Llistat de punts

Aquesta setmana, que per tradició el poble cristià anomena santa, ens ofereix, una altra vegada, l’ocasió de considerar ―de reviure― els moments en què es consuma la vida de Jesús. Tot allò que al llarg d’aquests dies ens duen a la memòria les diverses manifestacions de la pietat, s’encamina certament devers la Resurrecció, que és el fonament de la nostra fe, com ho escriu Sant Pau.¹ Tot i així, no vulguem recórrer aquest camí massa de pressa; no deixem caure en l’oblit quelcom molt senzill, que a vegades, qui sap, se’ns escapa: no podrem participar de la Resurrecció del Senyor, si no ens unim a la seva Passió i Mort.² Per tal de poder acompanyar Crist en la seva glòria, al final de la Setmana Santa, primer cal penetrar en el seu holocaust, i sentir-nos una sola cosa amb Ell, mort dalt el Calvari.

El lliurament generós de Crist s’enfronta amb el pecat, aquesta realitat dura d’acceptar, però innegable: el mysterium iniquitatis, la inexplicable maldat de la criatura que s’alça, per supèrbia, contra Déu. La història és tan antiga com la Humanitat. Recordem la caiguda dels nostres primers pares: després, tota aquesta cadena de depravacions que posen fites al camí dels homes i, finalment, les nostres rebel·lies personals. No és fàcil de considerar la perversió que el pecat suposa, i comprendre tot el que ens diu la fe. Ens hem de fer càrrec, fins i tot en allò que és humà, que la magnitud de l’ofensa es mesura per la condició de l’ofès, per la seva vàlua personal, per la seva dignitat social, per les seves qualitats. I l’home ofèn Déu: la criatura renega el seu Creador.

Però Déu és Amor.³ L’abisme de malícia, que el pecat porta en si mateix, ha estat salvat per una Caritat infinita. Déu no abandona els homes. Els designis divins preveuen que, per a reparar les nostres faltes, per a restablir la unitat perduda, no bastaven els sacrificis de la Llei Antiga: era necessària l’oblació d’un Home que fos Déu. Podem afigurar-nos ―per acostar-nos com sigui a aquest misteri insondable― que la Trinitat Beatíssima es reuneix en consell, en la seva contínua relació íntima d’amor immens i, com a resultat d’aquesta decisió eterna, el Fill Unigènit de Déu Pare assumeix la nostra condició humana, es carrega les nostres misèries i els nostres dolors, per acabar cosit amb claus a una fusta.

Aquest foc, aquest desig de complir el decret salvador de Déu Pare, emplena tota la vida de Crist, des del seu mateix naixement a Betlem. Durant tots els tres anys que els deixebles convisqueren amb Ell, senten que repeteix incansablement que el seu aliment és fer la voluntat d’Aquell que l’envia.⁴ Fins que a mitja tarda del primer Divendres Sant, acabà la seva immolació. Inclinant el cap, va lliurar l’esperit.⁵ Amb aquests mots, l’apòstol Sant Joan ens descriu la mort de Crist: Jesús, sota el pes de la Creu amb totes les culpes dels homes, mor per la força i per la vilesa dels nostres pecats.

Meditem sobre el Senyor ferit de cap a peus per amor nostre. Amb una frase que s’acosta a la realitat, bé que no acaba de dir-ho tot, podem repetir amb un autor de fa segles: El cos de Jesús és un retaule de dolors. A la vista de Crist fet una desferra, convertit en un cos inert baixat de la Creu i confiat a la seva Mare; a la vista d’aquest Jesús destrossat, hom podria concloure que aquesta escena és la mostra més clara d’una derrota. ¿On són les masses que el seguien i el Regne l’adveniment del qual anunciava? Amb tot, no és cap derrota sinó una victòria: Ara es troba més a prop que mai del moment de la Resurrecció, de la manifestació de la glòria que ha conquerit amb la seva obediència.

La mort de Crist ens crida a una vida cristiana plena

Acabem de reviure el drama del Calvari, cosa que gosaria anomenar la Missa primera i primordial, celebrada per Jesucrist. Déu Pare lliura el seu Fill a la mort. Jesús, el Fill Unigènit, s’abraça a la fusta en què l’havien d’ajusticiar, i el seu sacrifici és acceptat pel Pare: com a fruit de la Creu, es vessa l’Esperit Sant sobre la Humanitat.⁶

A la tragèdia de la Passió es consuma la nostra pròpia vida i la història humana entera. La Setmana Santa no es pot reduir a un simple record, ja que és la consideració del misteri de Jesucrist, que es prolonga en les nostres ànimes; el cristià està obligat a ser alter Christus, ipse Christus. Un altre Crist, Crist mateix. Tots, pel Baptisme, hem estat constituïts sacerdots de la nostra pròpia existència, a fi d’oferir sacrificis espirituals, agradables a Déu, per Jesucrist,⁷ per dur a terme cadascuna de les nostres accions en esperit d’obediència a la voluntat de Déu, perpetuant així la missió del Déu-Home.

Per contrast, aquesta realitat ens duu a aturar-nos en les nostres desventures, en els nostres errors personals. Aquesta consideració no ens ha de desanimar, ni ens ha de col·locar en l’actitud escèptica de qui ha renunciat a les il·lusions grans. Perquè el Senyor ens reclama tal com som, per tal que participem de la seva vida, per tal que lluitem per ésser sants. La santedat: quantes vegades pronuncien aquest mot com si fos un so buit! Per a molts és fins i tot un ideal inassequible, un tòpic de l’ascètica, però no un fi concret, una realitat viva. No pensaven pas així els primers cristians, que usaven del nom de sants per anomenar-se entre ells, amb tota naturalitat i amb gran freqüència: us saluden tots els sants,⁸ salut a tot sant en Crist Jesús.⁹

Ara, posats en aquest moment del Calvari, quan Jesús ja és mort i no s’ha manifestat encara la glòria del seu triomf, és una bona ocasió per examinar els nostres desigs de vida cristiana, de santedat; per reaccionar amb un acte de fe davant les nostres febleses, i confiant en el poder de Déu, fer el propòsit de posar amor en les coses de la nostra jornada. L’experiència del pecat ens ha de conduir al dolor, a una decisió més madura i més fonda d’ésser fidels, d’identificar-nos de debò amb Crist, de perseverar, costi el que costi, en aquesta missió sacerdotal que Ell ha encomanat a tots els seus deixebles, sense excepció, que ens empeny a ésser sal i llum del món.¹⁰

Enmig de les limitacions inseparables de la nostra situació present, ja que el pecat encara habita en certa manera en nosaltres, el cristià percep amb una claredat nova tota la riquesa de la seva filiació divina, quan es reconeix plenament lliure perquè treballa en les coses del seu Pare, quan la seva alegria es fa constant perquè no hi ha res que sigui capaç de destruir la seva esperança.

És en aquesta hora, a més a més i al mateix temps, quan és capaç d’admirar tots els encisos i meravelles de la terra, d’apreciar-ne tota la riquesa i tota la bondat, d’estimar amb tota l’enteresa i tota la puresa per a les quals és fet el cor humà. És quan el dolor davant el pecat no degenera mai en un gest amarg, desesperat o altiu, perquè la compunció i el coneixement de la feblesa humana l’encaminen a identificar-se novament amb les ànsies redemptores de Crist, i a sentir més profundament la solidaritat amb tots els homes.

Quan, finalment, el cristià experimenta en ell mateix, amb seguretat, la força de l’Esperit Sant, talment que les caigudes pròpies no l’abaten: perquè són una invitació a recomençar, i a continuar essent un testimoni fidel de Crist a totes les cruïlles de la terra, malgrat les misèries personals, que en aquests casos solen ser faltes lleus que a penes enterboleixen l’ànima; i encara que fossin greus, acudint al Sagrament de la Penitència amb compunció, es torna a la pau de Déu i a ésser altre cop un bon testimoni de les seves misericòrdies.

Així és, en un breu resum, que amb prou feines aconsegueix traduir en uns pobres mots humans, la riquesa de la fe, la vida del cristià, si es deixa guiar per l’Esperit Sant. Per això, no puc acabar d’una altra manera sinó fent meva la petició que figura en un dels cants litúrgics de la festa de la Pentecosta, que és com un eco de l’oració incessant de tota l’Església: Veniu, Esperit Creador, visiteu les intel·ligències dels vostres, ompliu de gràcia celestial els cors que heu creat. En la vostra escola feu que sapiguem del Pare, feu-nos conèixer també el Fill, feu, en fi, que creguem eternament en Vós, Esperit que procediu de l’un i de l’altre.³⁸