Llistat de punts

Perdoni que insisteixi en el mateix tema: per cartes que arriben a la redacció, sabem que algunes mares de família nombrosa es queixen de veure’s reduïdes al paper de dur fills al món, i senten una insatisfacció molt gran, en no poder dedicar la seva vida a d’altres camps: treball professional, accés a la cultura, projecció social… ¿Quins consells donaria vostè a aquestes persones?

Però, anem a veure: ¿què és la projecció social sinó lliurar-se als altres, amb un sentit de donació i de servei, i contribuir eficaçment al bé de tothom? La labor de la dona a casa seva no és solament en si mateixa una funció social, sinó que pot ser fàcilment la funció social de major projecció.

Imagineu que aquesta família sigui nombrosa: aleshores la labor de la mare és comparable —i en molts casos surt guanyant en la comparació— a la dels educadors i formadors professionals. Un professor aconsegueix, potser durant tota una vida, formar més o menys bé uns quants nois o noies. Una mare pot formar els seus fills en profunditat, en els aspectes més bàsics, i fer-ne a llur torn, uns altres formadors, de manera que es creï una cadena ininterrompuda de responsabilitat i de virtuts.

També en aquestes qüestions és fàcil deixar-se endur per criteris simplement quantitatius, i pensar: és preferible el treball d’un professor, que veu passar per les seves classes milers de persones, o el d’un escriptor, que s’adreça a milers de lectors. Bé, però, ¿quants en formen realment aquest professor i aquest escriptor? Una mare té cura de tres, cinc, deu o més fills; i d’ells, en pot fer una veritable obra d’art, una meravella d’educació, d’equilibri, de comprensió, de sentit cristià de la vida, de forma que siguin feliços i pervinguin a ser realment útils als altres.

D’altra banda, és natural que els fills i les filles ajudin a fer les feines de la casa: una mare que sàpiga preparar bé els seus fills pot aconseguir això, i disposar així d’oportunitats, de temps que —ben aprofitat— li permeti de conrear les seves aficions i talents personals i enriquir la seva cultura. Per fortuna, avui no manquen mitjans tècnics que, tal com sabeu molt bé, estalvien molta feina si es manegen convenientment i se’n treu tot el partit possible. En això, com en tot, són determinants les condicions personals: hi ha dones que tenen una màquina de rentar de l’últim model, i triguen més a rentar —fent-ho pitjor i tot— que quan ho feien a mà. Els instruments són útils només quan se’n sap fer ús.

Jo sé de moltes dones casades i amb bastants fills que menen molt bé la seva llar i troben temps, a més, per a col·laborar en altres feines apostòliques, com ho feia aquell matrimoni de la primitiva cristiandat: Aquila i Priscil·la. Ambdós treballaven a casa seva i en el seu ofici, i van ser, a més, uns esplèndids col·laboradors de Sant Pau: amb llur paraula i amb llur exemple van dur Apol·lo, que més endavant va ser un gran predicador de l’Església naixent, a la Fe de Jesucrist. Com ja he dit, una bona part de les limitacions es poden superar si es vol així veritablement, sense deixar de complir cap deure. En realitat, hi ha temps de fer moltes coses: de regir la llar amb sentit professional, de donar-se contínuament als altres, de millorar la pròpia cultura i d’enriquir la d’altres, i dur a terme tantes labors eficaces.

Hi ha matrimonis en els quals la dona —per les raons que sigui— es troba separada del marit, en situacions degradants i insostenibles. En aquests casos, els és difícil d’acceptar la indissolubilitat del vincle matrimonial. Aquestes dones, separades del marit, lamenten que se’ls negui la possibilitat de construir una nova llar. ¿Quina fóra la seva resposta davant aquestes situacions?

Jo diria a aquestes dones, bo i comprenent el seu sofriment, que en aquesta situació, també hi poden veure la Voluntat de Déu que no és mai cruel, perquè Déu és Pare amorós. És possible que durant un temps la situació sigui especialment difícil, però si acuden al Senyor i a la seva beneïda Mare, no els mancarà l’ajuda de la gràcia.

La indissolubilitat del matrimoni no és un caprici de l’Església, i ni tan sols una simple llei positiva eclesiàstica: és llei natural, de dret diví, i respon perfectament a la nostra naturalesa i a l’ordre sobrenatural de la gràcia. Per això, en la immensa majoria dels casos, resulta condició indispensable de felicitat per als cònjuges, de seguretat també espiritual per als fills. I sempre —fins i tot en aquests casos dolorosos de què parlem— l’acceptació rendida de la Voluntat de Déu porta en si mateixa una profunda satisfacció, que res no pot substituir. No és com un recurs, com un consol: és l’essència de la vida cristiana.

Si aquestes dones ja tenen fills al seu càrrec, han de veure en això una exigència contínua de donació amorosa, maternal, llavors molt particularment necessària, per tal de suplir en aquestes ànimes les deficiències d’una llar dividida. I han d’entendre generosament que aquesta indissolubilitat, que per a elles suposa sacrifici, és en la major part de les famílies una defensa de la seva integritat, quelcom que ennobleix l’amor dels esposos i impedeix la desemparança dels fills.

Aquest astorament davant la duresa aparent del precepte cristià de la indissolubilitat, no és nou: els Apòstols ja se’n van estranyar quan Jesús ho va confirmar. Pot semblar una càrrega, un jou: però Crist mateix ha dit que el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera.

D’altra banda, reconeixent i tot la inevitable duresa de bastants situacions —que en no pocs casos s’haurien pogut i s’haurien hagut d’evitar—, cal no dramatitzar massa. La vida d’una dona en aquestes condicions, ¿és realment més dura que la d’una altra dona maltractada, o que la de qui pateix algun dels altres grans sofriments físics o morals que l’existència duu en si mateixa?

Allò que veritablement fa desgraciada una persona —i àdhuc una societat entera— és aquesta recerca ansiosa de benestar, l’intent incondicionat d’eliminar tot allò que contraria. La vida presenta mil facetes, situacions diversíssimes, les unes aspres, fàcils tal vegada en aparença les altres. Cadascuna d’elles comporta la seva pròpia gràcia, és una crida original de Déu: una ocasió inèdita de treballar, de donar el testimoniatge diví de la caritat. A aquell qui senti l’ofec d’una situació difícil, jo l’aconsellaria que també procurés oblidar-se una mica dels propis problemes, per preocupar-se dels problemes d'altri: si ho fa així, tindrà més pau i, sobretot, se santificarà.

Hi ha actualment qui sosté la teoria que l’amor ho justifica tot, i d’aquí hom conclou que el prometatge és com un matrimoni a prova. No seguir allò que consideren imperatius de l’amor, pensen que és una cosa sense autenticitat, retrògrada. Què en pensa, vostè, d’aquesta actitud?

Penso allò que ha de pensar una persona honrada, i especialment un cristià: que és una actitud indigna de l’home, i que degrada l’amor humà confonent-lo amb l’egoisme i amb el plaer.

Retrògrads aquells qui no obren o no pensen així? Retrògrad ho és més aviat el qui retrocedeix fins a la selva, no reconeixent cap altre impuls que l’instint. El prometatge ha d’ésser una ocasió d’endinsar-se en l’afecte i en el coneixement mutu. I, com tota escola d’amor, ha d’ésser inspirat no per l’afany de possessió, sinó per un esperit de donació de si mateix, de comprensió, de respecte, de delicadesa. És per això que vaig voler, ara fa una mica més d’un any, regalar a la Universitat de Navarra una imatge de Santa Maria, Mare del Bell Amor: perquè els nois i les noies que freqüenten els cursos d’aquelles Facultats, aprenguin d’Ella la noblesa de l’amor, també de l’amor humà.

Matrimoni a prova? Que en sap poc d’amor el qui parla així! L’amor és una realitat més segura, més real, més humana. És una cosa que no es pot tractar com un producte comercial, que s’experimenta i en acabat s’accepta o es rebutja, segons el caprici, la comoditat o l’interès.

Aquesta manca de criteri és tan lamentable, que ni tan sols sembla necessari de condemnar els qui pensen o els qui obren així, ja que ells mateixos es condemnen a la infecunditat, a la tristesa, a un aïllament desolador que patiran quan tot just hagin passat uns anys. No puc deixar de pregar molt per ells, d’estimar-los amb tota la meva ànima, i de tractar de fer-los comprendre que continuen tenint obert el camí de retorn a Jesucrist: que podran ser sants, cristians íntegres, si s’hi esforcen, perquè no els mancarà ni el perdó ni la Gràcia del Senyor. És llavors que comprendran bé què és l'Amor: l'Amor diví, i també l’amor humà noble; i sabran què és la pau, l’alegria, la fecunditat.

Circumstàncies d’índole molt diversa, i exhortacions i ensenyances del Magisteri de l’Església, han creat i estimulat una profunda inquietud social. Es parla molt de la virtut de la pobresa, com a testimoniatge. ¿Com pot viure-la una mestressa de casa, que ha de proporcionar a la família un just benestar?

S’anuncia l’Evangeli als pobres (Mt 11, 6), llegim en l’Escriptura, precisament com un dels signes que fan conèixer l’arribada del Regne de Déu. Qui no ami i visqui la virtut de la pobresa, no té l’esperit de Crist. I això val per a tothom: tant per a l’anacoreta que es retira al desert, com per al cristià corrent que viu enmig de la societat humana, usant dels recursos d’aquest món, o bé mancant-li’n molts.

Aquest és un tema en el qual m’agradaria deturar-me una mica, perquè no sempre es predica avui la pobresa de forma que el seu missatge arribi a la vida. Sens dubte amb bona voluntat, però sense haver copsat del tot el sentit dels temps, hi ha qui predica una pobresa que és fruit d’una elucubració intel·lectual, que té certs senyals aparatosos exteriors i alhora enormes deficiències interiors i a vegades també externes.

Fent-me ressò d’una expressió del profeta Isaïes —discite benefacere (1, 17)—, m’agrada dir que cal aprendre a viure tota virtut, i potser molt especialment la pobresa. Cal aprendre a viure-la, per tal que no quedi reduïda a un ideal sobre el qual es pot escriure molt, però que ningú no realitza seriosament. Cal fer veure que la pobresa és invitació que el Senyor adreça a cada cristià, i que és, doncs, una crida concreta que ha d’informar tota la vida de la humanitat.

Pobresa no és misèria, i molt menys encara brutícia. Primer, perquè allò que defineix el cristià no són tant les condicions exteriors de la seva existència, com l’actitud del seu cor. Però a més, i aquí ens acostem a un punt molt important del qual depèn una recta comprensió de la vocació laïcal, perquè la pobresa no es defineix per la simple renúncia. El testimoniatge de pobresa que es demana als cristians pot ser, en determinades ocasions, el d’abandonar-ho tot, el d’afrontar un ambient que no té altres horitzons que els del benestar material, i proclamar així amb un gest estentori que no hi ha res que sigui bo si s’avantposa a Déu. Però, ¿és aquest el testimoniatge que d’ordinari demana avui l’Església? ¿Oi que exigeix de donar també testimoniatge explícit d’amor al món, de solidaritat amb els homes?

A vegades es reflexiona sobre la pobresa cristiana, tenint com a principal punt de referència els religiosos, dels qui és propi, sempre i a tot arreu, donar un testimoniatge públic, oficial; així es corre el risc de no adonar-se del caràcter específic d’un testimoniatge laïcal, donat des de dintre, amb la senzillesa de les coses ordinàries.

Tot cristià corrent ha de fer compatibles, en la seva vida, dos aspectes que a primer cop d’ull poden semblar contradictoris. Pobresa real, que es noti i es toqui —feta de coses concretes—, que sigui una professió de fe en Déu, una manifestació que el cor no se satisfà amb les coses creades, sinó que aspira al Creador, que desitja omplir-se d’amor de Déu, i donar després a tothom aquest mateix amor. I, al mateix temps, ésser un més entre els seus germans els homes, en la vida dels quals participa, amb els quals s’alegra, amb els quals col·labora, estimant el món i totes les coses bones que hi ha en el món, utilitzant totes les coses creades per resoldre els problemes de la vida humana, i per establir l’ambient espiritual i material que facilita el desenvolupament de les persones i de les comunitats.

Assolir la síntesi entre aquests dos aspectes és, en bona part, qüestió personal, qüestió de vida interior, per jutjar en cada moment, per trobar en cada cas allò que Déu ens demana. No vull, doncs, donar regles fixes, però sí unes orientacions generals, referint-me especialment a les mares de família.

Sacrifici: és aquí on rau, en gran part, la realitat de la pobresa. És saber prescindir del que és superflu, mesurat no tant per les regles teòriques com pel que ens diu aquesta veu interior, que ens fa adonar que s’està infiltrant l’egoisme o la comoditat indeguda. El confort en el seu sentit positiu, no és luxe ni voluptuositat, sinó fer la vida agradable a la pròpia família i als altres, per tal que tots puguin servir Déu millor.

La pobresa consisteix a veure’s veritablement deslligat de les coses terrenals; a suportar amb alegria les incomoditats, si n’hi ha, o la falta de mitjans. I també a saber tenir tot el dia fermat a un horari elàstic en el qual no manqui, com a temps principal —ultra les normes diàries de pietat— el repòs degut, la tertúlia familiar, la lectura, l’estona dedicada a una afició d’art, de literatura, o de qualsevol altra distracció noble: omplint les hores amb una feina útil, fent les coses com més bé millor, vivint els petits detalls d’ordre, de puntualitat, de bon humor. En una paraula, trobant espai per al servei als altres i per a si mateixa: sense oblidar que tots els homes, totes les dones —i no sols els materialment pobres— tenen l’obligació de treballar: la riquesa, la situació de benestar econòmic és un senyal que s’està més obligat a sentir la responsabilitat de la societat entera.

És l’amor que dóna sentit al sacrifici. Tota mare sap bé què és sacrificar-se pels fills: no només consisteix a concedir-los unes hores, sinó a gastar en llur benefici tota la vida. Viure pensant en els altres, usar de les coses de tal manera que hi hagi quelcom a oferir als altres: tot això són dimensions de la pobresa, que garanteixen el deseiximent efectiu.

Per a una mare, és important no sols viure així, sinó ensenyar a viure així als seus fills: educar-los, fomentant en ells la fe, l’esperança optimista i la caritat; ensenyar-los a superar l’egoisme i a ocupar una part del seu temps amb generositat al servei dels menys afortunats, participant en tasques, adients a la seva edat, en les quals es posi de manifest un afany de solidaritat humana i divina.

Resumint: que cadascú visqui complint la seva vocació. Per mi, els millors models de pobresa han estat sempre aquests pares i aquestes mares de família nombrosa i pobra, que es desfan pels seus fills, i que amb el seu esforç i amb la seva constància —moltes vegades mancats de veu per a dir a ningú que pateixen necessitats— fan anar els seus endavant, creant una llar alegre on tots aprenen a estimar, a servir, a treballar.