Llistat de punts

Una característica de tota vida cristiana —sigui quin sigui el camí pel qual es realitzi— és la «dignitat i la llibertat dels fills de Déu». Així, doncs, ¿a què es refereix vostè quan tot el temps del seu ensenyament ha defensat tan insistentment la llibertat dels laics?

Em refereixo justament a la llibertat personal que tenen els laics de prendre, a la llum dels principis enunciats pel Magisteri, totes aquelles decisions concretes, d’ordre teòric o pràctic —per exemple, en relació amb les diverses opinions filosòfiques, de ciència econòmica o de política, amb els corrents artístics o culturals, amb els problemes de llur vida professional o social, etc.—, que cadascú estimi en consciència més convenients i més d’acord amb les seves conviccions personals i aptituds humanes.

Aquest necessari àmbit d’autonomia que el laic catòlic ha de menester per tal de no veure’s capitidisminuït enfront dels altres laics i a fi que pugui fer eficaçment el seu propi treball apostòlic enmig de les realitats temporals, cal que sigui sempre curosament respectat per tots els qui en l’Església exercim el sacerdoci ministerial. Si no és així —si es tractés de fer del laic un instrument amb propòsits que sobrepassen els que són propis del ministeri jeràrquic— hom cauria en un anacrònic i lamentable clericalisme. Quedarien enormement restringides les possibilitats apostòliques del laïcat —que fóra condemnat a una immaturitat perpètua— però sobretot es posaria en perill, especialment avui, el mateix concepte d’autoritat i d’unitat dins l’Església. No podem oblidar que l’existència, també entre els catòlics, d’un autèntic pluralisme de criteri i d’opinió en les coses deixades per Déu a la lliure discussió dels homes, no solament no s’oposa a l’ordenació jeràrquica i a la necessària unitat del Poble de Déu, sinó que les enrobusteix i les defensa contra possibles impureses.

El fet que alguns membres de l’Obra siguin presents en la vida pública del país, ¿no ha polititzat, en un cert sentit, l’Opus Dei a Espanya? ¿No comprometen així l’Obra i la mateixa Església?

Ni a Espanya ni a cap altre lloc. Insisteixo que cadascun dels socis de l’Opus Dei treballa amb plena llibertat i amb responsabilitat personal, sense comprometre ni l’Església ni l’Obra, perquè no es recolzen ni en l’Església ni en l’Obra per realitzar les seves activitats personals. La gent que sigui formada en una concepció militar de l’apostolat i de la vida espiritual, tendirà a veure el treball lliure i personal dels cristians com una actuació col·lectiva. Però tal com no m’he cansat mai de repetir des de 1928, li dic que la diversitat d’opinions i d’actuacions en allò opinable, temporal o teològic, no és cap problema per l’Obra: la diversitat que existeix i que existirà sempre entre els membres de l’Opus Dei és, al contrari, una manifestació de bon esperit, de vida neta, de respecte a l’opció legítima de cadascú.

¿Podria dir si o fins a quin punt l’Opus Dei a Espanya té una orientació econòmica o política? Si fos així, ¿la podria definir?

L’Opus Dei no té cap orientació econòmica o política, ni a Espanya ni enlloc. Moguts per la doctrina de Crist, els seus membres defensen sempre la llibertat personal i el dret que tenen tots els homes a viure i a treballar, i a ser atesos durant la malaltia i la vellesa, i a constituir una llar, i a dur fills al món, i a educar-los a proporció del talent de cadascun d’ells, i a rebre un tracte digne d’homes i de ciutadans.

Però l’Obra no els proposa cap camí concret, ni econòmic, ni polític, ni cultural. Cadascun dels seus membres té llibertat plena de pensar i d’obrar com millor li sembli en aquest terreny. En tot allò que és temporal, els socis de l’Obra són absolutament lliures: A l’Opus Dei hi caben persones de totes les tendències polítiques, culturals, socials i econòmiques que la consciència cristiana pot admetre.

Jo no parlo mai de política. La meva missió com a sacerdot és exclusivament espiritual. Encara que hagi manifestat alguna opinió temporal, els socis de l’Obra no tindrien cap obligació de seguir-la.

Mai els directors de l’Obra no poden imposar un criteri polític o professional als altres membres. Si alguna vegada un soci de l’Opus Dei provés de fer-ho, o bé intentés de servir-se d’altres membres per a fins humans, sortiria expulsat sense miraments, perquè els altres socis es rebel·larien legítimament.

Mai no he demanat ni demanaré a cap membre de l’Obra de quin partit és o quina és la doctrina política que sosté, ja que em semblaria un atemptat contra la seva legítima llibertat. I això mateix fan els directors de l’Opus Dei a tot el món.

Amb tot, jo sé que entre els membres de l’Obra —tant a Espanya com a qualsevol altre país— de fet hi ha una gran diversitat d’opinions, i no hi tinc res a dir. Les respecto totes, com sempre respectaré qualsevol opció temporal presa per un home que s’esforci a obrar segons la seva consciència. Aquest pluralisme, per l’Obra, no és cap problema. Al contrari, és una manifestació de bon esperit, que patentitza la legítima llibertat de cadascú.

Vostè va al·ludir a la presència de la dona en la vida pública, en la política. Actualment s’estan fent a Espanya passos importants en aquest sentit. ¿Quina és, al seu entendre, la tasca específica que ha de realitzar la dona en aquest terreny?

La presència de la dona en el conjunt social és un fenomen lògic i totalment positiu, part d’aquest altre fet més ampli al qual m’he referit abans. Una societat moderna, democràtica, ha de reconèixer a la dona el dret a prendre part activa en la vida política, i ha de crear les condicions favorables perquè totes aquelles que ho desitgin exerceixin aquest dret.

La dona que vol dedicar-se activament a la direcció dels afers públics, està obligada a preparar-se convenientment amb el fi que la seva actuació en la vida de la comunitat sigui responsable i positiva. Tot treball professional exigeix una formació prèvia, i després un esforç constant per millorar aquesta preparació i acomodar-la a les noves circumstàncies que hi concorrin. Aquesta exigència constitueix un deure particularíssim per aquells qui aspiren a ocupar llocs directius en la societat, ja que han d’estar cridats a un servei molt important també, del qual depèn el benestar de tothom.

Una dona amb la preparació adequada ha de tenir la possibilitat de trobar obert tot el camp de la vida pública, en tots els nivells. En aquest sentit no es poden assenyalar unes tasques específiques que només corresponguin a la dona. Tal com ja he dit abans, allò que en aquest terreny és específic no ve determinat tant per la feina o pel lloc com per la forma de realitzar aquesta funció, per raó dels matisos que la seva condició de dona trobarà per a la solució dels problemes amb què s’enfronti, i àdhuc pel descobriment i pel mateix plantejament d’aquests problemes.

En virtut dels dots naturals que li són propis, la dona pot enriquir molt la vida civil. Això salta a la vista si ens fixem en el vast camp de la legislació familiar o social. Les qualitats femenines asseguraran la millor garantia que hauran de ser respectats els autèntics valors humans i cristians, a l’hora de prendre mesures que afectin d’alguna manera la vida de la família, l’ambient educatiu, l’avenir dels joves.

Acabo d’esmentar la importància dels valors cristians en la solució dels problemes socials i familiars i vull subratllar aquí llur transcendència en tota la vida pública. Igual que l’home, quan la dona s’ha d’ocupar en una activitat política, la seva fe cristiana li confereix la responsabilitat de practicar un autèntic apostolat, és a dir, un servei cristià a tota la societat. No es tracta de representar oficialment o oficiosament l’Església en la vida pública, ni molt menys de servir-se de l’Església per la pròpia carrera personal o per interessos de partit. Al contrari, es tracta de formar amb llibertat les pròpies opinions, en tots aquests afers temporals en els cristians són lliures, i d’assumir la responsabilitat personal del seu pensament i de la seva actuació, essent sempre conseqüent amb la fe que es professa.

Vostè acaba de parlar de la unitat familiar com d’un gran valor. Això pot donar peu a la meva pregunta següent: ¿com és que l’Opus Dei no organitza activitats de formació espiritual on participin conjuntament marit i muller?

En això, com en tantes altres coses, els cristians tenim la possibilitat d’escollir entre solucions diverses, d’acord amb les pròpies preferències o opinions, sense que ningú no pugui pretendre d’imposar-nos un sistema únic. Cal fugir, com de la pesta, d’aquestes maneres de plantejar la pastoral, i, en general, l’apostolat, que no semblen altra cosa que una nova edició, corregida i augmentada, del partit únic en la vida religiosa.

Ja sé que hi ha grups catòlics que organitzen recessos espirituals i altres activitats formatives per a matrimonis. Em sembla perfectament bé que, en ús de la seva llibertat, facin el que creguin oportú; i també que acudin a aquestes activitats aquells qui hi troben un mitjà que els ajuda a viure millor la seva vocació cristiana. Considero, però, que no és aquesta l’única possibilitat, i tampoc no és evident que sigui la millor.

Hi ha facetes de la vida eclesial que els matrimonis, i àdhuc tota la família, poden i a vegades han de viure junts, com és la participació en el sacrifici eucarístic i en altres actes de culte. Amb tot, jo crec que determinades activitats de formació espiritual són més eficaces si el marit i la muller hi van separadament. D’una banda, se subratlla així el caràcter fonamentalment personal de la pròpia santificació, de la lluita ascètica, de la unió amb Déu, que després reverteix en els altres, però on la consciència de cadascú no pot ser substituïda. D’altra banda, així és més fàcil acomodar la formació a les exigències i a les necessitats personals de cadascú, fins i tot a la seva pròpia psicologia. Això no vol dir que en aquestes activitats es prescindeixi de l’estat matrimonial dels assistents: res no és més llunyà de l’esperit de l’Opus Dei.

Ja fa quaranta anys que vaig dient, de paraula i per escrit, que cada home, cada dona, ha de santificar-se en la seva vida ordinària, en les condicions concretes de la seva existència quotidiana; que els esposos, per tant, s’han de santificar vivint perfectament les obligacions familiars. En els recessos espirituals i en altres mitjans de formació que organitza l’Opus Dei, i als quals assisteixen persones casades, hom procura sempre que els esposos cobrin consciència de la dignitat de la seva vocació matrimonial i que, amb l’ajuda de Déu, es preparin a viure-la millor.

En molts aspectes, les exigències i les manifestacions pràctiques de l’amor conjugal són distintes per l’home i per la dona. Amb mitjans de formació específics, se’ls pot ajudar eficaçment a descobrir-los en la realitat de la seva vida. De manera que aquesta separació durant unes hores o uns dies els fa estar més units i estimar-se més i millor tot el que resta de temps: amb un amor, ple també de respecte.

Torno a dir que en això no pretenem tampoc que la nostra manera d’actuar sigui l’única bona, o bé que l’hagi d’adoptar tot el món. Només em sembla que dóna molt bons resultats, i que hi ha raons sòlides —ultra una llarga experiència— per fer-ho així, però jo no ataco l’opinió contrària.

A més, he de dir que si en l’Opus Dei seguim aquest criteri per a unes determinades iniciatives de formació espiritual, amb tot, en un altre gènere d’activitats variadíssim, els matrimonis com a tals hi participen i col·laboren. Per exemple, penso en la labor que es fa amb els pares dels alumnes en col·legis dirigits per membres de l’Opus Dei; en les reunions, conferències, tríduums, etc., dedicats especialment als pares d’estudiants que viuen en Residències dirigides per l’Obra.

Com pots veure, quan per la naturalesa de l’activitat cal la presència del matrimoni, són marit i muller els qui participen en aquestes tasques. Aquesta mena de reunions i d’iniciatives és, però, diferent de les que van directament encaminades a la formació espiritual personal.

Però a aquest cristià mai no li passa pel cap de creure o de dir que ell baixa del temple al món per representar l’Església, i que les seves solucions són les solucions catòliques d’aquells problemes. No pot ser, això, fills meus! Això fóra clericalisme, catolicisme oficial o com vulgueu anomenar-ho. Sigui com sigui, és fer violència a la naturalesa de les coses. Cal que difongueu pertot arreu una veritable mentalitat laïcal que vagi a parar a tres conclusions:

— a tenir prou honradesa per afrontar la pròpia responsabilitat personal;

— a ser prou cristians per respectar els germans en la fe que proposen, en matèries opinables, solucions altres que la que cadascun de nosaltres sosté;

— i a ésser prou catòlics per no servir-se de la nostra Mare l’Església, barrejant-la amb bàndols humans.

Es veu clar que, en aquest terreny, com en tots, no podríeu pas dur a terme aquest programa de viure santament la vida ordinària, si no gaudíssiu de tota la llibertat que us reconeixen, alhora, l’Església i la vostra dignitat d’homes i de dones creats a semblança de Déu. La llibertat personal és essencial en la vida cristiana. No oblideu, però, fills meus, que jo sempre parlo d’una llibertat responsable.

Interpreteu, doncs, els meus mots com el que són: una crida perquè exerciu, cada dia! i no solament en situacions d’emergència, els vostres drets; i perquè compliu noblement les vostres obligacions com a ciutadans —en la vida política, econòmica, universitària, professional—, assumint amb valentia totes les conseqüències de les vostres decisions lliures, bo i carregant la independència personal que us pertoca. I aquesta cristiana mentalitat laïcal us permetrà de fugir de tota intolerància, de tot fanatisme —ho diré d’una manera positiva—, us farà conviure en pau amb tots els vostres conciutadans, i també us farà fomentar la convivència en els diversos ordres de la vida social.