Llistat de punts

Hi ha actualment qui sosté la teoria que l’amor ho justifica tot, i d’aquí hom conclou que el prometatge és com un matrimoni a prova. No seguir allò que consideren imperatius de l’amor, pensen que és una cosa sense autenticitat, retrògrada. Què en pensa, vostè, d’aquesta actitud?

Penso allò que ha de pensar una persona honrada, i especialment un cristià: que és una actitud indigna de l’home, i que degrada l’amor humà confonent-lo amb l’egoisme i amb el plaer.

Retrògrads aquells qui no obren o no pensen així? Retrògrad ho és més aviat el qui retrocedeix fins a la selva, no reconeixent cap altre impuls que l’instint. El prometatge ha d’ésser una ocasió d’endinsar-se en l’afecte i en el coneixement mutu. I, com tota escola d’amor, ha d’ésser inspirat no per l’afany de possessió, sinó per un esperit de donació de si mateix, de comprensió, de respecte, de delicadesa. És per això que vaig voler, ara fa una mica més d’un any, regalar a la Universitat de Navarra una imatge de Santa Maria, Mare del Bell Amor: perquè els nois i les noies que freqüenten els cursos d’aquelles Facultats, aprenguin d’Ella la noblesa de l’amor, també de l’amor humà.

Matrimoni a prova? Que en sap poc d’amor el qui parla així! L’amor és una realitat més segura, més real, més humana. És una cosa que no es pot tractar com un producte comercial, que s’experimenta i en acabat s’accepta o es rebutja, segons el caprici, la comoditat o l’interès.

Aquesta manca de criteri és tan lamentable, que ni tan sols sembla necessari de condemnar els qui pensen o els qui obren així, ja que ells mateixos es condemnen a la infecunditat, a la tristesa, a un aïllament desolador que patiran quan tot just hagin passat uns anys. No puc deixar de pregar molt per ells, d’estimar-los amb tota la meva ànima, i de tractar de fer-los comprendre que continuen tenint obert el camí de retorn a Jesucrist: que podran ser sants, cristians íntegres, si s’hi esforcen, perquè no els mancarà ni el perdó ni la Gràcia del Senyor. És llavors que comprendran bé què és l'Amor: l'Amor diví, i també l’amor humà noble; i sabran què és la pau, l’alegria, la fecunditat.

Un gran problema femení és el de les dones solteres. Ens referim a aquelles qui, amb vocació matrimonial, no arriben a casar-se. En no aconseguir-ho, es demanen: ¿Per a què hi som al món? Vostè, què els respondria?

Per a què hi som, al món? Per estimar Déu amb tot el nostre cor i amb tota la nostra ànima, i per estendre aquest amor a totes les criatures. O bé això sembla poc? Déu no deixa cap ànima abandonada a un destí cec. Per a totes té un designi, les crida totes amb una vocació personalíssima, intransferible.

El matrimoni és camí diví, és vocació. No és, però, ni l’únic camí, ni l’única vocació. Els plans de Déu, per a cada dona, no van lligats necessàriament al matrimoni. ¿Que tenen vocació matrimonial i no arriben a casar-se? En algun cas pot ésser cert, però qui sap si ha estat l’egoisme o l’amor propi el que ha impedit que aquesta crida de Déu s’acomplís; però altres vegades, àdhuc la gran majoria, això pot ser un signe que el Senyor no els ha donat una veritable vocació matrimonial. Sí: els agraden els nens, senten que foren unes bones mares; que donarien el seu cor, fidelment, al marit i als fills. Però això és normal en tota dona, i també en aquelles qui, per vocació divina, no es casen —podent-ho fer—, per preocupar-se del servei de Déu i de les ànimes.

No s’han casat. Bé: que continuïn, com fins ara, estimant la Voluntat del Senyor, tractant de prop aquest Cor amabilíssim de Jesús, que no abandona ningú, que és sempre fidel, que va tenint cura de nosaltres tota la nostra vida per donar-se a nosaltres ja des d’ara i per sempre.

A més, la dona pot complir la seva missió —com a dona, amb totes les característiques femenines, també les afectives de la maternitat— en àmbits diversos de la pròpia família: en d’altres famílies, a l’escola, en obres assistencials, en mil indrets. La societat és, a vegades, molt dura —amb una gran injustícia— amb les que anomena velles solteres: hi ha dones solteres que difonen alegria, pau i eficàcia al seu entorn: que saben donar-se noblement al servei dels altres i ser mares, en profunditat espiritual, amb més realitat que moltes d’altres, que només són mares fisiològicament.

Les preguntes anteriors s’han referit al prometatge; el tema que ara plantejo ja concerneix el matrimoni, ¿quins consells donaria vostè a la dona casada per tal que, en passar els anys, la seva vida matrimonial continuï essent feliç, sense cedir a la monotonia? Potser la qüestió semblarà poc important, però a la revista es reben moltes cartes de lectores interessades per aquest tema.

A mi em sembla que és, efectivament, una qüestió important; i per això també ho són les possibles solucions, malgrat llur modesta aparença.

Perquè en el matrimoni es conservi la il·lusió del començament, la dona ha de mirar de conquistar el seu marit cada dia; i el mateix s’hauria de dir al marit respecte a la seva muller. Cal recuperar l’amor a cada nova jornada, i l’amor es guanya amb sacrifici, amb somriures i també amb picardia. Si el marit arriba a casa cansat de treballar, i la dona comença a enraonar sense mesura, contant-li tot allò que al seu entendre va malament, ¿pot sorprendre algú que el marit acabi perdent la paciència? Aquestes coses menys agradables es poden deixar per a una altra estona més oportuna, quan el marit es trobi menys cansat, amb una millor disposició.

Un altre detall: l’abillament personal. Si un altre sacerdot us digués el contrari, em penso que fóra un mal conseller. Com més anys tingui una persona que ha de viure en el món, més li caldrà prendre interès a millorar no sols la vida interior, sinó —i justament per això— la cura d’estar presentable: per bé que, naturalment, sempre en conformitat amb l’edat i amb les circumstàncies. Acostumo a dir, de broma, que les façanes, com més velles són, més necessitat tenen de restauració. És un consell sacerdotal. Una vella dita castellana diu: la mujer compuesta saca al hombre de otra puerta —la dona composta distreu l’home d’una altra porta—.

És per això que goso afirmar que les dones tenen la culpa del vuitanta per cent d’infidelitats dels marits, perquè no saben conquistar-los cada dia, no saben tenir detalls amables, delicats. L’atenció de la dona casada s’ha de centrar en el marit i els fills. Així mateix, l’atenció del marit s’ha de centrar en la seva dona i en els seus fills. I a això, cal dedicar-hi temps i esforç, per encertar, per fer-ho bé. Tot allò que faci impossible aquesta labor és dolent, no val.

No hi ha excusa per a no complir aquest deure amable. No cal dir que no és excusa el treball fora de la llar, ni ho és tampoc la mateixa vida de pietat, la qual, si no es fa compatible amb les obligacions de cada dia, no és bona, Déu no la vol. La dona casada s’ha d’ocupar primer de la llar. Jo recordo una cobla de la meva terra, que diu: la mujer que, por la iglesia / deja el puchero quemar, / tiene la mitad de ángel, / de diablo la otra mitad. —La dona que per l’església deixa que es cremi el perol, és mig àngel i mig dimoni. A mi em sembla diable del tot.

Deixant de banda les dificultats que hi pugui haver entre pares i fills, també són corrents les renyines entre marit i muller, que a vegades arriben a comprometre seriosament la pau familiar. ¿Quins consells donaria vostè als matrimonis?

Que s’estimin. I que sàpiguen que tota la vida hi haurà renyines i dificultats que si es resolen amb naturalitat, faran que la tendresa sigui fins i tot més pregona.

Cadascun de nosaltres té el seu caràcter, els seus gustos personals, el seu geni —el seu mal geni, a vegades— i els seus defectes. Cadascú també té coses agradables en la seva personalitat, i per això i per moltes més raons, se’l pot estimar. La convivència és possible quan tothom fa per corregir les pròpies deficiències i procura passar per alt les faltes d'altri: és a dir, quan hi ha amor, que anul·la i supera tot allò que falsament podria ser causa de separació o de divergència. En canvi, si es dramatitzen els petits contrastos i mútuament es retreuen els defectes i les equivocacions, aleshores s’acaba la pau i es corre el risc de matar l’afecte.

Els matrimonis tenen gràcia d’estat —la gràcia del sagrament— per a viure totes les virtuts humanes i cristianes de la convivència: la comprensió, el bon humor, la paciència, el perdó, la delicadesa en el tracte mutu. L’important és que no s’abandonin, que no deixin que la nerviositat, l’orgull o les manies personals els dominin. Per això, el marit i la muller han de créixer en vida interior i aprendre de la Sagrada Família a viure amb finor —per un motiu humà i sobrenatural alhora— les virtuts de la llar cristiana. Ho torno a dir: la gràcia de Déu no els manca.

Si hi ha algú que diu que no pot aguantar això o allò, que li resulta impossible de callar, és que està exagerant per a justificar-se. Cal demanar a Déu la força de saber dominar el propi caprici; la gràcia, per saber tenir el domini de si mateix. Perquè els perills d’un enuig són aquí: que hom perdi el control i que les paraules puguin omplir-se d’amargor, i que arribin a ofendre i per bé que tal vegada no es desitjava, a ferir i fer mal.

Cal aprendre a callar, a esperar i a dir les coses d’una manera positiva, optimista. Quan és ell qui s’enfada és el moment que ella sigui especialment pacient, fins que torni a venir la serenitat; o al revés. Si hi ha afecte sincer i preocupació d’augmentar-lo, és molt difícil que ambdós es deixin dominar pel mal humor a la mateixa hora…

Una altra cosa molt important: ens hem d’avesar a pensar que mai no tenim tota la raó. Àdhuc es pot dir que en assumptes d’ordinari opinables, mentre més segur s’està de tenir tota la raó, tant més indubtable és que no la tenim. En discórrer així, és més senzill de rectificar després i, si fa falta, demanar perdó, que és la millor manera d’acabar un enuig; així s’arriba a la pau i a l’afecte. No us animo a la baralla, però és raonable que ens barallem alguna vegada amb aquells qui més estimem, que són els qui habitualment viuen amb nosaltres. No ens barallem pas amb el rei de l’Índia. Així, doncs, aquestes petites renyines entre els esposos, si no són freqüents —i cal procurar que no ho siguin— no denoten falta d’amor, i poden ajudar, fins i tot, a augmentar-lo.

Un últim consell: que no tinguin mai renyines davant els fills: per aconseguir-ho, bastarà que es posin d’acord amb una paraula determinada, amb una mirada, un gest. Ja tindran raons després, amb més serenitat, si no són capaços d’evitar-ho. La pau conjugal ha de ser l’ambient de la família, perquè és la condició necessària per a una educació profunda i eficaç. Que els nens vegin en els seus pares un exemple de donació de si mateixos, d’amor sincer, d’ajuda mútua, de comprensió; i que les petiteses de la vida diària no els ocultin la realitat d’un afecte, que és capaç de superar qualsevol cosa.

Hi ha vegades que ens creiem massa importants. Tots ens enutgem de tant en tant; uns cops perquè cal, i d’altres, perquè ens manca esperit de mortificació. L’important és demostrar que aquests enuigs no trenquen l’afecte, i recomençar després la intimitat familiar amb un somriure. En un mot, que marit i muller visquin estimant-se l’un a l’altre, i estimant els fills, perquè així estimen Déu.