Llistat de punts

Hem mirat de resumir i comentar alguns dels trets d’aquestes llars, en què es reflecteix la llum de Crist, i que són, per això, lluminoses i alegres ―ho torno a dir―, on l’harmonia que regna entre els pares es transmet als fills, a tota la família i a tots els ambients que l’acompanyen. Així, en cada família autènticament cristiana es reprodueix d’alguna manera el misteri de l'Església, escollida per Déu i enviada com a guia del món.

A tot cristià, sigui quina sigui la seva condició ―sacerdot o seglar, casat o solter― se li apliquen plenament les paraules de l’apòstol que llegim justament a l'Epístola de la festivitat de la Sagrada Família: Elegits de Déu, sants i estimats.¹¹ Això som tots, cadascú al seu punt i al seu lloc en el món: homes i dones elegits per Déu per donar testimoni de Crist i dur als qui ens envolten l’alegria de saber-se fills de Déu, malgrat els nostres errors i procurant de combatre’ls.

És molt important que el sentit vocacional del matrimoni no manqui mai: ni en la catequesi ni en la predicació, com en la consciència d’aquells que Déu vulgui en aquest camí, ja que realment i veritablement són cridats a incorporar-se als designis divins per a la salvació de tots els homes.

Per això, tal vegada, no es pot proposar als esposos cristians un model millor que el de les famílies dels temps apostòlics: el centurió Corneli, que fou dòcil a la voluntat de Déu i en la casa del qual es va consumar l’obertura de l'Església als gentils;¹² Àquila i Priscil·la, que difongueren el cristianisme a Corint i a Efes, i que van col·laborar en l’apostolat de sant Pau;¹³ Tabita, que amb la seva caritat assistí els necessitats de Jafa.¹⁴ I tantes altres llars de jueus i de gentils, de grecs i de romans, on va arrelar la predicació dels primers deixebles del Senyor.

Famílies que visqueren de Crist i que donaren a conèixer Crist. Petites comunitats cristianes que foren com centres d’irradiació del missatge evangèlic. Unes llars iguals a les d’altres d’aquells temps, animades, però, d’un esperit nou, que s’encomanava a aquells qui les coneixien i les tractaven. Això foren els primers cristians, i això hem d’ésser els cristians d’avui: sembradors de pau i d’alegria, de la pau i l’alegria que Jesús ens ha portat.

La mort de Crist ens crida a una vida cristiana plena

Acabem de reviure el drama del Calvari, cosa que gosaria anomenar la Missa primera i primordial, celebrada per Jesucrist. Déu Pare lliura el seu Fill a la mort. Jesús, el Fill Unigènit, s’abraça a la fusta en què l’havien d’ajusticiar, i el seu sacrifici és acceptat pel Pare: com a fruit de la Creu, es vessa l’Esperit Sant sobre la Humanitat.⁶

A la tragèdia de la Passió es consuma la nostra pròpia vida i la història humana entera. La Setmana Santa no es pot reduir a un simple record, ja que és la consideració del misteri de Jesucrist, que es prolonga en les nostres ànimes; el cristià està obligat a ser alter Christus, ipse Christus. Un altre Crist, Crist mateix. Tots, pel Baptisme, hem estat constituïts sacerdots de la nostra pròpia existència, a fi d’oferir sacrificis espirituals, agradables a Déu, per Jesucrist,⁷ per dur a terme cadascuna de les nostres accions en esperit d’obediència a la voluntat de Déu, perpetuant així la missió del Déu-Home.

Per contrast, aquesta realitat ens duu a aturar-nos en les nostres desventures, en els nostres errors personals. Aquesta consideració no ens ha de desanimar, ni ens ha de col·locar en l’actitud escèptica de qui ha renunciat a les il·lusions grans. Perquè el Senyor ens reclama tal com som, per tal que participem de la seva vida, per tal que lluitem per ésser sants. La santedat: quantes vegades pronuncien aquest mot com si fos un so buit! Per a molts és fins i tot un ideal inassequible, un tòpic de l’ascètica, però no un fi concret, una realitat viva. No pensaven pas així els primers cristians, que usaven del nom de sants per anomenar-se entre ells, amb tota naturalitat i amb gran freqüència: us saluden tots els sants,⁸ salut a tot sant en Crist Jesús.⁹

Ara, posats en aquest moment del Calvari, quan Jesús ja és mort i no s’ha manifestat encara la glòria del seu triomf, és una bona ocasió per examinar els nostres desigs de vida cristiana, de santedat; per reaccionar amb un acte de fe davant les nostres febleses, i confiant en el poder de Déu, fer el propòsit de posar amor en les coses de la nostra jornada. L’experiència del pecat ens ha de conduir al dolor, a una decisió més madura i més fonda d’ésser fidels, d’identificar-nos de debò amb Crist, de perseverar, costi el que costi, en aquesta missió sacerdotal que Ell ha encomanat a tots els seus deixebles, sense excepció, que ens empeny a ésser sal i llum del món.¹⁰

Vida d’oració

Una oració al Déu que m’és vida.¹¹ Si Déu per a nosaltres és vida, no ens ha d’estranyar que la nostra existència de cristians hagi d’ésser entreteixida en oració. Però, no us penseu que l’oració és un acte que hom acompleix i en acabat s’abandona. El just troba la seva complaença en la llei de Jahvé i la repassa meditant-la nit i dia.¹² Al matí penso en Vós;¹³ i, a la tarda, s’adreça a Vós la meva oració, com l’encens.¹⁴ Tota la jornada pot ésser temps d’oració: de la nit al matí i del matí a la nit. Encara més, tal com ens ho recorda l’Escriptura Santa, el son també ha de ser oració.¹⁵

Recordeu que Jesús, com ens expliquen els Evangelis, de vegades es passava tota la nit ocupat en un col·loqui íntim amb el seu Pare. I com va enamorar els primers deixebles la figura de Crist pregant! Desprès de contemplar aquesta actitud constant del Mestre, li van preguntar: Domine, doce nos orare,¹⁶ Senyor, ensenyeu-nos de pregar així.

Sant Pau ―orationi instantes,¹⁷ en l’oració contínua, escriu― difon pertot arreu l’exemple viu de Crist. I sant Lluc, en una pinzellada, ens retrata la forma d’obrar dels primers fidels: animats d’un mateix esperit, perseveraven junts en l’oració.¹⁸

El tremp del bon cristià s’adquireix, amb la gràcia, en la forja de l’oració. I aquest aliment de la pregària, per tal com és vida, no es desenvolupa en un sol canal. El cor es desfogarà habitualment amb paraules, en aquestes oracions vocals que ens han estat ensenyades pel mateix Déu, Pare nostre, o pels seus àngels, Ave Maria. Unes altres vegades farem servir oracions acendrades amb el pas del temps, en les quals s’ha abocat la pietat de milions de germans en la fe: les de la litúrgia ―lex orandi―, les que han nascut de la passió d’un cor enamorat, com tantes antífones marianes: Sub tuum praesidium..., Memorare..., Salve Regina...

En d’altres ocasions ens bastaran dues o tres expressions llançades al Senyor com una sageta, iaculata: jaculatòries, que aprenem en la lectura atenta de la història de Crist: Domine, si vis, potes me mundare,¹⁹ Senyor, si ho voleu, podeu guarir-me; Domine, tu omnia nosti, tu scis quia amo te,²⁰ Senyor, Vós ho sabeu tot, Vós sabeu que us estimo; Credo, Domine, sed adiuva incredulitatem meam,²¹ crec, Senyor, però ajudeu la meva incredulitat, enfortiu la meva fe; Domine, non sum dignus,²² Senyor, no sóc digne!; Dominus meus et Deus meus²³ Senyor meu i Déu meu! O bé d’altres frases, breus i afectuoses, que brollen del fervor íntim de l’ànima, i responen a una circumstància concreta.

La vida d’oració s’ha de fonamentar, a més, en algunes estones diàries, dedicades exclusivament al tracte amb Déu; moments de col·loqui sense remor de paraules, a la vora del Sagrari sempre que sigui possible, per agrair al Senyor aquesta espera ―tan sol!― de vint segles. Oració mental és aquest diàleg amb Déu, de cor a cor, en el qual intervé tota l’ànima: la intel·ligència i la imaginació, la memòria i la voluntat. Una meditació que contribueix a donar un valor sobrenatural a la nostra pobra vida humana, la nostra vida diària corrent.

Gràcies a aquestes estones de meditació, a les oracions vocals, a les jaculatòries, sabrem convertir la nostra jornada, amb naturalitat i sense espectacle, en una contínua lloança a Déu. Ens mantindrem en la seva presència, com ho fan els enamorats en dirigir el pensament a la persona que estimen, i totes les nostres accions ―fins i tot les més petites― s’ompliran d’eficàcia espiritual.

Per això, quan un cristià es fica per aquest camí del tracte ininterromput amb el Senyor ―i és un camí per a tothom, no pas un corriol per a privilegiats―, la vida interior creix, segura i ferma; i s’afirma en l’home aquesta lluita, amable i exigent alhora, per a portar a terme fins al final la voluntat de Déu.

Des de la vida d’oració, podem entendre aquest altre tema que ens proposa la festa d’avui: l’apostolat, el fet de posar per obra les ensenyances de Jesús, transmeses als seus poc abans de pujar al Cel: em sereu testimonis a Jerusalem, a Iota la Judea i la Samaria, i fins als extrems de la terra.²⁴

Tracte amb l’Esperit Sant

Viure segons l’Esperit Sant és viure de fe, d’esperança, de caritat; deixar que Déu prengui possessió de nosaltres i canviï els nostres cors de soca-rel, per fer-los a la seva mida. Una vida cristiana madura, profunda i ferma, és cosa que un hom no improvisa, perquè és el fruit del creixement de la gràcia de Déu en nosaltres. Els Fets dels Apòstols, descriuen la situació de la primitiva comunitat cristiana amb una frase breu, però plena de sentit: tots perseveraven en les instruccions dels Apòstols, en la comunicació de la fracció del pa i en la pregària.²⁵

Fou així com van viure aquells primers, i com hem de viure nosaltres: la meditació de la doctrina de la fe fins a fer-la pròpia, la trobada amb Crist en l’Eucaristia, el diàleg personal ―l’oració sense anonimat― cara a cara amb Déu, han de constituir com la substància última de la nostra conducta. Si això falta, hi haurà tal vegada una reflexió erudita, una activitat més o menys intensa, devocions i pràctiques. Però no hi haurà una existència cristiana autèntica, perquè mancarà la compenetració amb Crist, la participació real i viscuda en l’obra divina de la salvació.

És una doctrina que s’aplica a qualsevol cristià perquè tots som cridats igualment a la santedat. No hi ha cristians de segona categoria, obligats a posar en pràctica només una versió rebaixada de l’Evangeli: tots hem rebut el mateix Baptisme i, per bé que existeix una amplia diversitat de carismes i de situacions humanes, l’Esperit que distribueix els dons divins, és el mateix, la fe és la mateixa, l’esperança és la mateixa, la caritat és la mateixa.²⁶

Podem prendre, doncs, com si fos dirigida a nosaltres la pregunta que formula l’Apòstol: ¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit Sant habita en vosaltres?,²⁷ i rebre-la com una invitació a un tracte més personal i directe amb Déu. Per desgràcia el Paraclet és, per alguns cristians, el Gran Desconegut: un nom que hom pronuncia, però que no és Algú ―una de les tres Persones del Déu únic―, amb qui l’home parla i del qual l’home viu.

Però cal ―en canvi― que el tractem amb una senzillesa assídua i amb confiança, tal com l’Església ens ho ensenya de fer a través de la litúrgia. Aleshores coneixerem més Nostre Senyor i, ensems, ens adonarem més plenament del do immens que suposa el fet de dir-nos cristians: veurem tota la grandesa i tota la veritat d’aquest fer-se Déu, d’aquesta participació en la vida divina, a la qual ja m’he referit abans.

Perquè l’Esperit Sant no és un artista que dibuixa en nosaltres la divina substancia, com si Ell en fos aliè, no és d’aquesta manera que ens condueix a la semblança divina; sinó que Ell mateix, que és Déu i procedeix de Déu, s’estampa en els cors que el reben com el segell sobre la cera i, així, per la comunicació de si mateix i la semblança, restableix la naturalesa segons la bellesa del model diví i restitueix a l’home la imatge de Déu.²⁸

Tractar Jesús en la Paraula i en el Pa

Jesús s’amaga en el Santíssim Sagrament de l’altar, perquè ens vegem amb cor de tractar-lo, per tal que sigui el nostre manteniment, a fi que esdevinguem una sola cosa amb Ell. Quan va dir sense mi no podeu fer res¹¹ no va condemnar el cristià a la ineficàcia, ni tampoc no el va obligar a una recerca àrdua i difícil de la seva Persona. S’ha quedat entre nosaltres amb una disponibilitat total.

Quan ens reunim davant l’altar mentre se celebra el Sant Sacrifici de la Missa, quan contemplem la Sagrada Hòstia exposada en la custòdia o l’adorem amagada en el Sagrari, ens cal revifar la fe, pensar en aquesta existència nova, que ve a nosaltres, i commoure’ns davant l’afecte i la tendresa de Déu.

Perseveraven tots en l’ensenyament dels Apòstols, en la comunicació de la fracció del pa i en les pregàries.¹² Així ens descriuen les Escriptures el comportament dels primers cristians: congregats per la fe dels Apòstols en perfecta unitat, junts en participar de l’Eucaristia, unànimes en l’oració. Fe, Pa, Paraula.

Jesús, en l’Eucaristia, és una penyora segura de la seva presència en les nostres ànimes; del seu poder, que sosté el món; de les seves promeses de salvació, que ajudaran la família humana, per tal que quan arribi la fi dels temps, habiti perpètuament a la casa del Cel, al voltant de Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant: Trinitat Beatíssima, Déu Únic. És tota la nostra fe que es posa en acció quan creiem en Jesús, en la seva presència real sota els accidents del pa i del vi.