Llistat de punts

L’altre enemic, escriu sant Joan, és la concupiscència dels ulls, una avarícia de fons, que ens duu a no avaluar sinó allò que es pot tocar. Els ulls que resten com enganxats a les coses terrenals, però també els ulls que, per això mateix, no saben descobrir les realitats sobrenaturals. Per tant, podem fer servir l’expressió de la Sagrada Escriptura, per referir-nos a l’avarícia dels béns materials i, a més, a aquesta deformació que mena a observar el que ens envolta ―els altres, les circumstàncies de la nostra vida i del nostre temps― solament amb visió humana.

Els ulls de l’ànima s’entelen; la raó es creu autosuficient per a entendre-ho tot, prescindint de Déu. És una temptació subtil, que s’empara en la dignitat de la intel·ligència, que el Nostre Pare Déu ha donat a l’home perquè el conegui i l’estimi lliurement. Arrossegada per aquesta temptació, la intel·ligència humana es considera el centre de l’univers, s’entusiasma novament amb el sereu com déus²²i, en omplir-se de l’amor d’un mateix, dóna l’esquena a l’amor de Déu.

Així la nostra existència pot lliurar-se sense condicions en mans del tercer enemic, de la superbia vitae. No es tracta tan sols de pensaments efímers de vanitat o d’amor propi: és un envaniment general. No ens enganyem, perquè aquest és el pitjor dels mals, l’arrel de tots els desencaminaments. La lluita contra la supèrbia ha d’ésser constant, perquè no debades s’ha dit gràficament que aquesta passió mor un dia després de morir cada persona. És l’altivesa del fariseu, que Déu es resisteix a justificar perquè hi troba una tanca d’autosuficiència. És l’arrogància que condueix a menysprear els altres homes, a dominar-los, a maltractar-los: perquè on hi ha supèrbia, allí hi ha ofensa i deshonra.²³

Or, encens i mirra

Videntes autem stellam gavisi sunt gaudio magno valde,¹⁷ diu el text llatí amb una admirable reiteració: en descobrir novament l’estrella, se n’alegraren amb un goig molt gran. Per què, tanta alegria? Perquè els qui mai no dubtaren, reben del Senyor la prova que l’estrella no havia desaparegut: van deixar de contemplar-la sensiblement, però l’havien conservada sempre en l’ànima. Així és la vocació del cristià: si no es perd la fe, si es manté l’esperança en Jesucrist que estarà amb nosaltres fins a la consumació dels segles,¹⁸ l’estrella torna a aparèixer. I en comprovar una vegada més la realitat de la vocació, neix una alegria més gran, que acreix en nosaltres la fe, l’esperança i l’amor.

Entraren a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva Mare, i, agenollats, el van adorar.¹⁹ Nosaltres també ens agenollem davant de Jesús, del Déu amagat en la humanitat: li repetim que no volem girar l’esquena a la seva crida divina, que mai no ens separarem d'Ell; que bandejarem del nostre camí tot allò que sigui un destorb per a la fidelitat; que desitgem sincerament ésser dòcils a les seves inspiracions. Que tu, en la teva ànima, i jo també ―perquè faig una oració íntima, amb profunds crits silenciosos― estem explicant a l’Infant que volem ser tan bons complidors com aquells servents de la paràbola, perquè també ens pugui respondre: alegra’t, servent bo i fidel.²⁰

Després obriren els seus tresors i li van oferir presents: or, encens i mirra.²¹ Aturem-nos una mica per entendre aquest passatge del Sant Evangeli. ¿Com és possible que nosaltres, que no som res ni valem res, fem ofrenes a Déu? Diu l'Escriptura: tot bon present i tot do perfecte vénen de dalt.²² L’home no encerta ni tan sols a descobrir enterament la profunditat i la bellesa dels regals del Senyor: Si sabessis el do de Déu!,²³ respon Jesús a la dona samaritana. Jesucrist ens ha ensenyat d’esperar-ho tot del Pare, de cercar, abans que res, el regne de Déu i la seva justícia, ja que tota la resta ens serà donada de més a més, i Ell sap prou bé què necessitem nosaltres.²⁴

En l’economia de la salvació, el Nostre Pare té cura de cada ànima amb una delicadesa amorosa: cadascú ha rebut de Déu el seu propi do, qui d’una manera, qui d'una altra.²⁵ Semblaria inútil, doncs, d’afanyar-se a ofrenar al Senyor quelcom dallò que li fos necessari: des de la nostra situació de deutors que no tenen amb què pagar,²⁶ els nostres dons s’assemblarien als de l'Antiga Llei, que Déu ja no accepta: Vós no heu volgut, ni us plauen gens, els sacrificis, ni les ofrenes ni els holocaust pel pecat, tot de coses que son ofertes segons la Llei.²⁷

Però el Senyor sap que donar és cosa d’enamorats, i Ell mateix ens assenyala allò que desitja de nosaltres. Tant li fan les riqueses, i els fruits, i els animals de la terra, del mar o de l’aire, ja que tot això és seu; vol alguna cosa íntima, que hàgim de donar-li amb llibertat: fill meu, dóna’m el teu cor.²⁸ Ho veieu? No en té prou de compartir: ho vol tot. No va buscant coses nostres, ho torno a dir: ens vol a nosaltres mateixos. D’aquí i solament d’aquí, arrenquen tots els altres presents que podem oferir al Senyor.

Per tant, donem-li or: l’or fi de l’esperit de despreniment del diner i dels mitjans materials. No oblidem que són coses bones, que vénen de Déu. Però el Senyor ha disposat que les fem servir sense deixar-hi el cor, fent-les rendir en profit de la humanitat.

Els béns de la terra no són dolents; es perverteixen quan l’home els erigeix en ídols i s’hi agenolla davant; s’ennobleixen quan els convertim en instruments per al bé, en una tasca cristiana de justícia i de caritat. No podem anar darrera els béns econòmics com qui va a la recerca d’un tresor; el nostre tresor és aquí, ajagut en una menjadora; és Crist i en Ell s’han de centrar tots els nostres amors, perquè on hi ha el nostre tresor, allí hi haurà també el nostre cor.²⁹

S’entén molt bé la impaciència, l’angoixa, els desigs inquiets d’aquells que, amb una ànima naturalment cristiana,²⁹ no es resignen davant la injustícia personal i social que pot crear el cor humà. Tants de segles de convivència entre els homes i, encara, tant d’odi, tanta destrucció, tant de fanatisme acumulat en ulls que no volen veure-hi i en cors que no volen estimar.

Els béns de la terra repartits entre uns pocs; els béns de la cultura tancats en cenacles. I, a fora, fam de pa i de saviesa, vides humanes que són santes, perquè vénen de Déu, tractades com a simples coses, com a nombres d’una estadística. Comprenc i comparteixo aquesta impaciència, que m’impulsa a mirar Crist, que continua invitant-nos a posar en pràctica aquell manament nou de l’amor.

Totes les situacions que travessa la nostra vida ens porten un missatge diví, ens demanen una resposta d’amor, de donació als altres. Quan el Fill de l’Home vindrà amb tota la seva majestat, acompanyat de tots els àngels, aleshores s’asseurà al seu tron de glòria, i farà comparèixer tots els pobles davant seu. Llavors separarà els uns dels altres, com el pastor separa les ovelles dels cabrits, i posarà les ovelles a la seva dreta i els cabrits a l’esquerra.

Aleshores el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare, a rebre possessió del Regne preparat per a vosaltres des del principi del món. Perquè vaig tenir fam, i em donàreu menjar; vaig tenir set, i em donàreu beure, era foraster, i em vau acollir; despullat, i em vau vestir; malalt, i em visitàreu; era a la presó, i em vinguéreu a veure. Aleshores li respondran els justos: Senyor, ¿quan us vam veure amb fam, i us donàrem menjar, o amb set, i us donàrem beure? ¿Quan us vam veure foraster, i us vam acollir; o despullat, i us vam vestir? ¿Quan us vam saber malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us? I el Rei els respondrà: En veritat us dic que sempre que ho vau fer a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho féreu.³⁰

Hem de reconèixer Crist que ens ve a l’encontre, en els nostres germans els homes. Cap vida humana no és una vida aïllada, sinó que s’entrellaça amb d’altres vides. Cap persona no és un vers solt, sinó que tots formem part d’un mateix poema diví, que Déu escriu amb el concurs de la nostra llibertat.