Llistat de punts

L’acció no val res sense l’oració: l’oració es revalora amb el sacrifici.

Primer, oració; després, expiació; en tercer lloc, molt en «tercer lloc», acció.

L’oració és el fonament de l’edifici espiritual. —L’oració és omnipotent.

Domine, doce nos orare —¡Senyor, ensenya’ns a pregar!— I el Senyor va respondre: quan us poseu a pregar, heu de dir: Pater noster, qui es in coelis... —Pare nostre, que esteu en el cel...

¿Com podem no tenir en molt l’oració vocal?

A poc a poc. —Mira què dius, qui ho diu i a qui. —Perquè això de parlar de pressa, sense espai per a la consideració, és soroll, repicar de llaunes.

I et diré amb santa Teresa que no en dic oració, per més que belluguis els llavis.

La teva oració ha de ser litúrgica. —Tant de bo t’aficionessis a recitar els salms, i les oracions del missal, en comptes de pregàries privades o particulars.

«No sols de pa viu l’home, sinó de tota paraula que prové de la boca de Déu», va dir el Senyor. —¡Pa i paraula!: Hòstia i oració.

Si no, no viuràs vida sobrenatural.

Busques la companyia d’amics que amb la conversa i l’afecte, amb el tracte, et fan més passable l’exili d’aquest món..., tot i que els amics a vegades traeixen. —No ho trobo malament.

Però... ¿com és que no sovinteges cada dia amb més intensitat la companyia, la conversa amb el Gran Amic, que no traeix mai?

«Maria va triar la millor part», es llegeix al sant Evangeli. —Allà la tenim, bevent les paraules del Mestre. En una aparent inactivitat, prega i estima. —Després, acompanya Jesús en les predicacions per ciutats i poblets.

Sense oració, ¡que difícil que és acompanyar-lo!

¿Que no saps pregar? —Posa’t a la presència de Déu, i tot just comencis a dir: «Senyor, que no sé fer oració...», pots estar segur que has començat a fer-ne.

M’has escrit: «Pregar és parlar amb Déu. Però, ¿de què?». —¿De què? D’Ell, de tu: alegries, tristeses, èxits i fracassos, ambicions nobles, preocupacions diàries..., ¡febleses!: i accions de gràcies i peticions: i Amor i desgreuge.

En dues paraules: conèixer-lo i conèixer-te: ¡«tractar-se»!

Et in meditatione mea exardescit ignis —I, en la meva meditació, s’encén el foc. —A això hi vas, a l’oració: a fer-te una foguera, flama viva que doni escalfor i llum.

Per això, quan no sàpigues tirar endavant, quan sentis que t’apagues, si no pots llançar al foc troncs olorosos, llança-hi les branques i la fullaraca de petites oracions vocals, de jaculatòries, que continuïn alimentant la foguera. —I hauràs aprofitat el temps.

M’has fet riure amb la teva pregària... impacient. —Li deies: «No vull fer-me vell, Jesús... ¡Seria esperar massa per veure’t! Llavors, potser no tindré el cor en carn viva, com el tinc ara. Vell, em sembla tard. Ara, la meva unió seria més gallarda, perquè t’estimo amb Amor de donzell».

M’agrada que visquis aquesta «reparació ambiciosa»: ¡el món!, m’has dit. —Bé, però, primer de tot, els de la teva família sobrenatural i de sang, els del país que és la nostra Pàtria.

Li deies: «No et refiïs de mi... Jo sí que em refio de Tu, Jesús... Em lliuro als teus braços: hi deixo el que tinc, ¡les meves misèries!». —I trobo que és bona oració.

L’oració del cristià no és mai monòleg.

«Minuts de silenci». —Deixeu-los per als qui tenen el cor sec.

Els catòlics, fills de Déu, parlem amb el Pare nostre que està en el cel.

No deixis la teva lliçó espiritual. —La lectura ha fet molts sants.

A la lectura —m’escrius— creo el dipòsit de combustible. Sembla un munt inert, però és d’allí que molt sovint la memòria treu espontàniament material, que omple de vida la meva oració i encén la meva acció de gràcies després de combregar.

Front de Madrid. Una vintena d’oficials, en noble i alegre companyonia. Se sent una cançó, i després una altra i més.

Aquell tinentó del bigoti fosc només va sentir la primera:

Mig cor de l’estimada

jo no el voldria;

si el meu em demanaven,

tot el daria.

«¡Quina resistència a donar tot el cor!» —I l’oració brollà, en curs assossegat i ample.

Si no ets mortificat no seràs mai ànima d’oració.

Que la teva voluntat reclami als sentits, mitjançant l’expiació, allò que les altres potències li refusen en l’oració.

Deia una ànima d’oració: que en les intencions Jesús sigui el nostre fi; en els afectes, el nostre Amor; en la paraula, el nostre assumpte; en les accions, el nostre model.

Aquesta manera sobrenatural de procedir és una veritable tàctica militar. —Mantens la guerra —les lluites diàries de la teva vida interior— en unes posicions que situes lluny dels murs principals de la teva fortalesa.

I l’enemic es presenta allí: a la teva petita mortificació, a la teva oració habitual, al teu treball ordenat, al teu pla de vida: i és difícil que arribi a atansar-se fins a les torrasses, febles per a l’assalt, del teu castell. —I si hi arriba, hi arriba sense eficàcia.