Llistat de punts

¿Podria dir si o fins a quin punt l’Opus Dei a Espanya té una orientació econòmica o política? Si fos així, ¿la podria definir?

L’Opus Dei no té cap orientació econòmica o política, ni a Espanya ni enlloc. Moguts per la doctrina de Crist, els seus membres defensen sempre la llibertat personal i el dret que tenen tots els homes a viure i a treballar, i a ser atesos durant la malaltia i la vellesa, i a constituir una llar, i a dur fills al món, i a educar-los a proporció del talent de cadascun d’ells, i a rebre un tracte digne d’homes i de ciutadans.

Però l’Obra no els proposa cap camí concret, ni econòmic, ni polític, ni cultural. Cadascun dels seus membres té llibertat plena de pensar i d’obrar com millor li sembli en aquest terreny. En tot allò que és temporal, els socis de l’Obra són absolutament lliures: A l’Opus Dei hi caben persones de totes les tendències polítiques, culturals, socials i econòmiques que la consciència cristiana pot admetre.

Jo no parlo mai de política. La meva missió com a sacerdot és exclusivament espiritual. Encara que hagi manifestat alguna opinió temporal, els socis de l’Obra no tindrien cap obligació de seguir-la.

Mai els directors de l’Obra no poden imposar un criteri polític o professional als altres membres. Si alguna vegada un soci de l’Opus Dei provés de fer-ho, o bé intentés de servir-se d’altres membres per a fins humans, sortiria expulsat sense miraments, perquè els altres socis es rebel·larien legítimament.

Mai no he demanat ni demanaré a cap membre de l’Obra de quin partit és o quina és la doctrina política que sosté, ja que em semblaria un atemptat contra la seva legítima llibertat. I això mateix fan els directors de l’Opus Dei a tot el món.

Amb tot, jo sé que entre els membres de l’Obra —tant a Espanya com a qualsevol altre país— de fet hi ha una gran diversitat d’opinions, i no hi tinc res a dir. Les respecto totes, com sempre respectaré qualsevol opció temporal presa per un home que s’esforci a obrar segons la seva consciència. Aquest pluralisme, per l’Obra, no és cap problema. Al contrari, és una manifestació de bon esperit, que patentitza la legítima llibertat de cadascú.

Molts estudiants se senten solidaris i desitgen adoptar una actitud activa, davant el panorama que veuen, en tot el món, de tantes persones que pateixen físicament i moralment o que viuen en la indigència. ¿Quins són els ideals socials que vostè oferiria a aquest jovent intel·lectual d’avui?

L’ideal és, sobretot, la realitat del treball ben fet, la preparació científica adequada durant els anys universitaris. Amb aquesta base, hi ha milers d’indrets al món que necessiten braços, que esperen una feina personal, dura i sacrificada. La Universitat no ha de formar homes que en acabat consumeixen egoistament els beneficis aconseguits amb els estudis, ha de preparar-los per a una feina de generosa ajuda al proïsme, de fraternitat cristiana.

Moltes vegades, aquesta solidaritat es queda en manifestacions orals o escrites, quan no en avalots estèrils o danyosos: jo mesuro la solidaritat per obres de servei, i conec milers de casos d’estudiants espanyols i d’altres països, que han renunciat a construir-se llur petit món privat, donant-se als altres mitjançant un treball professional, que procuren fer amb perfecció humana, en obres d’ensenyança, d’assistència, socials, etc., amb un esperit sempre jove i ple d’alegria.

Com a Gran Canceller de la Universitat de Navarra, voldríem que ens parlés dels principis que, en fundar-la, el van inspirar i de la seva significació actual dins el marc de la Universitat espanyola.

La Universitat de Navarra va sorgir el 1952 —després de pregar molts anys: sento alegria en dir-ho— amb la il·lusió de donar vida a una institució universitària, on es plasmessin els ideals culturals i apostòlics d’un grup de professors que sentien pregonament la labor docent. Llavors aspirava —i també aspira ara— a contribuir, colze a colze, amb les altres universitats, a solucionar un greu problema educatiu: el d’Espanya i el de molts altres països que necessiten homes ben preparats per a construir una societat més justa.

Quan es va fundar, aquells qui la van iniciar no eren pas uns estranys a la Universitat espanyola: eren professors que s’havien format i havien exercit llur magisteri a Madrid, a Barcelona, Sevilla, Santiago, Granada i tantes altres universitats. Aquesta col·laboració estreta —gosaria dir més estreta que la que tenen entre si universitats fins i tot veïnes— s’ha continuat; hi ha intercanvis freqüents i visites de professors, congressos nacionals on es treballa a l’uníson, etc. El mateix contacte s’ha mantingut i es manté amb les millors universitats d’altres països: ho confirma l’actual nomenament de doctors honoris causa a professors de la Sorbona, Harvard, Coimbra, Munich i Lovaina.

La Universitat de Navarra ha servit també per a donar encarrilament a l’ajuda de tantes persones que veuen en els estudis universitaris una base fonamental de progrés del país, quan estan oberts a tothom qui es mereix d’estudiar, siguin quins siguin els seus recursos econòmics. És una realitat l’Associació d’Amics de la Universitat de Navarra, la qual, amb la seva aportació generosa, ha aconseguit distribuir ja un elevat nombre de beques o bosses d’estudi. Aquest nombre anirà creixent cada vegada més, com també creixerà l’afluència d’estudiants afro-asiàtics i de l’Amèrica Llatina.

Hi ha qui ha escrit que la Universitat de Navarra és una Universitat per a rics i que, així i tot, rep abundoses subvencions de l’Estat. Respecte a allò primer, ja sabem que no és pas així, perquè nosaltres també som estudiants i coneixem els nostres companys; però, ¿què hi ha de les subvencions estatals?

Existeixen dades concretes, a l’abast de tothom, perquè han estat difoses per la premsa, que fan veure que, bo i essent el cost si fa no fa igual que en les altres universitats, el nombre d’universitaris que reben ajuda econòmica per als seus estudis a la Universitat de Navarra és superior al de qualsevol altra universitat del país. I us puc dir que aquest nombre encara augmentarà, per procurar d’assolir un percentatge més alt o, si més no, similar al de la Universitat no espanyola que més es distingeixi per la seva labor de promoció social.

Jo comprenc que cridi l’atenció que la Universitat de Navarra es vegi com un organisme viu, que funciona admirablement, i que això faci pensar en l’existència d’ingents mitjans econòmics. Però, en discórrer així, hom no té en compte que els recursos materials no són prou perquè una cosa tiri endavant amb aire: la vida d’aquest centre universitari es deu principalment a la dedicació, a la il·lusió i al treball que tots plegats, professors, alumnes, empleats, bidells, aquestes beneïdes i estimadíssimes dones navarreses que tenen cura de la neteja, han dedicat a la Universitat. Si no fos per això la Universitat no s’hauria pogut sostenir.

Econòmicament, la Universitat es finança amb subvencions. Primerament, la de la Diputació Foral, per a despeses de sosteniment. Cal també esmentar la cessió de terrenys de la part de l’Ajuntament de Pamplona per poder construir els edificis, com es practica habitualment en els municipis de tants països. Sabeu per experiència l’interès moral i econòmic que suposa per a una regió com la de Navarra, i concretament per Pamplona, comptar amb una Universitat moderna, que obre a tots la possibilitat de rebre un bon ensenyament superior.

Vosaltres pregunteu sobre subvencions de l’Estat. L’Estat espanyol no ajuda a cobrir les despeses de sosteniment de la Universitat de Navarra. Ha concedit algunes subvencions per a la creació de nous llocs escolars, que alleugen el gran esforç econòmic que demanen les noves instal·lacions.

Una altra font d’ingressos, concretament per a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials, són les corporacions guipuscoanes i, especialment, la Caixa d’Estalvis Provincial de Guipúscoa.

L’ajut prestat per fundacions espanyoles o estrangeres, estatals i privades, ha tingut una especial importància des del començ de la Universitat: així, un important donatiu oficial dels Estats Units, per tal de dotar d’instrumental científic l’Escola d’Enginyers Industrials; la contribució de l’obra assistencial alemanya Misereor al pla dels nous edificis; la de la Fundació Huarte, per a la investigació sobre el càncer; les de la Fundació Gulbenkian, etc.

Hi ha després l’ajuda que, si així es pot dir, més s’agraeix: la de milers de persones de totes les classes socials, moltes d’elles de pocs recursos econòmics, que a Espanya i fora d’Espanya col·laboren, en la mesura de llurs possibilitats, a sostenir la Universitat.

Finalment, cal no oblidar aquestes empreses que s’interessen i cooperen en les labors d’investigació de la Universitat, o bé l’ajuden d’una forma o altra.

Pensareu que, amb tot això, els diners sobren. Doncs no: la Universitat de Navarra continua essent deficitària. Jo voldria que ens ajudessin encara més persones i més fundacions, per poder continuar amb més extensió aquesta tasca de servei i de promoció social.

Passant a un tema molt concret: s’acaba d’anunciar l’obertura a Madrid d’una Escola-residència dirigida per la Secció femenina de l’Opus Dei, la qual es proposa crear un ambient de família i proporcionar una formació completa a les empleades de la llar, qualificant-les en llur professió. ¿Quina influència creu vostè que poden tenir sobre la societat, aquesta mena d’activitats de l’Opus Dei?

Aquesta obra apostòlica —n’hi ha moltes de semblants que menen les associades de l’Opus Dei, que treballen conjuntament amb altres persones que no són de la nostra Associació— té com a fi principal el de dignificar l’ofici de les empleades de la llar, de manera que puguin realitzar el seu treball amb sentit científic. Dic amb sentit científic, perquè cal que el treball a la llar es faci com allò que és: una veritable professió.

Cal no oblidar que aquest treball s’ha volgut presentar com una cosa humiliant. No és cert: eren humiliants, sens dubte, les condicions en les quals molts cops es feia aquesta feina. I humiliants continuen essent avui a vegades: perquè treballen segons el caprici de senyors arbitraris, sense garanties de drets en favor dels seus servidors, amb una escassa retribució econòmica, sense estimació. Cal exigir seriosament el respecte d’un contracte de treball adequat, amb seguretats clares i precises; cal establir netament els drets i els deures de cada part.

Ultra aquestes garanties jurídiques, cal també que la persona que presti aquest servei estigui capacitada, professionalment preparada. He dit servei —per bé que el mot avui no agrada— perquè tota tasca social ben feta és això, un servei estupend: tant la feina de l’empleada de la llar com la del professor o bé del jutge. Solament no és servei el treball de qui tot ho condiciona al seu propi benestar.

El treball a la llar és una cosa de cabdal importància! Fora d’això, tots els treballs poden tenir la mateixa qualitat sobrenatural: no hi ha feines grans o petites; totes són grans si es fan per amor. Aquelles que hom té com a grans s’empetiteixen, quan es perd el sentit cristià de la vida. En canvi, hi ha coses, aparentment petites, que poden ser molt grans per raó de les conseqüències reals que tenen.

Per mi, és igual d’important el treball d’una filla meva, associada de l’Opus Dei, que sigui empleada de la llar, com el treball d’una filla meva que tingui un títol nobiliari. En ambdós casos, només m’interessa que el treball que duen a terme sigui mitjà i ocasió de santificació personal i aliena: i serà més important encara la labor de la persona que, en la seva pròpia ocupació i en el seu propi estat, es vagi fent més santa i compleixi amb més amor la missió que ha rebut de Déu.

Davant Déu, té la mateixa categoria aquella que és catedràtica d’una universitat, com la que treballa com a dependenta d’un comerç o com a secretària o bé com a obrera o com a pagesa: totes les ànimes són iguals. Solament que a vegades són més belles les ànimes de les persones més senzilles, i sempre són més agradables al Senyor aquelles qui es tracten amb més intimitat amb Déu Pare, amb Déu Fill i amb Déu Esperit Sant.

Amb aquesta Escola que s’ha obert a Madrid, es poden fer moltes coses: una autèntica i eficaç ajuda a la societat, en una tasca important; i una labor cristiana en el si de la llar, duent alegria, pau i comprensió a les cases. Jo parlaria hores d’aquest tema, però ja n’hi ha prou amb el que he dit per a veure que jo entenc el treball a la llar com un ofici d’una transcendència molt particular, perquè amb ell es pot fer molt de bé o molt de mal a la mateixa entranya de les famílies. Esperem que sigui molt de bé: no mancarà qui, amb categoria humana, amb competència i amb il·lusió apostòlica, farà d’aquesta professió una feina alegre, d’eficàcia immensa en tantes llars del món.

En canvi, l’Opus Dei fomenta centres de formació obrera, de capacitació camperola, d’ensenyança primària, mitja i universitària, i tantes i tan variades altres labors, arreu del món, perquè el seu afany apostòlic —ho vaig escriure fa un grapat d’anys— és una mar sense vores.

Però, ¿com em puc estendre en aquesta matèria si la vostra mateixa presència ja és més eloqüent que un llarg discurs? Vosaltres, Amics de la Universitat de Navarra, sou part d’un poble que sap que està compromès en el progrés de la societat, a la qual pertany. El vostre cordial encoratjament, la vostra oració, el vostre sacrifici i les vostres aportacions no segueixen els camins d’un confessionalisme catòlic: aportant la vostra cooperació, sou un testimoniatge clar d’una recta consciència ciutadana, que es preocupa pel bé comú temporal; doneu fe que una universitat pot sorgir de les energies del poble i ésser sostinguda pel poble.

En aquesta ocasió vull agrair una altra vegada la col·laboració que presten a la nostra Universitat la meva nobilíssima ciutat de Pamplona, la gran i ferma regió navarresa; els Amics que han vingut de tota la geografia espanyola i —ho dic amb una emoció particular— els no espanyols, i fins i tot els no catòlics i els no cristians, que han entès, demostrant-ho amb fets, la intenció i l’esperit d’aquesta empresa.

A tots es deu el fet que la Universitat sigui un focus, cada cop més viu, de llibertat cívica, de preparació intel·lectual, d’emulació professional, i un estímul per a l’ensenyament universitari. El vostre sacrifici generós rau a la base de la labor universal que cerca l’increment de les ciències humanes, la promoció social, la pedagogia de la fe.

Això que acabo d’assenyalar, ho ha vist clarament el poble navarrès, que reconeix també en la seva Universitat aquest factor de promoció econòmica per a la regió i, especialment, de promoció social, que ha permès a tants fills seus un accés a les professions intel·lectuals, cosa que altrament fóra àrdua i, en certs casos, impossible. Haver entès el paper que la Universitat hauria de fer en la seva vida, és segur que ha estat la causa del suport que Navarra li ha prestat des del començament: suport que, no cal dir-ho, haurà de ser cada cop més ample i entusiasta.

Mantinc l’esperança —perquè respon a un criteri just i a la realitat vigent a tants països— que arribarà un moment en el qual l’Estat espanyol contribuirà pel seu cantó a alleujar les càrregues d’una tasca que no persegueix cap mena de profit privat, sinó que, al contrari, per estar consagrada totalment al servei de la societat, procura treballar eficaçment per la prosperitat present i futura de la nació.