Llistat de punts

Monsenyor, desitjaríem que ens digués quins són, al seu judici, els fins essencials de la Universitat; i en quins termes situa l’ensenyament de la religió dins els estudis universitaris.

La Universitat —ho sabeu perquè ho esteu vivint o desitgeu de viure-ho— ha de contribuir, des d’una posició de primera importància, al progrés humà. Com que els problemes que la vida dels homes té plantejats són molts i complexos —espirituals, culturals, socials, econòmics, etcètera—, la formació que ha d’impartir la Universitat ha d’abraçar tots aquests aspectes.

No basta voler treballar pel bé comú; el camí, per tal que aquest desig sigui eficaç, és formar homes i dones capaços d’aconseguir una bona preparació i de donar als altres el fruit d’aquesta plenitud que han assolit.

La religió és la més gran rebel·lió de l’home que no vol viure com una bèstia, que no es conforma —que no s’aquieta— si no tracta i coneix el Creador: l’estudi de la religió és una necessitat fonamental. Un home que estigui mancat de formació religiosa no està format del tot. Per això la religió ha de ser present en la Universitat; i ha d’ensenyar-se a un nivell superior, científic, de bona teologia. Una universitat de la qual la religió és absent és una Universitat incompleta: perquè ignora una dimensió fonamental de la persona humana, que no exclou, sinó que exigeix, les altres dimensions.

D’altra banda, ningú no pot violar la llibertat de les consciències: l’ensenyança de la religió ha d’ésser lliure, encara que el cristià sap prou bé que, si vol ser coherent amb la seva fe, té obligació greu de formar-se bé en aquest camp, que ha de posseir, doncs, una cultura religiosa: doctrina per a poder-ne viure i per a poder ser testimoni de Crist amb l’exemple i amb la paraula.

En aquesta etapa històrica preocupa singularment la democratització de l’ensenyança, la seva accessibilitat a totes les classes socials, i la institució universitària no es concep sense una projecció o funció social. ¿En quin sentit entén vostè aquesta democratització, i com pot complir la Universitat la seva funció social?

Cal que la Universitat formi els estudiants en una mentalitat de servei: servei a la societat, promovent el bé comú amb llur treball professional i amb llur actuació cívica. Els universitaris necessiten ser responsables, tenir una sana inquietud pels problemes d'altri i un esperit generós que els meni a encarar-se amb aquests problemes, i a procurar de trobar la millor solució. És a la Universitat que pertoca de donar tot això a l’estudiant.

Tot aquell qui reuneixi condicions de capacitat ha de tenir accés als estudis superiors, sigui quin sigui el seu origen social, els seus mitjans econòmics, la seva raça o la seva religió. Mentre hi hagi barreres en aquest sentit, la democratització de l’ensenyament no serà res més que una frase buida.

En una paraula, la Universitat ha d’estar oberta a tothom i, d’altra banda, ha de formar els estudiants per tal que el seu futur treball professional estigui al servei de tothom.

Molts estudiants se senten solidaris i desitgen adoptar una actitud activa, davant el panorama que veuen, en tot el món, de tantes persones que pateixen físicament i moralment o que viuen en la indigència. ¿Quins són els ideals socials que vostè oferiria a aquest jovent intel·lectual d’avui?

L’ideal és, sobretot, la realitat del treball ben fet, la preparació científica adequada durant els anys universitaris. Amb aquesta base, hi ha milers d’indrets al món que necessiten braços, que esperen una feina personal, dura i sacrificada. La Universitat no ha de formar homes que en acabat consumeixen egoistament els beneficis aconseguits amb els estudis, ha de preparar-los per a una feina de generosa ajuda al proïsme, de fraternitat cristiana.

Moltes vegades, aquesta solidaritat es queda en manifestacions orals o escrites, quan no en avalots estèrils o danyosos: jo mesuro la solidaritat per obres de servei, i conec milers de casos d’estudiants espanyols i d’altres països, que han renunciat a construir-se llur petit món privat, donant-se als altres mitjançant un treball professional, que procuren fer amb perfecció humana, en obres d’ensenyança, d’assistència, socials, etc., amb un esperit sempre jove i ple d’alegria.

Davant l’actualitat sòcio-política del nostre país i dels altres, davant la guerra, la injustícia o l’opressió, ¿quina responsabilitat atribueix a la Universitat com a Corporació, als professors, als alumnes? ¿Pot la Universitat, en qualsevol cas, admetre dins el recinte el desenvolupament d’activitats polítiques per part d’estudiants i professors?

Abans que res, vull dir que en aquesta conversa estic expressant una opinió, la meva, la d’una persona que des dels setze anys —ara en tinc seixanta-cinc— no ha perdut el contacte amb la Universitat. Exposo la meva manera personal de veure aquesta qüestió, no la manera de veure de l’Opus Dei, que en tot allò que és temporal i discutible no vol ni pot tenir cap opció —cada soci de l’Obra té i expressa lliurement el seu propi parer personal, del qual es fa també personalment responsable—, ja que el fi de l’Opus Dei és exclusivament espiritual.

Tornant a la vostra pregunta, em sembla que caldria, en primer lloc, posar-se d’acord sobre què significa política. Si per política s’entén el fet d’interessar-se i treballar a favor de la pau, de la justícia social, de la llibertat de tothom, en aquest cas, tothom a la Universitat, i la Universitat com a corporació, té l’obligació de sentir aquests ideals i de fomentar la preocupació de resoldre els grans problemes de la vida humana.

Si per política hom entén, en canvi, la solució concreta d’un problema determinat, deixant de banda altres solucions possibles i legítimes, en concurrència amb aquells que sostenen el contrari, penso que la Universitat no és la seu que hagi de decidir-ho.

La Universitat és el lloc per a preparar-se a donar solucions a aquests problemes; és la casa de tots, lloc d’estudi i d’amistat; un lloc on han de conviure en pau persones de les diverses tendències que, a cada moment, siguin expressions del legítim pluralisme que existeix en la societat.