Llistat de punts

Perdoni que insisteixi en el mateix tema: per cartes que arriben a la redacció, sabem que algunes mares de família nombrosa es queixen de veure’s reduïdes al paper de dur fills al món, i senten una insatisfacció molt gran, en no poder dedicar la seva vida a d’altres camps: treball professional, accés a la cultura, projecció social… ¿Quins consells donaria vostè a aquestes persones?

Però, anem a veure: ¿què és la projecció social sinó lliurar-se als altres, amb un sentit de donació i de servei, i contribuir eficaçment al bé de tothom? La labor de la dona a casa seva no és solament en si mateixa una funció social, sinó que pot ser fàcilment la funció social de major projecció.

Imagineu que aquesta família sigui nombrosa: aleshores la labor de la mare és comparable —i en molts casos surt guanyant en la comparació— a la dels educadors i formadors professionals. Un professor aconsegueix, potser durant tota una vida, formar més o menys bé uns quants nois o noies. Una mare pot formar els seus fills en profunditat, en els aspectes més bàsics, i fer-ne a llur torn, uns altres formadors, de manera que es creï una cadena ininterrompuda de responsabilitat i de virtuts.

També en aquestes qüestions és fàcil deixar-se endur per criteris simplement quantitatius, i pensar: és preferible el treball d’un professor, que veu passar per les seves classes milers de persones, o el d’un escriptor, que s’adreça a milers de lectors. Bé, però, ¿quants en formen realment aquest professor i aquest escriptor? Una mare té cura de tres, cinc, deu o més fills; i d’ells, en pot fer una veritable obra d’art, una meravella d’educació, d’equilibri, de comprensió, de sentit cristià de la vida, de forma que siguin feliços i pervinguin a ser realment útils als altres.

D’altra banda, és natural que els fills i les filles ajudin a fer les feines de la casa: una mare que sàpiga preparar bé els seus fills pot aconseguir això, i disposar així d’oportunitats, de temps que —ben aprofitat— li permeti de conrear les seves aficions i talents personals i enriquir la seva cultura. Per fortuna, avui no manquen mitjans tècnics que, tal com sabeu molt bé, estalvien molta feina si es manegen convenientment i se’n treu tot el partit possible. En això, com en tot, són determinants les condicions personals: hi ha dones que tenen una màquina de rentar de l’últim model, i triguen més a rentar —fent-ho pitjor i tot— que quan ho feien a mà. Els instruments són útils només quan se’n sap fer ús.

Jo sé de moltes dones casades i amb bastants fills que menen molt bé la seva llar i troben temps, a més, per a col·laborar en altres feines apostòliques, com ho feia aquell matrimoni de la primitiva cristiandat: Aquila i Priscil·la. Ambdós treballaven a casa seva i en el seu ofici, i van ser, a més, uns esplèndids col·laboradors de Sant Pau: amb llur paraula i amb llur exemple van dur Apol·lo, que més endavant va ser un gran predicador de l’Església naixent, a la Fe de Jesucrist. Com ja he dit, una bona part de les limitacions es poden superar si es vol així veritablement, sense deixar de complir cap deure. En realitat, hi ha temps de fer moltes coses: de regir la llar amb sentit professional, de donar-se contínuament als altres, de millorar la pròpia cultura i d’enriquir la d’altres, i dur a terme tantes labors eficaces.

Molts matrimonis es veuen desorientats respecte al tema del nombre de fills, pels consells que reben, àdhuc d’alguns sacerdots. ¿Què aconsellaria vostè als matrimonis, davant tanta confusió?

Aquells qui d’aquesta manera confonen les consciències obliden que la vida és sagrada, i es fan mereixedors dels durs retrets del Senyor contra els cecs que guien d’altres, contra els qui no volen entrar en el Regne del cel i tampoc no hi deixen entrar els altres. No jutjo les seves intencions, i fins i tot estic segur que molts donen tals consells guiats per la compassió i pel desig de solucionar situacions difícils: però no puc ocultar que em causa una pena profunda aquesta labor destructora —en molts casos diabòlica— dels qui no sols no donen bona doctrina, sinó que la corrompen.

No oblidin els esposos, en sentir consells i recomanacions sobre aquesta matèria, que el que es tracta és de conèixer allò que Déu vol. Quan hi ha sinceritat —rectitud— i la mínima formació cristiana, la consciència sap descobrir la voluntat de Déu, en això com en totes les altres coses. Perquè pot donar-se el cas que es vagi buscant un consell que afavoreixi el propi egoisme, que emmudeixi justament amb la seva presumpta autoritat el clamor de la pròpia ànima; i que fins i tot es vagi canviant de conseller fins a trobar el més benèvol. Entre altres coses, aquesta és una actitud farisaica indigna d’un fill de Déu.

El consell d’un altre cristià i especialment —en qüestions morals o de fe— el consell del sacerdot, és un ajut poderós per a reconèixer allò que Déu ens demana en una circumstància determinada; però el consell no elimina la responsabilitat personal: som nosaltres, cadascun de nosaltres, els qui a la fi hem de decidir, i haurem de donar compte a Déu personalment de les nostres decisions.

Per damunt dels consells privats hi ha la llei de Déu, continguda en la Sagrada Escriptura, i que el Magisteri de l’Església —assistida per l’Esperit Sant— custodia i proposa. Quan els consells particulars contradiuen la Paraula de Déu tal com el Magisteri ens l’ensenya, cal apartar-se amb decisió d’aquells parers erronis. Aquell qui obra amb aquesta rectitud, Déu l’ajudarà amb la seva gràcia, inspirant-li el que ha de fer, i quan li sigui necessari farà que trobi un sacerdot que sàpiga conduir la seva ànima per camins rectes i clars, encara que més d’una vegada resultin difícils.

La tasca de direcció espiritual s’ha d’orientar sense dedicar-se a fabricar criatures que estiguin mancades de judici propi i que es limitin a executar materialment allò que un altre els diu; al contrari, la direcció espiritual ha de tendir a formar persones de criteri. I el criteri suposa maduresa, fermesa de conviccions, coneixement suficient de la doctrina, delicadesa d’esperit, educació de la voluntat.

És important que els esposos adquireixin un sentit clar de la dignitat de la seva vocació, que sàpiguen que han estat cridats per Déu a arribar a l’amor diví també a través de l’amor humà; que han estat elegits, des de l’eternitat, per cooperar amb el poder creador de Déu en la procreació i després en l’educació dels fills; que el Senyor els demana que facin, de la llar i de la vida familiar entera, un testimoni de totes les virtuts cristianes.

El matrimoni —mai no em cansaré de repetir-ho— és un camí diví, gran i meravellós i, com tot el que és diví en nosaltres, té manifestacions concretes de correspondència a la gràcia, de generositat, de donació, de servei. L’egoisme, en qualsevol de les seves formes, s’oposa a aquest amor de Déu que ha d’imperar en la nostra vida. Aquest és un punt fonamental, que cal tenir molt present, a propòsit del matrimoni i del nombre de fills.

Hi ha dones que tenint ja bastants fills, no gosen comunicar als seus parents i amics l’arribada d’un altre. Temen les crítiques dels qui pensen que ja que existeix la píndola, això de la família nombrosa és un endarreriment. En les circumstàncies actuals pot resultar difícil, evidentment, tirar endavant una família amb molts fills. ¿Què ens diria sobre això?

Beneeixo els pares que en rebre amb alegria la missió que Déu els encomana, tenen molts fills. I jo invito els matrimonis a no obstruir les deus de la vida, a tenir sentit sobrenatural i valentia per empènyer endavant una família nombrosa, si Déu els l’envia.

En lloar la família nombrosa, no vull pas dir la que és conseqüència de relacions merament fisiològiques; sinó la que és fruit d’exercitar les virtuts cristianes, la que té un alt sentit de la dignitat de la persona, la que sap que donar fills a Déu no solament consisteix a engendrar-los a la vida natural, sinó que exigeix també tota una llarga tasca d’educació: donar-los la vida és la primera cosa, però no ho és tot.

Pot haver-hi casos concrets en els quals la voluntat de Déu —manifestada pels mitjans ordinaris— sigui precisament que una família sigui petita. Però les teories que de la limitació dels naixements, en fan un ideal o bé un deure universal o simplement general, són criminals, anticristianes i infrahumanes.

Fóra adulterar i pervertir la doctrina cristiana, voler recolzar-se en un pretès esperit postconciliar per anar en contra de la família nombrosa. El Concili Vaticà II ha proclamat que entre els cònjuges que compleixen la missió que Déu els ha confiat, són molt especialment dignes d’esment aquells qui, de comú acord ben ponderat, accepten amb magnanimitat una prole més nombrosa per educar-la dignament (Const. Past. Gaudium et spes, n. 50). I Pau VI, en una altra al·locució pronunciada el 12 de febrer de 1966, comentava: que el Concili Vaticà II, recentment terminat, difongui en els esposos cristians esperit de generositat per dilatar el nou Poble de Déu… Recordin sempre que aquesta dilatació del Regne de Déu i les possibilitats de penetració de l’Església en la humanitat per dur la salvació, l’eternal i la terrenal, estan també confiades a la seva generositat.

No és el nombre en si mateix el que és decisiu: tenir molts fills o tenir-ne pocs no és prou perquè una família sigui més o menys cristiana. L’important és la rectitud amb què es viu la vida matrimonial. El veritable amor mutu transcendeix la comunitat de marit i muller, i s’estén als seus fruits naturals: els fills. L’egoisme, al contrari, acaba rebaixant aquest amor a la simple satisfacció de l’instint i destrueix la relació que uneix pares i fills. Difícilment hi haurà qui se senti bon fill —veritable fill— dels seus pares, si pot pensar que ha vingut al món contra llur voluntat: que no ha nascut d’un amor net, sinó d’una imprevisió o d’un error de càlcul.

Deia que el nombre de fills en si mateix no és determinant. Amb tot, jo veig clarament que els atacs a les famílies nombroses provenen de manca de fe: són producte d’un ambient social incapaç de comprendre la generositat, que pretén d’encobrir l’egoisme i certes pràctiques inconfessables amb motius aparentment altruistes. Es dóna la paradoxa que els països on es fa més propaganda del control de la natalitat —i des d’on s’imposa la pràctica a d’altres països— són justament els que han assolit un nivell de vida més alt. Tal vegada hom podria considerar seriosament els seus arguments de caràcter econòmic i social, quan aquests mateixos arguments els moguessin a renunciar a una part dels béns opulents de què gaudeixen, en favor d’aquestes altres persones necessitades. Mentrestant és difícil no pensar que, en realitat, el que determina aquestes argumentacions és l’hedonisme i una ambició de domini polític, de neocolonialisme demogràfic.

No ignoro els grans problemes que afligeixen la humanitat, ni les dificultats concretes amb què pot ensopegar una família determinada: hi penso amb freqüència i se m’omple de pietat el cor de pare que, com a cristià i com a sacerdot, estic obligat a tenir. Però no és lícit buscar la solució per aquests camins.

Jo no entenc com hi ha catòlics —i molt menys sacerdots— que des de fa molts anys, amb tranquil·litat de consciència, aconsellen l’ús de la píndola per evitar la concepció: perquè no es poden desconèixer, amb trista desimboltura, les ensenyances pontifícies. Ni han d’al·legar tampoc —com ho fan, amb increïble lleugeresa— que el Papa, quan no parla ex cathedra, és un simple doctor privat subjecte a l’error. Ja suposa una arrogància desmesurada el fet de jutjar que el Papa s’equivoca, i que ells no.

Però obliden, a més, que el Romà Pontífex no és solament doctor —infal·lible, quan ho diu expressament—, sinó que ultra això és el Suprem Legislador. I en aquest cas, allò que l’actual Pontífex Pau VI ha disposat d’una manera inequívoca, és que s’han de seguir obligatòriament en aquest assumpte tan delicat —perquè resten en peu— totes les disposicions del Sant Pontífex Pius XII, de venerada memòria: i que Pius XII només va permetre alguns procediments naturals —no la píndola— per evitar la concepció en casos aïllats i difícils. Aconsellar el contrari és, doncs, una desobediència greu al Sant Pare, en matèria greu.

Podria escriure un llibre molt gruixut sobre les conseqüències desgraciades que porta, en tots els ordres, l’ús d’aquests o d’altres mitjans contra la concepció: destrucció de l’amor conjugal —el marit i la muller no es miren com a esposos, es miren com a còmplices—, infelicitat, infidelitats, desequilibris espirituals i mentals, mals incomptables per als fills, pèrdua de la pau del matrimoni… Però no crec que sigui necessari: més m’estimo limitar-me a obeir el Papa. Si alguna vegada el Summe Pontífex decidia que l’ús d’una medicina determinada, per tal d’evitar la concepció, és lícita, jo m’acomodaria a tot el que digués el Sant Pare: i, atenint-me a les normes pontifícies i a les de la teologia moral, examinant en cada cas els evidents perills que acabo d’al·ludir, donaria a cadascú, en consciència, el meu consell.

I sempre tindria en compte que aquest món nostre d’avui, el salvaran no els qui pretenen narcotitzar la vida de l’esperit i reduir-ho tot a qüestions econòmiques o de benestar material, sinó els qui saben que la norma moral està en funció de l’etern destí de l’home: aquells qui tenen fe en Déu i fan front generosament a les exigències d’aquesta fe, difonent entre aquells qui els volten un sentit transcendent de la nostra vida en la terra.

És aquesta certesa la que ha de dur, no a fomentar l’evasió, sinó a procurar amb eficàcia que tothom tingui els mitjans materials convenients, que hi hagi feina per a tots, que ningú no es trobi injustament limitat en la seva vida familiar i social.

Sacrifici: és aquí on rau, en gran part, la realitat de la pobresa. És saber prescindir del que és superflu, mesurat no tant per les regles teòriques com pel que ens diu aquesta veu interior, que ens fa adonar que s’està infiltrant l’egoisme o la comoditat indeguda. El confort en el seu sentit positiu, no és luxe ni voluptuositat, sinó fer la vida agradable a la pròpia família i als altres, per tal que tots puguin servir Déu millor.

La pobresa consisteix a veure’s veritablement deslligat de les coses terrenals; a suportar amb alegria les incomoditats, si n’hi ha, o la falta de mitjans. I també a saber tenir tot el dia fermat a un horari elàstic en el qual no manqui, com a temps principal —ultra les normes diàries de pietat— el repòs degut, la tertúlia familiar, la lectura, l’estona dedicada a una afició d’art, de literatura, o de qualsevol altra distracció noble: omplint les hores amb una feina útil, fent les coses com més bé millor, vivint els petits detalls d’ordre, de puntualitat, de bon humor. En una paraula, trobant espai per al servei als altres i per a si mateixa: sense oblidar que tots els homes, totes les dones —i no sols els materialment pobres— tenen l’obligació de treballar: la riquesa, la situació de benestar econòmic és un senyal que s’està més obligat a sentir la responsabilitat de la societat entera.

És l’amor que dóna sentit al sacrifici. Tota mare sap bé què és sacrificar-se pels fills: no només consisteix a concedir-los unes hores, sinó a gastar en llur benefici tota la vida. Viure pensant en els altres, usar de les coses de tal manera que hi hagi quelcom a oferir als altres: tot això són dimensions de la pobresa, que garanteixen el deseiximent efectiu.

Per a una mare, és important no sols viure així, sinó ensenyar a viure així als seus fills: educar-los, fomentant en ells la fe, l’esperança optimista i la caritat; ensenyar-los a superar l’egoisme i a ocupar una part del seu temps amb generositat al servei dels menys afortunats, participant en tasques, adients a la seva edat, en les quals es posi de manifest un afany de solidaritat humana i divina.

Resumint: que cadascú visqui complint la seva vocació. Per mi, els millors models de pobresa han estat sempre aquests pares i aquestes mares de família nombrosa i pobra, que es desfan pels seus fills, i que amb el seu esforç i amb la seva constància —moltes vegades mancats de veu per a dir a ningú que pateixen necessitats— fan anar els seus endavant, creant una llar alegre on tots aprenen a estimar, a servir, a treballar.