Llistat de punts

Una característica de tota vida cristiana —sigui quin sigui el camí pel qual es realitzi— és la «dignitat i la llibertat dels fills de Déu». Així, doncs, ¿a què es refereix vostè quan tot el temps del seu ensenyament ha defensat tan insistentment la llibertat dels laics?

Em refereixo justament a la llibertat personal que tenen els laics de prendre, a la llum dels principis enunciats pel Magisteri, totes aquelles decisions concretes, d’ordre teòric o pràctic —per exemple, en relació amb les diverses opinions filosòfiques, de ciència econòmica o de política, amb els corrents artístics o culturals, amb els problemes de llur vida professional o social, etc.—, que cadascú estimi en consciència més convenients i més d’acord amb les seves conviccions personals i aptituds humanes.

Aquest necessari àmbit d’autonomia que el laic catòlic ha de menester per tal de no veure’s capitidisminuït enfront dels altres laics i a fi que pugui fer eficaçment el seu propi treball apostòlic enmig de les realitats temporals, cal que sigui sempre curosament respectat per tots els qui en l’Església exercim el sacerdoci ministerial. Si no és així —si es tractés de fer del laic un instrument amb propòsits que sobrepassen els que són propis del ministeri jeràrquic— hom cauria en un anacrònic i lamentable clericalisme. Quedarien enormement restringides les possibilitats apostòliques del laïcat —que fóra condemnat a una immaturitat perpètua— però sobretot es posaria en perill, especialment avui, el mateix concepte d’autoritat i d’unitat dins l’Església. No podem oblidar que l’existència, també entre els catòlics, d’un autèntic pluralisme de criteri i d’opinió en les coses deixades per Déu a la lliure discussió dels homes, no solament no s’oposa a l’ordenació jeràrquica i a la necessària unitat del Poble de Déu, sinó que les enrobusteix i les defensa contra possibles impureses.

En el curs d’aquesta entrevista hi ha hagut ocasió de comentar aspectes importants de la vida humana i específicament de la vida de la dona; i d’advertir com els avalua l’esperit de l’Opus Dei. ¿Podria dir-nos, per acabar, com considera que s’ha de promoure el paper de la dona en la vida de l’Església?

No puc amagar que, en respondre a una pregunta d’aquest tipus, sento la temptació —contrària a la meva pràctica habitual— de fer-ho d’una forma polèmica. Perquè hi ha algunes persones que empren aquest llenguatge d’una manera clerical, usant la paraula Església com sinònima d’alguna cosa que pertany a la clerecia, a la Jerarquia eclesiàstica. I així, per participació en la vida de l’Església, entenen solament o principalment l’ajuda prestada a la vida parroquial, la col·laboració en associacions amb mandat de la sagrada Jerarquia, l’assistència activa en les funcions litúrgiques, i coses d’aquesta mena.

Els qui així pensen obliden en la pràctica —encara que potser ho proclamin en la teoria— que l’Església és la totalitat del Poble de Déu, el conjunt de tots els cristians; que allà on hi ha un cristià que s’esforça a viure en nom de Jesucrist, allà és present l’Església.

Amb això jo no pretenc pas de minimitzar la importància de la col·laboració que la dona pot prestar a la vida de l’estructura eclesiàstica. La considero, al contrari, imprescindible. He dedicat la meva vida a defensar la plenitud de la vocació cristiana del laïcat, dels homes i de les dones corrents que viuen enmig del món, i, per tant, a procurar el ple reconeixement teològic i jurídic de llur missió en l’Església i en el món.

Només vull fer notar que hi ha qui promou una reducció injustificada d’aquesta col·laboració, i assenyalar que el cristià corrent, home o dona, pot complir la seva missió específica, també la que li correspon dins l’estructura eclesial, solament si no es clericalitza, si continua essent secular, corrent, persona que viu en el món i que participa en els afanys del món.

És als milions de dones i homes cristians que omplen la terra que els correspon dur Crist a totes les activitats humanes, anunciant amb llurs vides que Déu estima tothom i que vol salvar tothom. Per això, la millor manera de participar en la vida de l’Església, la més important i la que, en tot cas, ha d’anar pressuposada en totes les altres, és la de ser íntegrament cristians allà on són en la vida, on els ha dut llur vocació humana.

Quant que m’emociona pensar en tants cristians i cristianes que, potser sense proposar-s’ho d’una manera específica, viuen amb senzillesa la seva vida ordinària, procurant encarnar-hi la voluntat de Déu! Donar-los consciència de l’excelsitud de la seva vida; revelar-los que això, que apareix sense importància, té un valor d’eternitat; ensenyar-los a escoltar més atentament la veu de Déu, que els parla a través d’esdeveniments i de situacions, és cosa de la qual l’Església té avui una necessitat urgent: perquè és a això que Déu l’apressa.

Cristianitzar des de dins el món sencer, mostrant que Jesucrist ha redimit tota la humanitat; és aquesta la missió del cristià. I la dona hi participarà de la manera que li és pròpia, tant en la llar com en les altres ocupacions que tingui, realitzant les peculiars virtualitats que li corresponen.

Així, doncs, el principal és que com Santa Maria —dona, Verge i Mare— visquin de cara a Déu, pronunciant aquest fíat mihi secundum verbum tuum (Lc. 1, 38), faci’s en mi segons la teva paraula, del qual depèn la fidelitat a la personal vocació, única i intransferible en cada cas, que ens farà ésser cooperadors de l’obra de salvació que Déu realitza en nosaltres i en el món sencer.