Llistat de punts

El Concili Vaticà II ha emprat abundosament, en els seus documents, l’expressió «Poble de Déu» per a designar l’Església, i ha fet veure així la responsabilitat comuna de tots els cristians en la missió única d’aquest Poble de Déu. Segons vostè, ¿quines característiques ha de tenir la «necessària opinió pública en l’Església» —de la qual ja va parlar Pius XII— perquè reflecteixi, efectivament, aquesta responsabilitat comuna? ¿Com queda afectat el fenomen de l'«opinió pública en l’Església» per les peculiars relacions d’autoritat i obediència que s’esdevenen en el si de la comunitat eclesial?

No concebo que hi pugui haver obediència veritablement cristiana, si aquesta obediència no és voluntària i responsable. Els fills de Déu no són pedres ni cadàvers: són éssers intel·ligents i lliures i elevats tots al mateix ordre sobrenatural, com la persona que mana. Però mai no podrà fer recte ús de la intel·ligència ni de la llibertat —tant per a obeir com per a opinar— aquell qui estigui mancat de la suficient formació cristiana. Per això, el problema de fons de la «necessària opinió pública en l’Església» és equivalent al problema de la necessària formació doctrinal dels fidels. Certament, l’Esperit Sant distribueix l’abundor dels seus dons entre els membres del Poble de Déu —que són tots corresponsables de la missió de l’Església—, però això no eximeix ningú, sinó tot el contrari, del deure d’adquirir aquesta adequada formació doctrinal.

Jo entenc per doctrina el coneixement suficient que cada fidel ha de tenir de la missió total de l’Església i de la peculiar participació, i consegüent responsabilitat específica, que li correspon en aquesta missió única. Aquesta és —tal com moltes vegades ho ha recordat el Sant Pare— la colossal tasca de pedagogia que l’Església ha d’afrontar en aquesta època postconciliar. És en relació directa amb aquest treball que jo crec que cal posar —entre altres esperances que avui bateguen en el si de l’Església— la recta solució del problema al qual vostè al·ludeix, puix que no seran pas certament les intuïcions més o menys profètiques d’alguns carismàtics sense doctrina, les que podran assegurar la necessària opinió pública en el Poble de Déu.

Quant a les formes d’expressió d’aquesta opinió pública, jo no crec que això sigui una qüestió d’òrgans o d’institucions. Una seu adequada, tant ho pot ser un consell pastoral diocesà com les columnes d’un diari —encara que no sigui oficialment catòlic— o la simple carta personal d’un fidel al seu bisbe, etc. Les possibilitats i les modalitats legítimes en què pot manifestar-se aquesta opinió dels fidels són molt variades i no sembla pas que puguin ni hagin d’encerclar-se creant un nou ésser o institució. Encara menys si es tractés d’una institució que perillés —tan fàcilment— d’arribar a ésser el monopoli o esdevenir un instrument, de fet, d’un grup o un grupet de catòlics oficials, fos quina fos la tendència o orientació en la qual aquesta minoria s’inspirés. Això posaria en perill el mateix prestigi de la Jerarquia i sonaria a burla a tots els altres membres del Poble de Déu.

Continuem, si m’ho permet, amb la joventut. Per mitjà de la secció «Gente joven» de la nostra revista, ens arriben molts dels seus problemes. Un de molt freqüent és la imposició que a vegades exerceixen els pares en el moment de determinar l’orientació dels seus fills. Això succeeix tant en l’orientació de carrera o de treball, com en l’elecció d’un promès o, molt més encara, si pretén seguir la crida de Déu per consagrar-se al servei de les ànimes. ¿Pot haver-hi alguna justificació d’aquesta actitud dels pares? ¿No és una violació de la llibertat que és imprescindible per arribar a la maduresa personal?

En últim terme, és clar que les decisions que determinen el rumb d’una vida ha de prendre-les cadascú personalment, amb llibertat, sense coacció ni pressió de cap mena.

Això no vol pas dir que no calgui, d’ordinari, la intervenció d’altres persones. Justament, perquè són passos decisius, que afecten tota la vida i perquè la felicitat depèn en gran part de com es facin, és lògic que requereixin serenitat, que calgui evitar tota precipitació, que exigeixin responsabilitat i prudència. I una part de la prudència consisteix precisament a demanar consell: fóra presumpció —que sol pagar-se cara— de creure que podem decidir sense la gràcia de Déu i sense l’escalf i la llum d’altres persones, especialment dels pares.

Els pares han de prestar als seus fills un ajut preciós, descobrint-los nous horitzons, comunicant-los la seva experiència, fent-los reflexionar perquè no es deixin arrossegar per estats emocionals passatgers, oferint-los una avaluació realista de les coses. Algunes vegades els ajudaran amb el seu consell; d’altres, animaran els seus fills a acudir a d’altres persones competents: a un amic lleial i sincer, a un sacerdot docte i pietós, a un expert en orientació professional.

Però el consell no elimina la llibertat, sinó que dóna elements de judici, i això amplia les possibilitats d’elecció, i fa que la decisió no sigui determinada per factors irracionals. Després d’escoltar els parers d’altres persones i de ponderar tot bé, arriba un moment en què cal triar: i aleshores ningú no té dret a violentar la llibertat. Els pares han de guardar-se de la temptació de voler projectar-se indegudament en els fills —de construir-los segons les pròpies preferències—, han de respectar les inclinacions i les aptituds que Déu dóna a cadascú. Si hi ha un veritable amor, això resulta d’ordinari una cosa senzilla. Àdhuc en el cas extrem, quan el fill pren una decisió que els pares tenen bons motius per considerar errada, i fins i tot per preveure-la com a origen d’infelicitat, la solució no rau en la violència, sinó a comprendre i —més d’un cop— a saber romandre al seu costat per ajudar-lo a superar les dificultats i, si cal, a treure tot el bé possible d’aquell mal.

Els pares que estimen de debò, que busquen sincerament el bé dels fills, després dels consells i de les consideracions oportunes, han de retirar-se amb delicadesa perquè res no perjudiqui el gran bé de la llibertat, que fa l’home capaç d’amar i servir Déu. Han de recordar que Déu mateix ha volgut que se l’estimi i se’l serveixi en llibertat, i que sempre respecta les nostres decisions personals: Déu deixà l’home —ens diu l’Escriptura— en mans del seu albir (Ecl. 15, 14).

Unes paraules més, per referir-me expressament a l’últim dels casos concrets plantejats: la decisió de lliurar-se al servei de l’Església i de les ànimes. Quan uns pares catòlics no entenen aquesta vocació, penso que han fracassat en llur missió de formar una família cristiana, que ni tan sols són conscients de la dignitat que el Cristianisme confereix a la seva pròpia vocació matrimonial. Fora d’això, l’experiència que tinc en l’Opus Dei és molt positiva. Jo acostumo de dir als socis de l’Obra, que el noranta per cent de la seva vocació el deuen als seus pares: perquè els han sabut educar i els han ensenyat a ser generosos. Puc assegurar que en la immensa majoria dels casos —pràcticament en la totalitat— els pares no solament respecten sinó que amen aquesta decisió dels seus fills, i que veuen de seguida l’Obra com una ampliació de la pròpia família. És una de les meves grans alegries, i una comprovació més que, per a ser molt divins, cal ésser també molt humans.