Llistat de punts

El tracte amb Jesucrist

No estima Crist qui no estima la Santa Missa, qui no s’esforça a viure-la amb serenitat i assossec, amb devoció, amb afecte. L’amor afina els enamorats, els fa delicats; els descobreix, perquè en tinguin cura, detalls a vegades mínims, però que sempre són l’expressió d’un cor apassionat. És així com hem d’assistir a la Santa Missa. Per això, sempre he recelat que els qui volen oir una Missa curta i precipitada, demostren, amb aquesta actitud, així mateix poc elegant, que encara no s’han adonat d’allò que significa el Sacrifici de l’altar.

L’amor a Crist, qui s’ofereix per nosaltres, ens impulsa a saber trobar, un cop s’ha acabat la Missa, uns minuts per a una acció de gràcies personal, íntima, que prolongui en el silenci del cor aquesta altra acció de gràcies que és l’Eucaristia. ¿Com ens hem de dirigir a Ell, com li hem de parlar, com ens hem de comportar?

La vida cristiana no es compon de normes rígides, perquè l’Esperit Sant no guia les ànimes en massa, sinó que a cada una, hi infon aquells propòsits, inspiracions i afectes que l’ajudaran a percebre i a complir la voluntat del Pare. Tot i així, penso que en moltes ocasions el nervi del nostre diàleg amb Crist, de l’acció de gràcies després de la Santa Missa, pot ser la consideració que el Senyor és, per nosaltres, Rei, Metge, Mestre, Amic.

És Rei i es deleix per regnar en els nostres cors de fills de Déu, però no ens imaginem pas els regnats humans; Crist no domina ni mira d’imposar-se, perquè no ha vingut a ser servit sinó a servir.²⁵

El seu regne és la pau, l’alegria, la justícia. Crist, rei nostre, no espera de nosaltres vans raonaments, sinó fets, perquè no tothom que diu: «Senyor, Senyor», entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare celestial,²⁶aquest hi entrarà.

És Metge i guareix el nostre egoisme, si deixem que la seva gràcia penetri fins al fons de l’ànima. Jesús ens ha advertit que la pitjor malaltia és la hipocresia, l’orgull que porta a dissimular els propis pecats. Amb el Metge és imprescindible una sinceritat absoluta, explicar enterament la veritat i dir: Domine si vis, potes me mundare,²⁷ Senyor, si voleu ―i Vós ho voleu sempre―, podeu guarir-me. Vós coneixeu bé la meva feblesa; sento aquests símptomes, pateixo aquestes altres debilitats. I li ensenyem simplement les nafres; i el pus, si n’hi ha. Senyor, Vós que heu guarit tantes ànimes, feu que en tenir-vos en el meu pit o que en contemplar-vos en el Sagrari, us reconegui com a Metge diví.

És Mestre d’una ciència que no té sinó Ell: la de l’amor a Déu sense límits i, en Déu, a tots els homes. En l’escola de Crist hom aprèn que la nostra existència no ens pertany: Ell lliurà la vida per tots els homes i, si el seguim, hem d’entendre que nosaltres tampoc no podem apropiar-nos de la nostra d’una manera egoista, sense compartir els dolors dels altres. La nostra vida és de Déu i hem d’esmerçar-la al seu servei, preocupant-nos generosament de les ànimes, demostrant, amb la paraula i l’exemple, com són de fondes les exigències cristianes.

Jesús espera que alimentem el desig d’adquirir aquesta ciència, per repetir-nos: si algú té set, que vingui a mi, i begui.²⁸ I nosaltres diem: ensenyeu-nos a oblidar-nos de nosaltres mateixos, per pensar en Vós i en totes les animes. Així el Senyor ens conduirà endavant amb la seva gràcia, com quan començàvem a escriure ―¿us en recordeu, d’aquells pals de la infantesa, guiats de la mà del mestre?―, i així començarem a assaborir la joia de manifestar la nostra fe, cosa que és un altre regal de Déu, també amb trets inequívocs de conducta cristiana, on tothom podrà llegir les meravelles divines.

És Amic, l’Amic: vos autem dixi amicos,²⁹ diu. Ens diu amics i fou Ell qui donà el primer pas; ens estimà primer. Amb tot, no imposa el seu afecte: l’ofereix. El mostra amb el senyal més clar de l’amistat: ningú no té un amor més gran que aquest de donar la pròpia vida pels seus amics.³⁰ Era amic de Llàtzer i plorà per ell, quan el veié mort: i el ressuscità. Si ens veu freds, desganats, potser amb la rigidesa d’una vida interior que s’extingeix, el seu plor serà vida per a nosaltres: T’ho mano, amic, aixeca’t i camina,³¹ surt a fora d’aquesta vida estreta, que no es vida.

Tracte amb Maria

D’una manera espontània, natural, sorgeix en nosaltres el desig de tractar la Mare de Déu, que és també Mare nostra. De tractar-la tal com tractem una persona viva: perquè damunt seu no ha triomfat la mort, sinó que s’està en cos i ànima al costat de Déu Pare, al costat del seu Fill, al costat de l’Esperit Sant.

Per comprendre el paper que Maria fa en la vida cristiana, per sentir-nos atrets vers Ella, per cercar la seva amable companyia amb afecte filial, no calen grans disquisicions, bé que el misteri de la Maternitat divina té una riquesa de contingut sobre el qual mai no reflexionarem prou.

La fe catòlica ha sabut reconèixer en Maria un signe privilegiat de l’amor de Déu: Déu ara mateix ens anomena els seus amics, la seva gràcia obra en nosaltres, ens regenera del pecat, ens dóna les forces perquè, entre les febleses pròpies de qui encara és pols i misèria, puguem reflectir d’alguna forma el rostre de Crist. No som solament nàufrags els quals Déu ha promès de salvar, sinó que aquesta salvació obra ja en nosaltres. El nostre tracte amb Déu no és el d’un cec que té ànsia de llum mentre gemega entre les angoixes de l’obscuritat, sinó el d’un fill que se sap estimat del Pare.

D’aquesta cordialitat, d’aquesta confiança, d’aquesta seguretat, ens parla Maria. Per això el seu nom arriba tan dret al cor. La relació de cadascun de nosaltres amb la nostra pròpia mare, pot servir-nos de model i de norma per el nostre tracte amb la Senyora del Dolç Nom, Maria. Hem d’amar Déu amb el mateix cor amb què estimem els germans, els altres membres de la nostra família, els nostres amics o amigues: no en tenim d’altre. I amb aquest mateix cor hem de tractar Maria.

¿Com es captenen un fill o una filla normals amb la seva mare? De mil maneres, però sempre amb afecte i confiança. Amb un afecte que haurà de discórrer en cada cas per canals determinats, nascuts de la mateixa vida, que mai no són res fred, sinó costums entranyables de la llar, petits detalls diaris, que el fill necessita tenir amb la mare i que la mare troba a faltar si el fill els oblida algun cop: un petó o una carícia en sortir de casa o en tornar-hi, un petit obsequi, uns mots expressius.

En les nostres relacions amb la nostra Mare del Cel hi ha també aquestes normes de pietat filial que són el mitjà del nostre comportament habitual amb Ella. Molts cristians fan seu l’antic costum de l’escapulari; o bé han adquirit l’hàbit de saludar ―no cal la paraula, amb el pensament n’hi ha prou― les imatges de Maria que hi ha en tota llar cristiana o que adornen els carrers de tantes ciutats; o bé viuen aquesta oració meravellosa que és el sant rosari, amb el qual l’ànima no es cansa de dir sempre el mateix, tal com els enamorats no se’n cansen quan s’estimen, i amb el qual hom aprèn de reviure els moments centrals de la vida del Senyor; o bé acostumen a dedicar a la Senyora un dia de la setmana ―justament aquest mateix en què ara estem reunits: el dissabte―, oferint-li alguna petita delicadesa i meditant més especialment sobre la seva maternitat.

Hi ha moltes altres devocions marianes que ara no cal recordar aquí. No és necessari que totes siguin incorporades a la vida de cada cristià ―créixer en vida sobrenatural es cosa molt diferent d’anar apilant devocions―, però haig d’afirmar al mateix temps que qui no en viu cap, qui no manifesta d’alguna manera el seu amor a Maria, no posseeix la plenitud de la fe.

Aquells qui consideren superades les devocions a la Verge Santíssima, donen senyals que han perdut el profund sentit cristià que enclouen, que han oblidat la deu on neixen: la fe en la voluntat salvadora de Déu Pare, l’amor a Déu Fill que es féu realment home i nasqué d’una dona, la confiança en Déu Esperit Sant que ens santifica amb la seva gràcia. És Déu qui ens ha donat Maria i no tenim dret a rebutjar-la, sinó que hem d’acudir-hi amb amor i amb alegria de fills.

No entenc com es pot viure cristianament sense sentir la necessitat d’una amistat constant amb Jesús en la Paraula i en el Pa, en l’oració i en l’Eucaristia. I entenc molt bé que al llarg dels segles, les generacions successives de fidels hagin anat concretant aquesta pietat eucarística. Uns cops, amb pràctiques multitudinàries, professant públicament la seva fe; d’altres, amb gestos silenciosos i callats, en la sacra pau del temple o en la intimitat del cor.

Per davant de tot hem d’estimar la Santa Missa, que ha de ser el centre del nostre dia. Si vivim bé la Missa, ¿com no hem de continuar després la resta de la jornada amb el pensament en el Senyor, amb la pruïja de no apartar-nos de la seva presència, per treballar com Ell treballava i estimar com Ell estimava? Aprenguem doncs d’agrair al Senyor aquesta altra delicadesa seva: que no hagi volgut limitar la seva presència al moment del Sacrifici de L’Altar, sinó que hagi decidit de romandre en l’Hòstia Santa que és reservada al Tabernacle, en el Sagrari.

Us diré que per a mi, el Sagrari ha estat sempre Betània, l’indret tranquil i plàcid on és Crist, on podem contar-li les nostres preocupacions, els nostres sofriments, les nostres il·lusions i les nostres alegries, amb la mateixa senzillesa i naturalitat amb què li parlaven aquells amics seus, Marta, Maria i Llàtzer. Per això, quan recorro els carrers d’alguna ciutat o d’algun poble, em fa alegria de descobrir, ni que sigui de lluny, la silueta duna església: és un nou Sagrari, una ocasió més de deixar que l’ànima s’escapi per estar de desig ben a prop del Senyor Sagramentat.