Llistat de punts

Dins d’aquest marc, ¿quina és la tasca que l’Opus Dei ha desenrotllat i desenrotlla? ¿Quines relacions de col·laboració mantenen els socis amb altres organitzacions que treballen en aquest camp?

No és a mi que em toca de donar un judici històric sobre allò que, per gràcia de Déu, ha fet l’Opus Dei. Solament he d’afirmar que la finalitat, a la qual l’Opus Dei aspira, és d’afavorir la recerca de la santedat i l’exercici de l’apostolat pel que fa als cristians que viuen enmig del món, sigui quin sigui el seu estat o condició.

L’Obra ha nascut per a contribuir que aquests cristians, inscrits dins la trama de la societat civil —amb la família, les amistats, el treball professional, les seves aspiracions nobles—, comprenguin que llur vida, tal i com és, pot ser ocasió d’un encontre amb Crist: és a dir, que és un camí de santedat i d’apostolat. Crist està present en qualsevol feina humana honesta: la vida d’un cristià corrent —que a algú podrà semblar vulgar i mesquina— pot i ha de ser una vida santa i santificant.

En altres paraules: per seguir Crist, per servir l’Església, per ajudar els altres homes a reconèixer el seu destí etern, no cal abandonar el món o allunyar-se’n, ni tampoc fa falta dedicar-se a una activitat eclesiàstica; la condició necessària i suficient és la d’acomplir la missió que Déu ha encomanat a cadascú, en el lloc i en l’ambient que la seva Providència ha volgut.

I com que la major part dels cristians rep de Déu la missió de santificar el món des de dins, romanent enmig de les estructures temporals, l’Opus Dei es dedica a fer-los descobrir aquesta missió divina, mostrant-los que la vocació humana —la vocació professional, familiar i social— no s’oposa a la vocació sobrenatural: al contrari, en forma part integrant.

L’Opus Dei té com a única i exclusiva missió la difusió d’aquest missatge —que és un missatge evangèlic— entre totes les persones que viuen i treballen en el món, en qualsevol ambient o professió. I a aquells qui entenen aquest ideal de santedat, l’Obra els facilita els mitjans espirituals i la formació doctrinal, ascètica i apostòlica, necessària per a realitzar-lo en la pròpia vida.

Els socis de l’Opus Dei no actuen en grup, sinó que ho fan individualment, amb llibertat i responsabilitat personals. L’Opus Dei no és pas, però, una organització tancada, o que d’alguna forma reuneixi els seus socis per aïllar-los dels altres homes. Les labors corporatives, que són les úniques que l’Obra dirigeix, són obertes a persones de tota mena, sense discriminació de cap classe: ni social, ni cultural, ni religiosa. I els socis, justament perquè s’han de santificar en el món, col·laboren sempre amb totes les persones amb les quals estan en relació pel seu treball i per la seva participació en la vida cívica.

Un dels béns fonamentals de la família està en gaudir d’una pau familiar estable. Amb tot no és rar, per desgràcia, que per motius de caràcter polític o social, una família es trobi dividida. ¿Com creu vostè que aquests conflictes es poden superar?

La meva resposta no pot ser més que una: conviure, comprendre, disculpar. El fet que algú pensi de manera diferent que jo —especialment quan es tracta de coses que són objecte de la llibertat d’opinió— no justifica de cap manera una actitud d’enemistat personal, ni tan sols de fredor o d’indiferència. La meva fe cristiana em diu que la caritat s’ha de viure amb tothom, també amb els qui no tenen la gràcia de creure en Jesucrist. Afigureu-vos si s’ha de viure la caritat quan, units per una mateixa sang i una mateixa fe, hi ha divergències en coses opinables! És més, com que en aquestes qüestions ningú no pot pretendre d’estar en possessió de la veritat absoluta, el tracte mutu, ple d’afecte, és un mitjà concret d’aprendre dels altres allò que ens poden ensenyar; i també perquè els altres aprenguin, si ho volen, allò que cadascun dels qui amb ell conviuen també li poden ensenyar, que sempre és alguna cosa.

No és cristià, ni tan sols humà, que una família es divideixi per aquestes qüestions. Quan s’entén a fons el valor de la llibertat, quan s’ama apassionadament aquest do diví de l’ànima, s’ama el pluralisme que la llibertat duu en si mateixa.

Posaré l’exemple del que es viu a l’Opus Dei, que és una gran família de persones unides pel mateix fi espiritual. En allò que no és de fe, cadascú pensa i actua com vol, amb la més completa llibertat i responsabilitat personal. I el pluralisme que lògicament i sociològica es deriva d’aquest fet no constitueix, per l’Obra, cap problema: encara més, aquest pluralisme és una manifestació de bon esperit. Justament perquè el pluralisme no és temut, sinó estimat com a legítima conseqüència de la llibertat personal, les diverses opinions dels socis no impedeixen en l’Opus Dei la màxima caritat en el tracte, la mútua comprensió. Llibertat i caritat: sempre parlem del mateix. I és que són condicions essencials: viure amb la llibertat que Jesucrist ens va guanyar, i viure la caritat que Ell ens va donar com a manament nou.