Llistat de punts

En diverses ocasions i en referir-se al començament de la vida de l’Opus Dei, vostè ha dit que únicament posseïa «joventut, gràcia de Déu i bon humor». Cap allà els anys vint, d’altra banda, la doctrina del laïcat encara no havia assolit el desenvolupament que presenciem avui. Amb tot, l’Opus Dei és un fenomen palpable en la vida de l’Església. ¿Podria dir-nos com essent aleshores un sacerdot jove, va tenir una tal comprensió que el va permetre d’anar endavant en aquest deler?

Jo no vaig tenir ni tinc cap altre afany que el de complir la voluntat de Déu. Permeti’m que no doni més detalls sobre el començament de l’Obra —que l’amor de Déu em feia pressentir des de l’any 1917— perquè estan íntimament units amb la història de la meva ànima i pertanyen a la meva vida interior. Només li puc dir que sempre vaig actuar amb la vènia i l’afectuosa benedicció de l’estimadíssim senyor bisbe de Madrid, on va néixer l’Opus Dei el 2 d’octubre de 1928. Més tard, sempre també amb el beneplàcit i l’encoratjament de la Santa Seu i dels reverendíssims Ordinaris dels llocs on treballàvem.

Hi ha alhora uns altres aspectes del mateix procés de desenvolupament eclesiològic, que representen adquisicions doctrinals estupendes —a les quals, sens dubte, Déu ha volgut que hi contribuís, en part tal vegada no petita, el testimoni de l’esperit i la vida de l’Opus Dei, juntament amb altres valuoses aportacions d’iniciatives i associacions apostòliques no pas menys benemèrites—, però són adquisicions doctrinals que abans que arribin a encarnar-se realment en la vida total del Poble de Déu, potser passarà bastant de temps. Vostè mateix ha recordat, en les seves preguntes anteriors, alguns d’aquests aspectes: el desenvolupament d’una autèntica espiritualitat laïcal; la comprensió de la peculiar tasca eclesial —no eclesiàstica o oficial— pròpia del laic; la distinció dels drets i deures que el laic té com a tal; les relacions Jerarquia-laïcat; la igualtat de dignitat i la complementarietat de labors de l’home i de la dona dins l’Església; la necessitat d’assolir una opinió pública ordenada en el Poble de Déu; etc.

És evident que tot això constitueix una realitat molt fluïda, i a vegades no pas mancada de paradoxes. Una mateixa cosa que dita fa quaranta anys escandalitzava tothom o quasi tothom, avui no sorprèn gairebé ningú, però encara són molt pocs, en canvi, els qui la comprenen fins al fons i la viuen ordenadament.

M’explicaré millor amb un exemple. El 1932, comentant als meus fills de l’Opus Dei alguns dels aspectes i conseqüències de la particular dignitat i responsabilitat que el Baptisme confereix a les persones, els vaig escriure en un document: «Cal rebutjar el prejudici que els fidels corrents no poden fer res més que limitar-se a ajudar el clericat, en apostolats eclesiàstics. L’apostolat dels seglars no té per què ser sempre una simple participació en l’apostolat jeràrquic: a ells ja els competeix el deure de fer apostolat. I això no pas perquè rebin una missió canònica, sinó perquè són part de l’Església; aquesta missió… la compleixen a través de la seva professió, del seu ofici, de la seva família, dels seus col·legues, dels seus amics».

Avui, després de les solemnes ensenyances del Vaticà II, ningú a l’Església potser no gosarà dubtar de l’ortodòxia d’aquesta doctrina. Però ¿quants han abandonat realment llur concepció única de l’apostolat dels laics com una labor pastoral organitzada de dalt a baix? ¿Quants són els qui superant l’anterior concepció monolítica de l’apostolat dels laics comprenen que n’hi pugui haver i àdhuc que també n’hi hagi d’haver, sense necessitat de rígides estructures centralitzades, missions canòniques i mandats jeràrquics? ¿Quants n’hi ha que qualificant el laïcat de longa manus Ecclesiae, no s’estan fent una confusió al mateix temps amb el concepte Església-Poble de Déu i el concepte més limitat de Jerarquia? O bé encara ¿quants laics entenen degudament que, si no és en una delicada comunió amb la Jerarquia, no tenen dret a reivindicar llur àmbit legítim d’autonomia apostòlica?

Hom podria fer consideracions semblants sobre altres problemes, ja que encara és molt, però molt, el que resta aconseguir, tant pel que fa a la necessària exposició doctrinal, com a l’educació de les consciències i a la mateixa reforma de la legislació eclesiàstica. Jo prego molt al Senyor —l’oració sempre ha estat la meva gran arma— que l’Esperit Sant assisteixi el seu Poble, i especialment la Jerarquia, en la realització d’aquestes tasques. I el prego també que continuï servint-se de l’Opus Dei perquè puguem contribuir i ajudar tant com estigui a la nostra mà, en aquest difícil però estupend procés de desenvolupament i de creixement de l’Església.

Aquells qui han seguit Jesucrist —amb mi, pobre pecador— són: un petit tant per cent de sacerdots, que abans han exercit una professió o un ofici laïcal; un gran nombre de sacerdots seculars de moltes diòcesis del món —que així confirmen la seva obediència als seus bisbes respectius, i el seu amor i l’eficàcia del seu treball diocesà—, sempre amb els braços estesos en creu per cabre totes les ànimes dins els seus cors, i que estan com jo enmig del carrer, en el món, i l’estimen; i la gran multitud formada per homes i dones de diferents nacions, diferents llengües, diferents races, que viuen del seu treball professional, casats la majoria, solters molts d’altres, els quals participen, amb els seus conciutadans, en la greu tasca de fer més humana i més justa la societat temporal; en la lluita noble dels afanys de cada dia, amb responsabilitat personal —ho torno a dir—, experimentant amb els altres homes, colze a colze, èxits i fracassos, fent per complir els seus deures i per exercir els seus drets socials i cívics. I tot amb naturalitat, com qualsevol cristià conscient, sense mentalitat de selectes, fosos en la massa dels seus col·legues, mentre procuren captar les lluïssors divines que reverberen en les realitats més vulgars.

Les obres que, quant a associació, promou l’Opus Dei, també tenen aquests trets eminentment seculars: no són obres eclesiàstiques. No gaudeixen de cap representació oficial de la sagrada Jerarquia de l’Església. Són obres de promoció humana, cultural, social, dutes a terme per ciutadans que procuren il·luminar-les amb la claror de l’Evangeli i caldejar-les amb l’amor de Crist. Un detall us ho farà veure clar: l’Opus Dei, per exemple, no té ni tindrà mai com a missió regir seminaris diocesans, on els bisbes, instituïts per l’Esperit Sant preparen els seus futurs sacerdots.