Llistat de punts

Sabem que aquesta doctrina seva del matrimoni com a camí de santedat no és cosa nova en la seva predicació. Ja des del 1934, quan va escriure «Consideracions espirituals», vostè insistia que calia veure el matrimoni com una vocació. Però en aquest llibre, i més tard en «Camí», vostè també va escriure que el matrimoni és per a la classe de tropa i no per a l’estat major de Crist. ¿Ens podria explicar com es concilien aquests dos aspectes?

En l’esperit i en la vida de l’Opus Dei no hi ha hagut mai cap impediment per conciliar aquests dos aspectes. Fora d’això, convé recordar que la major excel·lència del celibat —per raons espirituals— no és una opinió teològica meva, sinó doctrina de fe en l’Església.

Quan jo escrivia aquelles frases, cap allà els anys trenta, en l’ambient catòlic —en la vida pastoral concreta— es tendia a promoure la recerca de la perfecció cristiana entre el jovent fent-li apreciar solament el valor sobrenatural de la virginitat, deixant a l’ombra el valor del matrimoni cristià com un altre camí de santedat.

Normalment, en els centres d’ensenyament, no s’acostumava a formar el jovent de manera que apreciés com cal la dignitat del matrimoni. Encara ara és freqüent de veure que, en els exercicis espirituals que solen donar als alumnes quan cursen els últims estudis secundaris, se’ls ofereixen més elements per a considerar llur possible vocació religiosa que no pas llur també possible orientació al matrimoni. I no manquen —bé que són menys cada vegada— els qui desestimen la vida conjugal, fent-la aparèixer als joves com una cosa que l’Església simplement tolera, com si la formació d’una llar no permetés d’aspirar seriosament a la santedat.

En l’Opus Dei hem procedit sempre d’una manera, i —deixant molt clara la raó d’ésser i l’excel·lència del celibat apostòlic— hem assenyalat el matrimoni com un camí diví en la terra.

A mi no m’espanta l’amor humà, l’amor sant dels meus pares, del qual es va valer el Senyor per donar-me la vida. Aquest amor jo el beneeixo amb totes dues mans. Els cònjuges són els ministres i la matèria mateixa del sagrament del Matrimoni, com el pa i el vi són la matèria de l’Eucaristia. Per això m’agraden totes les cançons de l’amor límpid dels homes, que per mi són cobles d’amor humà en diví. I, ensems, sempre dic que els qui segueixen el camí vocacional del celibat apostòlic, no són vells fadrins o concos que no entenen o no avaluen l’amor; al contrari, les seves vides s’expliquen per la realitat d’aquest Amor diví —m’agrada d’escriure’l amb majúscula— que és l’essència mateixa de tota vocació cristiana.

No hi ha cap contradicció entre tenir aquesta estima envers la vocació matrimonial i entendre la més gran excel·lència de la vocació al celibat propter regnum coelorum (Mt 19,12), pel regne dels cels. Jo estic convençut que qualsevol cristià entén perfectament com són de compatibles aquestes dues coses, si fa per conèixer, acceptar i amar l’ensenyança de l’Església; i si procura també conèixer, acceptar i amar la seva pròpia vocació personal. És a dir, si té fe i viu de fe.

Quan jo escrivia que el matrimoni és per a la classe de tropa, no feia més que descriure allò que sempre ha passat en l’Església. Ja sabeu que els bisbes —que formen el Col·legi Episcopal que té com a cap el Papa, i governen amb ell tota l’Església— són elegits entre els qui viuen el celibat: igual que en les Esglésies orientals, on s’admeten els preveres casats. A més, és fàcil d’entendre i de comprovar que els celibataris tenen de fet una llibertat més gran de cor i de moviment, per dedicar-se a dirigir i sostenir amb estabilitat empreses apostòliques, també en l’apostolat seglar. Això no vol dir que els altres seglars no puguin fer o no facin de fet un apostolat esplèndid i de primera importància: vol dir solament que hi ha diversitat de funcions i diverses dedicacions en llocs de responsabilitat així mateix diversa.

En un exèrcit —i sols això volia expressar la comparança— la tropa és tan necessària com l’estat major, i àdhuc pot ésser més heroica i merèixer més glòria. En definitiva: que hi ha diverses feines, totes importants i dignes. El que interessa, sobretot, és la correspondència de cadascú a la pròpia vocació: per cadascú, allò més perfecte és —només i sempre— fer la voluntat de Déu.

Per això, un cristià que s’esforça a santificar-se en l’estat matrimonial, i és conscient de la grandesa de la pròpia vocació, sent una especial veneració i un afecte pregon envers els qui són cridats al celibat apostòlic; i quan algun dels seus fills, per la gràcia del Senyor, emprèn aquest camí, s’alegra sincerament. I pervé a amar encara més la seva pròpia vocació matrimonial, que li ha permès d’oferir a Jesucrist —el gran Amor de tots, solters o casats— els fruits de l’amor humà.

Molts matrimonis es veuen desorientats respecte al tema del nombre de fills, pels consells que reben, àdhuc d’alguns sacerdots. ¿Què aconsellaria vostè als matrimonis, davant tanta confusió?

Aquells qui d’aquesta manera confonen les consciències obliden que la vida és sagrada, i es fan mereixedors dels durs retrets del Senyor contra els cecs que guien d’altres, contra els qui no volen entrar en el Regne del cel i tampoc no hi deixen entrar els altres. No jutjo les seves intencions, i fins i tot estic segur que molts donen tals consells guiats per la compassió i pel desig de solucionar situacions difícils: però no puc ocultar que em causa una pena profunda aquesta labor destructora —en molts casos diabòlica— dels qui no sols no donen bona doctrina, sinó que la corrompen.

No oblidin els esposos, en sentir consells i recomanacions sobre aquesta matèria, que el que es tracta és de conèixer allò que Déu vol. Quan hi ha sinceritat —rectitud— i la mínima formació cristiana, la consciència sap descobrir la voluntat de Déu, en això com en totes les altres coses. Perquè pot donar-se el cas que es vagi buscant un consell que afavoreixi el propi egoisme, que emmudeixi justament amb la seva presumpta autoritat el clamor de la pròpia ànima; i que fins i tot es vagi canviant de conseller fins a trobar el més benèvol. Entre altres coses, aquesta és una actitud farisaica indigna d’un fill de Déu.

El consell d’un altre cristià i especialment —en qüestions morals o de fe— el consell del sacerdot, és un ajut poderós per a reconèixer allò que Déu ens demana en una circumstància determinada; però el consell no elimina la responsabilitat personal: som nosaltres, cadascun de nosaltres, els qui a la fi hem de decidir, i haurem de donar compte a Déu personalment de les nostres decisions.

Per damunt dels consells privats hi ha la llei de Déu, continguda en la Sagrada Escriptura, i que el Magisteri de l’Església —assistida per l’Esperit Sant— custodia i proposa. Quan els consells particulars contradiuen la Paraula de Déu tal com el Magisteri ens l’ensenya, cal apartar-se amb decisió d’aquells parers erronis. Aquell qui obra amb aquesta rectitud, Déu l’ajudarà amb la seva gràcia, inspirant-li el que ha de fer, i quan li sigui necessari farà que trobi un sacerdot que sàpiga conduir la seva ànima per camins rectes i clars, encara que més d’una vegada resultin difícils.

La tasca de direcció espiritual s’ha d’orientar sense dedicar-se a fabricar criatures que estiguin mancades de judici propi i que es limitin a executar materialment allò que un altre els diu; al contrari, la direcció espiritual ha de tendir a formar persones de criteri. I el criteri suposa maduresa, fermesa de conviccions, coneixement suficient de la doctrina, delicadesa d’esperit, educació de la voluntat.

És important que els esposos adquireixin un sentit clar de la dignitat de la seva vocació, que sàpiguen que han estat cridats per Déu a arribar a l’amor diví també a través de l’amor humà; que han estat elegits, des de l’eternitat, per cooperar amb el poder creador de Déu en la procreació i després en l’educació dels fills; que el Senyor els demana que facin, de la llar i de la vida familiar entera, un testimoni de totes les virtuts cristianes.

El matrimoni —mai no em cansaré de repetir-ho— és un camí diví, gran i meravellós i, com tot el que és diví en nosaltres, té manifestacions concretes de correspondència a la gràcia, de generositat, de donació, de servei. L’egoisme, en qualsevol de les seves formes, s’oposa a aquest amor de Déu que ha d’imperar en la nostra vida. Aquest és un punt fonamental, que cal tenir molt present, a propòsit del matrimoni i del nombre de fills.

Un gran problema femení és el de les dones solteres. Ens referim a aquelles qui, amb vocació matrimonial, no arriben a casar-se. En no aconseguir-ho, es demanen: ¿Per a què hi som al món? Vostè, què els respondria?

Per a què hi som, al món? Per estimar Déu amb tot el nostre cor i amb tota la nostra ànima, i per estendre aquest amor a totes les criatures. O bé això sembla poc? Déu no deixa cap ànima abandonada a un destí cec. Per a totes té un designi, les crida totes amb una vocació personalíssima, intransferible.

El matrimoni és camí diví, és vocació. No és, però, ni l’únic camí, ni l’única vocació. Els plans de Déu, per a cada dona, no van lligats necessàriament al matrimoni. ¿Que tenen vocació matrimonial i no arriben a casar-se? En algun cas pot ésser cert, però qui sap si ha estat l’egoisme o l’amor propi el que ha impedit que aquesta crida de Déu s’acomplís; però altres vegades, àdhuc la gran majoria, això pot ser un signe que el Senyor no els ha donat una veritable vocació matrimonial. Sí: els agraden els nens, senten que foren unes bones mares; que donarien el seu cor, fidelment, al marit i als fills. Però això és normal en tota dona, i també en aquelles qui, per vocació divina, no es casen —podent-ho fer—, per preocupar-se del servei de Déu i de les ànimes.

No s’han casat. Bé: que continuïn, com fins ara, estimant la Voluntat del Senyor, tractant de prop aquest Cor amabilíssim de Jesús, que no abandona ningú, que és sempre fidel, que va tenint cura de nosaltres tota la nostra vida per donar-se a nosaltres ja des d’ara i per sempre.

A més, la dona pot complir la seva missió —com a dona, amb totes les característiques femenines, també les afectives de la maternitat— en àmbits diversos de la pròpia família: en d’altres famílies, a l’escola, en obres assistencials, en mil indrets. La societat és, a vegades, molt dura —amb una gran injustícia— amb les que anomena velles solteres: hi ha dones solteres que difonen alegria, pau i eficàcia al seu entorn: que saben donar-se noblement al servei dels altres i ser mares, en profunditat espiritual, amb més realitat que moltes d’altres, que només són mares fisiològicament.

En el curs d’aquesta entrevista hi ha hagut ocasió de comentar aspectes importants de la vida humana i específicament de la vida de la dona; i d’advertir com els avalua l’esperit de l’Opus Dei. ¿Podria dir-nos, per acabar, com considera que s’ha de promoure el paper de la dona en la vida de l’Església?

No puc amagar que, en respondre a una pregunta d’aquest tipus, sento la temptació —contrària a la meva pràctica habitual— de fer-ho d’una forma polèmica. Perquè hi ha algunes persones que empren aquest llenguatge d’una manera clerical, usant la paraula Església com sinònima d’alguna cosa que pertany a la clerecia, a la Jerarquia eclesiàstica. I així, per participació en la vida de l’Església, entenen solament o principalment l’ajuda prestada a la vida parroquial, la col·laboració en associacions amb mandat de la sagrada Jerarquia, l’assistència activa en les funcions litúrgiques, i coses d’aquesta mena.

Els qui així pensen obliden en la pràctica —encara que potser ho proclamin en la teoria— que l’Església és la totalitat del Poble de Déu, el conjunt de tots els cristians; que allà on hi ha un cristià que s’esforça a viure en nom de Jesucrist, allà és present l’Església.

Amb això jo no pretenc pas de minimitzar la importància de la col·laboració que la dona pot prestar a la vida de l’estructura eclesiàstica. La considero, al contrari, imprescindible. He dedicat la meva vida a defensar la plenitud de la vocació cristiana del laïcat, dels homes i de les dones corrents que viuen enmig del món, i, per tant, a procurar el ple reconeixement teològic i jurídic de llur missió en l’Església i en el món.

Només vull fer notar que hi ha qui promou una reducció injustificada d’aquesta col·laboració, i assenyalar que el cristià corrent, home o dona, pot complir la seva missió específica, també la que li correspon dins l’estructura eclesial, solament si no es clericalitza, si continua essent secular, corrent, persona que viu en el món i que participa en els afanys del món.

És als milions de dones i homes cristians que omplen la terra que els correspon dur Crist a totes les activitats humanes, anunciant amb llurs vides que Déu estima tothom i que vol salvar tothom. Per això, la millor manera de participar en la vida de l’Església, la més important i la que, en tot cas, ha d’anar pressuposada en totes les altres, és la de ser íntegrament cristians allà on són en la vida, on els ha dut llur vocació humana.

Quant que m’emociona pensar en tants cristians i cristianes que, potser sense proposar-s’ho d’una manera específica, viuen amb senzillesa la seva vida ordinària, procurant encarnar-hi la voluntat de Déu! Donar-los consciència de l’excelsitud de la seva vida; revelar-los que això, que apareix sense importància, té un valor d’eternitat; ensenyar-los a escoltar més atentament la veu de Déu, que els parla a través d’esdeveniments i de situacions, és cosa de la qual l’Església té avui una necessitat urgent: perquè és a això que Déu l’apressa.

Cristianitzar des de dins el món sencer, mostrant que Jesucrist ha redimit tota la humanitat; és aquesta la missió del cristià. I la dona hi participarà de la manera que li és pròpia, tant en la llar com en les altres ocupacions que tingui, realitzant les peculiars virtualitats que li corresponen.

Així, doncs, el principal és que com Santa Maria —dona, Verge i Mare— visquin de cara a Déu, pronunciant aquest fíat mihi secundum verbum tuum (Lc. 1, 38), faci’s en mi segons la teva paraula, del qual depèn la fidelitat a la personal vocació, única i intransferible en cada cas, que ens farà ésser cooperadors de l’obra de salvació que Déu realitza en nosaltres i en el món sencer.

Ho he ensenyat constantment amb paraules de la Sagrada Escriptura: el món no és dolent, perquè ha sortit de les mans de Déu, perquè és criatura seva, perquè Jahvè l’esguardà i veié que era bo. Som nosaltres els homes que el fem dolent i lleig, amb els nostres pecats i les nostres infidelitats. No en dubteu, fills meus: qualsevol mena d’evasió de les honestes realitats diàries és, per a vosaltres, homes i dones del món, cosa oposada a la voluntat de Déu.

Al contrari, heu d’entendre ara —amb claredat nova— que Déu us crida a servir-lo en i des de les feines civils, materials, seculars de la vida humana: en un laboratori, al quiròfan d’un hospital, a la caserna, a la càtedra universitària, a la fàbrica, al taller, al camp, a la llar familiar, i en tot l’immens panorama del treball, Déu ens hi espera cada dia. Sapigueu-ho bé: en les situacions més comunes hi ha quelcom de sant, de diví, amagat que pertoca a cadascun de vosaltres de descobrir.

Jo solia dir a aquells universitaris i aquells treballadors que venien a mi cap allà els anys trenta, que havien de saber materialitzar la vida espiritual. Els volia apartar així de la temptació, tan freqüent llavors i ara, de portar com una doble vida: d’una banda, la vida interior, la vida de relació amb Déu; i de l’altra, diferent i separada, la vida familiar, professional i social, plena de petites realitats terrenals.

Que no, fills meus! No hi pot haver una doble vida, no podem ser com esquizofrènics si volem ser cristians: hi ha una vida única, feta de carn i d’esperit, i és aquesta que —en l’ànima i en el cos— ha de ser santa i plena de Déu. Aquest Déu invisible ens el trobem en les coses més visibles i materials.

No hi ha cap altre camí, fills meus: o bé sabem trobar el Senyor en la nostra vida ordinària, o bé no el trobarem mai. Per això us puc dir que la nostra època necessita restituir, a la matèria i a les situacions que semblen més vulgars, el seu sentit noble i original, posar-les al servei del regne de Déu, espiritualitzar-les i fer-ne un mitjà i una ocasió del nostre encontre continu amb Jesucrist.

Aquesta doctrina de la Sagrada Escriptura que es troba —com sabeu— dins el mateix moll de l’esperit de l’Opus Dei, us ha de dur a fer el vostre treball amb perfecció, a estimar Déu i els homes posant amor a les coses petites de la vostra jornada habitual, descobrint aquesta cosa divina que s’amaga en els detalls. Que bé que s’hi encaixen, aquí, aquells versos del poeta de Castella: Despacito y buena letra: / el hacer las cosas bien / importa más que el hacerlas. Poc a poc i bona lletra: fer les coses bé és més important que fer-les.

Us asseguro, fills meus, que quan un cristià fa amb amor allò que és més intranscendent de les accions de cada dia, justament allò traspua la transcendència de Déu. Per això us he repetit, amb un martelleig constant, que la vocació cristiana consisteix a fer hendecasíl·labs amb la prosa de cada dia. Sembla, fills meus, que és a la línia de l’horitzó on s’ajunten el cel i la terra; mes no és així: on veritablement s’ajunten és en els vostres cors, quan viviu santament la vida ordinària…

Viure santament la vida ordinària, us acabo de dir. I amb aquests mots vull referir-me a tot el programa del vostre quefer cristià. Deixeu-vos, doncs, de somnis, de falsos idealismes, de fantasies, d’allò que acostumo a dir la mística del tant de bo —tant de bo que no m’hagués casat, tant de bo que no tingués aquesta professió, tant de bo que tingués més salut, tant de bo que fos jove, tant de bo que fos vell!…— i, en canvi, ateniu-vos sòbriament a la realitat més material i immediata, que és on es troba el Senyor: Mireu-me les mans i els peus, que sóc jo mateix, va dir Jesús ressuscitat: Palpeu-me i mireu, que un esperit no té carn ni ossos com veieu que tinc jo.

Són molts els aspectes de l’ambient secular, dins el qual us moveu, que s’il·luminen partint d’aquestes veritats. Penseu, per exemple, en la vostra actuació com a ciutadans en la vida civil. Un home sabedor que el món, i no solament el temple, és el lloc del seu encontre amb Crist, estima aquest món, mira de tenir una bona preparació intel·lectual i professional, va formant-se —amb llibertat plena— els seus propis criteris sobre els problemes del medi en què actua i pren, conseqüentment, les seves pròpies decisions que, a més, en ser les d’un cristià, provenen d’una reflexió personal que prova humilment de copsar la voluntat de Déu en tots aquests detalls de la vida, grans i petits.