Llistat de punts

¿Acceptaria vostè l’afirmació que l’Opus Dei «controla» de fet certs bancs, empreses, periòdics, etc.? Si és així, què vol dir control en aquest context?

Hi ha alguns membres de l’Opus Dei —bastants menys dels que s’ha dit alguna vegada— que exerceixen el seu treball professional en la direcció d’empreses de diversos tipus. Els uns dirigeixen empreses familiars que han heretat dels seus pares. D’altres estan al capdavant de societats fundades per ells, tots sols o bé units a altres persones de la seva mateixa professió. D’altres, en canvi, han estat nomenats gerents d’alguna empresa pels seus amos, els quals confiaven en la seva habilitat i coneixements. Poden haver arribat als càrrecs que ocupen per qualsevol dels camins honestos que sol seguir una persona per arribar a una posició d’aquesta classe. És a dir, és cosa que no té res a veure amb la seva pertinença a l’Obra.

Els directors d’empresa que formen part de l’Opus Dei busquen, com tots els socis, de viure l’esperit evangèlic en l’exercici de la seva professió. Això, en primer lloc, exigeix d’ells que visquin escrupolosament la justícia i l’honestedat. Procuraran, per tant, fer la seva feina d’una forma honrada: pagar un salari just als empleats, respectar els drets dels accionistes o propietaris i de la societat, i complir totes les lleis del país. Evitaran tota mena de partidismes o de favoritismes respecte a altres persones, siguin o no membres de l’Opus Dei. Entenc que el favoritisme fóra contrari no solament a la recerca de la perfecció cristiana —que és el motiu pel qual van ingressar a l’Obra—, sinó a les exigències més elementals de la moral evangèlica.

Ja he parlat abans de l’absolta llibertat de què gaudeixen tots els socis de l’Obra en el seu treball professional. Això vol dir que aquells socis que dirigeixen empreses del tipus que sigui, ho fan d’acord amb el seu criteri personal, sense rebre dels directors cap orientació de com han de fer llur treball. Tant la política econòmica i financera que segueixen en la gestió de l’empresa com l’orientació ideològica, en el cas d’una empresa d’opinió pública, és de la seva exclusiva responsabilitat.

Tota presentació que tracti l’Opus Dei com una central de consignes i d’orientacions temporals o econòmiques, és mancada de fonament.

Passant a un tema molt concret: s’acaba d’anunciar l’obertura a Madrid d’una Escola-residència dirigida per la Secció femenina de l’Opus Dei, la qual es proposa crear un ambient de família i proporcionar una formació completa a les empleades de la llar, qualificant-les en llur professió. ¿Quina influència creu vostè que poden tenir sobre la societat, aquesta mena d’activitats de l’Opus Dei?

Aquesta obra apostòlica —n’hi ha moltes de semblants que menen les associades de l’Opus Dei, que treballen conjuntament amb altres persones que no són de la nostra Associació— té com a fi principal el de dignificar l’ofici de les empleades de la llar, de manera que puguin realitzar el seu treball amb sentit científic. Dic amb sentit científic, perquè cal que el treball a la llar es faci com allò que és: una veritable professió.

Cal no oblidar que aquest treball s’ha volgut presentar com una cosa humiliant. No és cert: eren humiliants, sens dubte, les condicions en les quals molts cops es feia aquesta feina. I humiliants continuen essent avui a vegades: perquè treballen segons el caprici de senyors arbitraris, sense garanties de drets en favor dels seus servidors, amb una escassa retribució econòmica, sense estimació. Cal exigir seriosament el respecte d’un contracte de treball adequat, amb seguretats clares i precises; cal establir netament els drets i els deures de cada part.

Ultra aquestes garanties jurídiques, cal també que la persona que presti aquest servei estigui capacitada, professionalment preparada. He dit servei —per bé que el mot avui no agrada— perquè tota tasca social ben feta és això, un servei estupend: tant la feina de l’empleada de la llar com la del professor o bé del jutge. Solament no és servei el treball de qui tot ho condiciona al seu propi benestar.

El treball a la llar és una cosa de cabdal importància! Fora d’això, tots els treballs poden tenir la mateixa qualitat sobrenatural: no hi ha feines grans o petites; totes són grans si es fan per amor. Aquelles que hom té com a grans s’empetiteixen, quan es perd el sentit cristià de la vida. En canvi, hi ha coses, aparentment petites, que poden ser molt grans per raó de les conseqüències reals que tenen.

Per mi, és igual d’important el treball d’una filla meva, associada de l’Opus Dei, que sigui empleada de la llar, com el treball d’una filla meva que tingui un títol nobiliari. En ambdós casos, només m’interessa que el treball que duen a terme sigui mitjà i ocasió de santificació personal i aliena: i serà més important encara la labor de la persona que, en la seva pròpia ocupació i en el seu propi estat, es vagi fent més santa i compleixi amb més amor la missió que ha rebut de Déu.

Davant Déu, té la mateixa categoria aquella que és catedràtica d’una universitat, com la que treballa com a dependenta d’un comerç o com a secretària o bé com a obrera o com a pagesa: totes les ànimes són iguals. Solament que a vegades són més belles les ànimes de les persones més senzilles, i sempre són més agradables al Senyor aquelles qui es tracten amb més intimitat amb Déu Pare, amb Déu Fill i amb Déu Esperit Sant.

Amb aquesta Escola que s’ha obert a Madrid, es poden fer moltes coses: una autèntica i eficaç ajuda a la societat, en una tasca important; i una labor cristiana en el si de la llar, duent alegria, pau i comprensió a les cases. Jo parlaria hores d’aquest tema, però ja n’hi ha prou amb el que he dit per a veure que jo entenc el treball a la llar com un ofici d’una transcendència molt particular, perquè amb ell es pot fer molt de bé o molt de mal a la mateixa entranya de les famílies. Esperem que sigui molt de bé: no mancarà qui, amb categoria humana, amb competència i amb il·lusió apostòlica, farà d’aquesta professió una feina alegre, d’eficàcia immensa en tantes llars del món.