure amb perfecció la fe i practicar l’apostolat segons l’esperit de l’Opus Dei, han de santificar-se amb la professió i santificar els altres amb la professió. Vivint així, sense distingir-se, per tant, dels altres ciutadans, iguals que ells, que amb ells treballen, s’esforcen a identificar-se amb Crist, imitant els seus trenta anys de treball a l’obrador de Natzaret.

Perquè aquesta feina ordinària és no solament l’àmbit en el qual s’han de santificar, sinó la matèria mateixa de la seva santedat: enmig de les incidències de la jornada, descobreixen la mà de Déu, i troben estímul per a la seva vida d’oració. La mateixa ocupació professional els posa en contacte amb altres persones —parents, amics, col·legues— i amb els grans problemes que afecten la seva societat o el món sencer, i els ofereix així l’ocasió de viure aquest donar-se al servei dels altres que és essencial als cristians. Així, s’han d’esforçar a donar un veritable i autèntic testimoniatge de Crist, perquè tots aprenguin a conèixer i amar el Senyor, a descobrir que la vida normal en el món, el treball de cada dia, pot ser un encontre amb Déu.

En altres paraules, la santedat i l’apostolat formen una sola cosa amb la vida dels socis de l’Obra, i per això el treball és la polleguera de la seva vida espiritual. El seu donar-se a Déu s’empelta en el treball, el qual practicaven abans de venir a l’Obra i que continuen exercint després.

Quan, en els primers anys de la meva activitat pastoral, vaig començar a predicar aquestes coses, algunes persones no em van entendre, d’altres es van escandalitzar: estaven fetes a sentir enraonar del món sempre en un to pejoratiu. El Senyor m’havia donat a entendre, i jo procurava de fer-ho entendre als altres, que el món és bo, perquè les obres de Déu són sempre perfectes, i que som nosaltres els qui fem dolent el món pel pecat.

Llavors jo deia, i continuo dient-ho ara, que hem d’amar el món, perquè en el món trobem Déu, perquè en els fets i els esdeveniments del món Déu se’ns manifesta i se’ns revela.

El mal i el bé es barregen en la història humana, i per això el cristià haurà d’ésser una criatura que sàpiga discernir; però mai aquest discerniment no l’ha de dur a negar la bondat de les obres de Déu, ans al contrari, a reconèixer allò diví que es manifesta en allò que és humà, fins i tot darrere les nostres pròpies febleses. Hom pot trobar un bon lema per a la vida cristiana en aquelles paraules de l’Apòstol: Totes les coses són vostres, i vosaltres de Crist, i Crist de Déu (1 C 3, 22), per a realitzar així els designis d’aquest Déu que vol salvar el món.

I ara, fills i filles, deixeu que em deturi en un altre aspecte —particularment entranyable— de la vida ordinària. Em refereixo a l’amor humà, a l’amor net entre un home i una dona, al prometatge, al matrimoni. He de dir un altre cop que aquest sant amor humà no és res que sigui permès, tolerat, al costat de les veritables activitats de l’esperit, tal com es podria insinuar en els falsos espiritualismes al·ludits abans. Ja fa prop de quaranta anys que predico tot el contrari, de paraula i per escrit, i aquells qui no ho comprenien sembla que ja comencen a entendre-ho.

L’amor, que porta al matrimoni i a la família, pot ser també un camí diví, vocacional, meravellós, canal per a una completa dedicació al nostre Déu. Feu les coses amb perfecció, us he recordat, poseu amor en les petites activitats de la jornada, descobriu —hi insisteixo— aquest quelcom diví que s’amaga en els detalls: tota aquesta doctrina troba un lloc especial en l’espai vital, on s’encasta l’amor humà.

Ja ho sabeu, professors, alumnes, i tots els qui consagreu el vostre quefer a la Universitat de Navarra: he encomanat els vostres amors a santa Maria, Mare del Bell Amor. I aquí teniu l’ermita que hem construït amb devoció, al campus universitari, perquè reculli les vostres oracions i l’oblació d’aquest amor estupend i net, que Ella beneeix.

¿Que no ho sabeu que el vostre cos és el temple de l’Esperit Sant, que heu rebut de Déu, i que no us pertanyeu? Quantes vegades, davant la imatge de la Verge Santa, de la Mare de Déu del Bell Amor, respondreu amb una afirmació joiosa a la pregunta de l’Apòstol: sí, ho sabem i ho volem viure amb el vostre ajut poderós, oh Verge Mare de Déu.

L’oració contemplativa brollarà de vosaltres cada vegada que mediteu sobre aquesta realitat impressionant: una cosa tan material con el meu cos ha estat elegida per l’Esperit Sant per fer-hi estada… ja no em pertanyo… el meu cos i la meva ànima —tot el meu ser— són de Déu… I aquesta oració serà rica de resultats pràctics, derivats de la gran conseqüència que el mateix Apòstol proposa: Glorifiqueu Déu en el vostre cos.