Llistat de punts

Sabem que pertanyen a l’Opus Dei homes i dones de totes les condicions socials, solters o casats. ¿Quin és, doncs, l’element comú que caracteritza la vocació a l’Obra? ¿Quin compromís assumeix cada soci per acomplir els fins de l’Opus Dei?

Li ho diré amb poques paraules: cercar la santedat enmig del món, al mig del carrer. Aquell qui rep de Déu la vocació específica a l’Opus Dei, viu i sap que ha d’atènyer la santedat en el seu propi estat, en l’exercici del seu treball, manual o intel·lectual. He dit viu i sap, perquè no es tracta d’acceptar un simple postulat teòric, sinó de realitzar-lo dia per dia, en la vida ordinària.

Voler aconseguir la santedat —malgrat els errors i les misèries personals, que duraran mentre visquem— significa esforçar-se, amb la gràcia de Déu, a viure la caritat, plenitud de la llei i vincle de perfecció. La caritat no és una cosa abstracta: vol dir donar-se realment i totalment al servei de Déu i de tots els homes; d’aquest Déu que ens parla en el silenci de l’oració i en la remor del món; d’aquests homes, l’existència dels quals s’entrecreua amb la nostra.

Vivint la caritat —l’Amor— es viuen totes les virtuts humanes i sobrenaturals del cristià, que formen una unitat i que no es poden reduir a enumeracions exhaustives. La caritat exigeix de viure la justícia, la solidaritat, la responsabilitat familiar i social, la pobresa, l’alegria, la castedat, l’amistat…

Hom veu de seguida que la pràctica d’aquestes virtuts mena a l’apostolat. És més: ja ho és, d’apostolat. Perquè en procurar de viure així enmig del treball diari, la conducta cristiana esdevé bon exemple, testimoniatge, ajuda concreta i eficaç; hom aprèn a seguir les petjades de Crist que coepit facere et docere (Ac 1, 1), que va començar a fer i ensenyar unint la paraula amb l’exemple. Per això ja fa quaranta anys que d’aquest treball en dic apostolat d’amistat i de confidència.

Tots els socis de l’Opus Dei tenen aquest mateix afany de santedat i d’apostolat. Per això, en l’Obra, no hi ha graus o categories de membres. El que hi ha és una multiplicitat de situacions personals —la situació que cadascú té en el món— a la qual s’acomoda la mateixa i única vocació específica i divina: la crida a donar-se, a comprometre’s personalment, de forma lliure i responsable, en el compliment de la voluntat de Déu manifestada a cadascun de nosaltres.

Com pot veure, el fenomen pastoral de l’Opus Dei és una cosa que neix des de baix, o sigui, des de la vida corrent del cristià que viu i treballa juntament amb els altres homes. No està en la línia d’una mundanització —dessacralització— de la vida monàstica o religiosa; no és l’últim estadi de l’apropament dels religiosos al món.

Aquell qui rep la vocació a l’Opus Dei obté una nova visió de les coses que el volten: llums noves en les relacions socials, en la professió, en les preocupacions, en les tristeses i les alegries. Ni un sol instant, però, deixa de viure enmig de tot això; i de cap manera no es pot parlar d’adaptació al món, o a la societat moderna: ningú no s’adapta a allò que té com a propi; en allò que es té com a propi, s’hi està. La vocació rebuda és igual que la que sorgia en l’ànima d’aquells pescadors, camperols, comerciants o soldats que asseguts prop de Jesucrist a Galilea, el sentien dir: Sigueu perfectes, com el vostre Pare celestial és perfecte (Mt 5, 48).

Repeteixo que aquesta perfecció —que el soci de l’Opus Dei busca— és la perfecció pròpia del cristià, sense res més: és a dir, aquella a la qual tot cristià és cridat i que suposa viure íntegrament les exigències de la fe. No ens interessa la perfecció evangèlica que es considera pròpia dels religiosos i d’algunes institucions assimilades als religiosos, i encara ens interessa molt menys la que en diuen vida de perfecció evangèlica, que es refereix canònicament a l’estat religiós.

El camí de la vocació religiosa em sembla beneït i necessari en l’Església, i aquell qui no l’estimés no tindria l’esperit de l’Obra. Però aquest camí no és el meu, ni el dels socis de l’Opus Dei. Pot dir-se que, en venir a l’Opus Dei, tots i cadascun dels seus socis ho han fet amb la condició explícita de no canviar d’estat. La característica específica nostra és de santificar el propi estat en el món, i que cadascú se santifiqui a l'indret del seu encontre amb Crist: aquest és el compromís que cada soci assumeix per realitzar els fins de l’Opus Dei.

¿Podria donar-me algunes dades sobre l’expansió de l’Obra aquests quaranta anys de vida? ¿Quines són les seves labors apostòliques més importants?

Abans que res he de dir que agraeixo molt a Déu Nostre Senyor que m’hagi permès de veure l’Obra, quaranta anys només després de la seva fundació, estesa a tot arreu del món. Quan va néixer, el 1928, a Espanya, ja va néixer «romana», que per mi vol dir catòlica, universal. I el seu primer impuls va ser —tal com era inevitable— l’expansió a tots els països.

En pensar en aquests anys transcorreguts, em vénen a la memòria molts esdeveniments que m’omplen d’alegria: perquè entremesclant-se amb les dificultats i les penes que en un cert sentit són la sal de la vida, em recorden l’eficàcia de la gràcia de Déu i aquell donar-se —sacrificat i alegre— de tants homes i dones que han sabut ésser fidels. Puix que vull deixar ben clar que l’apostolat essencial de l’Opus Dei és aquell que fa individualment cada soci en el propi lloc de treball, amb la família, entre els amics. Una labor que no desvetlla l’atenció, que no és fàcil de traduir en estadístiques, però que dóna fruits de santedat en milers d’ànimes que van seguint Crist, eficaçment i calladament, enmig de la feina professional de cada dia.

Sobre això no cal dir gran cosa més. Li podria contar la vida exemplar de tantes persones, però això desnaturalitzaria la bellesa humana i divina d’aquest treball en treure-li intimitat. I encara fóra pitjor reduir-lo a xifres i estadístiques perquè equivaldria a voler catalogar en va els fruits de la gràcia en les ànimes.

Puc parlar-li de les labors apostòliques que els socis de l’Obra dirigeixen en molts països. Activitats amb fins espirituals i apostòlics, en les quals hom procura de treballar amb cura i amb perfecció també humana, i en les quals col·laboren moltes altres persones que no són de l’Opus Dei, però que entenen el valor sobrenatural d’aquest treball o bé que n’aprecien el valor humà com és ara el cas de tanta gent no cristiana que ens ajuda eficaçment. Es tracta sempre de treballs laïcals i seculars promoguts per ciutadans corrents en l’exercici dels seus drets cívics normals, d’acord amb les lleis de cada país i portats endavant sempre amb criteri professional. És a dir, són treballs que no aspiren a cap mena de privilegi o tracte de favor.

Segurament que coneixerà una de les labors d’aquest tipus, que es promou a Roma: el centre ELIS que es dedica a la qualificació professional i a la formació integral d’obrers mitjançant escoles, activitats esportives i culturals, biblioteques, etc. És una labor que correspon a les necessitats de Roma i a les circumstàncies particulars de l’ambient humà allà on ha sorgit, la barriada del Tiburtino. Obres semblants es duen a terme a Xicago, Madrid, Mèxic i en altres llocs.

Un altre exemple podria ser l´Strathmore College of Arts and Science, de Nairobi. Es tracta d’un «college» preuniversitari pel qual han passat a cents els estudiants de Kenya, d'Uganda i de Tanzània. A través d’ell, alguns kenyans de l’Opus Dei, juntament amb altres conciutadans, han dut a terme una profunda labor docent i social. Va ser el primer centre de l’East Africa que va realitzar la completa integració racial, i amb el seu treball ha contribuït molt a l'africanització de la cultura. Hom pot dir coses semblants del Kianda College, també de Nairobi, que està fent una tasca de primer ordre en la formació de la nova dona africana.

Puc referir-me també a una altra labor, i tan sols per esmentar-ne una de més: la Universitat de Navarra. Des de la seva fundació el 1952, s’ha anat desenvolupant fins a comptar ara amb divuit facultats, escoles i instituts, on cursen estudis més de sis mil alumnes. En contra d’allò que han escrit recentment alguns diaris, he de dir que la Universitat de Navarra no ha estat sostinguda per subvencions estatals. L’Estat espanyol no en sufraga per res les despeses de manteniment. Solament ha contribuït amb algunes subvencions per a la creació de noves places escolars. La Universitat de Navarra es manté gràcies a l’ajut de persones i d’associacions privades. El sistema d’ensenyança i de vida universitària, inspirat en el criteri de la responsabilitat personal i de la solidaritat entre tots aquells que hi treballen, s’ha mostrat eficaç, i constitueix una experiència molt positiva en l’actual situació de la universitat en el món.

Podria parlar-li de labors d’una altra mena als Estats Units, al Japó, a l’Argentina, a Austràlia, a les Filipines, a Anglaterra, a França, etc. Però no cal. N’hi ha prou amb dir que l’Opus Dei, actualment, està estès als cinc continents i que hi pertanyen persones de més de setanta nacionalitats i de les races i condicions més diverses.