Llistat de punts

Nosaltres no construïm la caritat; ens envaeix amb la gràcia de Déu: perquè Ell ha estat el primer d’estimar-nos (1 Ioh IV, 10). Convé que ens amarem ben bé d’aquesta veritat bellíssima: si podem estimar Déu, és perquè hem estat estimats per Déu (Orígenes, Commentarii in Epistolam ad Romanos. IV. 9 [PL 14, 977]). Tant tu com jo estem en condicions de lliurar afecte pròdigament als qui ens volten, per tal com hem nascut a la fe, per l’amor del Pare. Demaneu amb gosadia aquest tresor al Senyor, aquesta virtut sobrenatural de la caritat, per exercitar-la fins a l’últim detall.

Sovint, els cristians no hem sabut correspondre a aquest do; de vegades l’hem rebaixat com si es limités a una almoina, sense ànima, freda; o l’hem reduït a una conducta de beneficència més o menys formulària. Expressava bé aquesta aberració la resignada queixa d’una malalta: aquí em tracten amb caritat, però la meva mare tenia cura de mi amorosament. L’amor que neix del Cor de Crist no pot donar lloc a aquesta mena de distincions.

Perquè se us fiqués ben bé dins el cap aquesta veritat, d’una forma gràfica, he predicat en milers d’ocasions que nosaltres no posseïm un cor per a estimar Déu, i un altre per a estimar les criatures: aquest pobre cor nostre, de carn, estima amb una afecció humana que, si va unida a l’amor de Crist, és també sobrenatural. Aquesta, i no cap altra, és la caritat que hem de conrear en l’ànima, la que ens durà a descobrir en els altres la imatge de Nostre Senyor.

De quin amor es tracta? La Sagrada Escriptura parla de dilectio, a fi que s’entengui bé que no és només una qüestió d’afecte sensible. Expressa més aviat una determinació ferma, de la voluntat. Dilectio deriva de electio, de «elegir». Jo hi afegiria que estimar, en cristià, significa voler estimar, fer el determini en Crist de cercar el bé de les ànimes sense discriminació de cap mena, aconseguint per a elles, abans que res, el millor: que coneguin Crist, que se n’enamorin.

El Senyor ens apressa: estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen i calumnien (Mt V, 44). Podem no sentir-nos humanament atrets envers les persones que ens rebutjarien, si ens hi acostàvem. Però Jesús ens exigeix que no els tornem mal per mal; que no malbaratem les ocasions de servir-les amb el cor, per més que ens costi; que no deixem mai de tenir-les presents en les nostres oracions.

Aquesta dilectio, aquesta caritat, s’emplena de matisos més entranyables quan es refereix als germans en la fe, i especialment als qui, perquè Déu ho ha establert així, es troben més a prop de nosaltres: els pares, el marit o la muller, els fills i els germans, els amics i els col·legues, els veïns. Si no hi hagués aquesta estimació, amor humà noble i net, ordenat a Déu i fundat en Ell, no hi hauria caritat.

Una de les seves primeres manifestacions es concreta en iniciar l’ànima en els camins de la humilitat. Quan sincerament ens considerem no res; quan entenem que, sense l’ajut diví, la més feble i flaca de les criatures fóra millor que nosaltres; quan ens veiem capaços de tots els errors i de tots els horrors; quan sabem que som uns pecadors encara que breguem amb delit per apartar-nos de tantes infidelitats, com podríem pensar malament dels altres?, com es podrà alimentar en el cor el fanatisme, la intolerància, l’orgull?

La humilitat ens mena a aquesta forma de tractar el proïsme, que és la millor: la de comprendre tothom, conviure amb tothom, disculpar tothom; no crear divisions ni barreres; comportar-se —sempre!— com instruments d’unitat. No és en debades que existeix en el fons de l’home una aspiració forta envers la pau, envers la unió amb els consemblants, envers el respecte mutu dels drets de la persona, de manera que aquest mirament es transformi en fraternitat. Reflecteix una empremta d’allò que és més valuós de la nostra condició humana: si tots som fills de Déu, la fraternitat ni es redueix a un tòpic, ni resulta un ideal il·lusori: ressalta com una meta difícil, però real.

Davant tots els cínics, els escèptics, els desamorats, els qui han convertit la pròpia covardia en una mentalitat, els cristians hem de demostrar que aquesta afecció és possible. Potser hi ha moltes dificultats per a comportar-se així, ja que l’home fou creat lliure i està a la seva mà el fet d’enfrontar-se inútilment i amargament contra Déu: però és possible i és real, perquè aquesta conducta neix necessàriament com a conseqüència de l’amor de Déu i de l’amor a Déu. Si tu i jo ho volem, Jesucrist també ho vol. Aleshores entendrem en tota la seva profunditat i amb tota la seva fecunditat el dolor, el sacrifici i la donació desinteressada en la convivència diària.