Llistat de punts

Jesucrist, perfecte Déu i perfecte home

El Fill de Déu es féu carn i és perfectus Deus, perfectus homo,² perfecte Déu i perfecte home. En aquest misteri hi ha quelcom que hauria de commoure els cristians. Jo estava i estic commogut encara: m’agradaria de tornar a Loreto. Me n’hi vaig amb el desig, per reviure els anys de la infantesa de Jesús, en repetir i considerar aquest Hic Verbum caro factum est.

lesus Christus, Deus Homo, Jesucrist Déu-Home. Una de les magnalia Dei,³ de les meravelles de Déu, que hem de meditar i que hem d’agrair a aquest Senyor que ha vingut a portar la Pau a la Terra als homes de bona voluntat.⁴ A tots els homes que vulguin unir la seva voluntat a la Voluntat bona de Déu no solament als rics, ni solament als pobres!, sinó a tots els homes, a tots els germans! Que tots som germans en Jesús, fills de Déu, germans de Crist: la seva Mare és la nostra Mare.

No hi ha més que una raça a la terra: la raça dels fills de Déu. Tots hem de parlar la mateixa llengua, la que ens ensenya el nostre Pare que està en el cel: la llengua del diàleg de Jesús amb el seu Pare, la llengua que hom parla amb el cor i amb el cap, la que ara feu servir vosaltres en la vostra oració. La llengua de les ànimes contemplatives, la dels homes que són espirituals, perquè s’han adonat de llur filiació divina. Una llengua que es manifesta en mil mocions de la voluntat, en llums clares de l’enteniment, en afectes del cor, en decisions de vida recta, de bé, de joia, de pau.

Cal mirar el Nen, Amor nostre, en el bressol. Hem de mirar-lo sabent que ens trobem davant un misteri. Ens cal acceptar el misteri per la fe i, també per la fe, aprofundir-ne el contingut. Per això, ens fan falta les disposicions humils de l’ànima cristiana: no voler reduir la grandesa de Déu als nostres pobres conceptes, a les nostres explicacions humanes, sinó comprendre que aquest misteri, en la seva obscuritat, és una claror que guia la vida dels homes.

Veiem ―diu Sant Joan Crisòstom― que Jesús ha sortit de nosaltres i de la nostra substància humana, i que ha nascut de Mare verge: però no entenem com es pot haver fet aquest prodigi. No ens cansem mirant de descobrir-lo: acceptem més aviat amb humilitat allò que Déu ens ha revelat, sense escodrinyar amb curiositat el que Déu ens té amagat.⁵ Així, en aquest acatament, sabrem comprendre i estimar; i el misteri serà per a nosaltres una ensenyança esplèndida, més convincent que qualsevol raonament humà.

El cristià se sap empeltat en Crist pel Baptisme; habilitat a lluitar per Crist, per la Confirmació; cridat a obrar en el món per la participació en la funció reial, profètica i sacerdotal de Crist; fet una sola cosa en Crist per l’Eucaristia, sagrament de la unitat i de l’amor. Per això, com Crist, ha de viure de cara als altres homes, mirant amb amor tots i cadascun dels qui el volten, i la humanitat entera.

La fe ens mena a reconèixer Crist com a Déu, a veure’l com el nostre Salvador, a identificar-nos-hi, obrant com Ell va obrar. El Ressuscitat, després de treure l’apòstol Tomàs dels seus dubtes, tot mostrant-li les seves ferides, exclama: sortosos els qui creuen, sense haver vist.¹⁵Aquí ―comenta Sant Gregori el Gran― es parla de nosaltres d’una manera particular, perquè nosaltres posseïm espiritualment Aquell que corporalment no hem vist. Es parla de nosaltres, però a condició que les nostres accions siguin conformes a la nostra fe. No creu veritablement sinó aquell qui, en la seva manera d’obrar, posa en pràctica allò que creu. Per això, pensant en aquells que de la fe no en posseeixen més que paraules, diu Sant Pau: professen conèixer Déu, però el neguen amb les obres.¹⁶

No és possible separar en Crist el seu ésser de Déu Home i la seva funció de Redemptor. El Verb es féu carn i vingué a la terra ut omnes homines salvi fiant,¹⁷ per salvar tots els homes. Amb les nostres misèries i limitacions personals, som uns altres Crists, el mateix Crist, cridats també a servir tots els homes.

Cal que ressoni una vegada i una altra aquell manament que sempre serà nou enllà dels segles. Estimats ―escriu Sant Joan―, no us escric un manament nou, sinó un manament antic, que vosaltres heu rebut des del començament. Aquest manament antic és la paraula divina que heu sentit. D’altra banda, us escric un manament nou, que és veritable en ell mateix i en vosaltres: ja que les tenebres s’han esvaït i la veritable llum ja resplendeix. El qui diu que està en la llum, i odia el seu germà, encara està en les tenebres. El qui estima el seu germà resta en la llum, i en ell no hi ha escàndol.¹⁸

Nostre Senyor ha vingut a portar la pau, la bona nova, la vida, a tots els homes. No solament als rics, ni solament als pobres. No solament als savis, ni solament als ingenus. A tothom. Als germans, que germans som, ja que som fills d’un mateix Pare Déu. No hi ha, doncs, més que una raça: la raça dels fills de Déu. No hi ha més que un color: el color dels fills de Déu. I no hi ha més que una llengua: la que parla al cor i al cap, sense remor de paraules, però fent-nos conèixer Déu i fent que ens estimem els uns als altres.

Aplicació a la nostra vida ordinària

Hem recorregut algunes pàgines dels Sants Evangelis per contemplar Jesús en el seu tracte amb els homes, i aprendre de portar Crist als nostres germans, els homes, essent Crist nosaltres mateixos. Apliquem aquesta lliçó a la nostra vida corrent, a la pròpia vida. Perquè la vida corrent i ordinària, la que vivim entre els altres conciutadans, els nostres semblants, no és quelcom d’aplanat i sense cap relleu. És, justament en aquestes circumstàncies, on el Senyor vol que la immensa majoria dels seus fills se santifiqui.

Cal tornar a dir una vegada i una altra que Jesús no s’adreçà a cap grup de privilegiats, sinó que vingué a revelar-nos l’amor universal de Déu. Tots els homes són estimats de Déu, de tots n’espera amor. De tots, siguin quines siguin llurs condicions personals, llur posició social, llur professió o ofici. La vida corrent i ordinària no és cosa de poca vàlua; tots els camins de la terra poden ésser ocasió d’un encontre amb Crist, que ens crida a identificar-nos amb Ell, per acomplir ―al lloc on estem― la seva missió divina.

Déu ens crida a través de les incidències de la vida de cada dia, en el sofriment i en l’alegria de les persones amb les quals convivim, en els afanys humans dels nostres companys, en les petiteses de la vida de família. Déu també ens crida a través dels grans problemes, conflictes i tasques que defineixen cada època històrica, atraient esforços i il·lusions d’una gran part de la humanitat.

Sembra de pau i alegria

Què hem de fer? Us deia que no he procurat descriure crisis socials o polítiques, esfondraments o malalties culturals. Tot enfocant la fe cristiana, em vaig referint al mal en el sentit precís de l’ofensa a Déu. L’apostolat cristià no és cap programa polític, ni cap alternativa cultural: suposa la difusió del bé, el contagi del desig d’estimar, una sembra concreta de pau i d’alegria. Sens dubte, d’aquest apostolat se’n derivaran beneficis espirituals per a tothom: més justícia, més comprensió, més respecte a l’home per l’home.

Hi ha moltes ànimes al voltant nostre, i no tenim dret a ser un obstacle per a llur bé etern. Estem obligats a ser plenament cristians, a ser sants, a no defraudar Déu ni tota aquesta gent que espera del cristià l’exemple, la doctrina.

El nostre apostolat s’ha de basar en la comprensió. Hi insisteixo un altre cop: la caritat, més que donar, és comprendre. No us amago que jo mateix he aprés en la meva mateixa carn el que costa no ser comprés. M’he esforçat sempre per fer-me comprendre, però n’hi ha que s’entesten a no entendre’m. És una altra raó, pràctica i viva, perquè jo desitgi comprendre tothom. Però no és cap impuls circumstancial que ens ha d’obligar a tenir aquest cor ampli, universal, catòlic. L’esperit de comprensió és una mostra de la caritat cristiana del bon fill de Déu: perquè el Senyor ens vol per tots els camins dreturers de la terra, per escampar la llavor de la fraternitat ―i no del jull―, de la disculpa, del perdó, de la caritat, de la pau. Mai no us heu de sentir enemics de ningú.

El cristià s’ha de mostrar sempre disposat a conviure amb tothom, a donar a tothom, amb el seu tracte, la possibilitat d’apropar-se a Crist Jesús. S’ha de sacrificar gustosament per tothom, sense distincions, sense dividir les ànimes en departaments estancs, sense posar-los etiquetes com si fossin mercaderies o insectes dissecats. El cristià no es pot separar dels altres, perquè la seva vida seria miserable i egoista: s’ha de fer tot per a tots per salvar-los a tots.⁴¹

Si visquéssim així, si sabéssim impregnar el nostre capteniment amb aquesta sembra de generositat, amb aquest desig de convivència, de pau! D’aquesta forma es fomentaria la legítima independència personal dels homes; cadascú assumiria la seva responsabilitat pels quefers que el concerneixen en les tasques temporals. El cristià sabria defensar abans que res la llibertat d’altri, per tal de poder defensar la pròpia després. Tindria la caritat d’acceptar els altres com són ―perquè cadascú, sense excepcions, arrossega misèries i comet errors―, ajudant-los amb la gràcia de Déu i amb delicadesa humana a sobrepujar el mal, a arrencar el jull, a fi que tots puguem sostenir-nos mútuament i portar amb dignitat la nostra condició d’homes i de cristians.

Tracte amb l’Esperit Sant

Viure segons l’Esperit Sant és viure de fe, d’esperança, de caritat; deixar que Déu prengui possessió de nosaltres i canviï els nostres cors de soca-rel, per fer-los a la seva mida. Una vida cristiana madura, profunda i ferma, és cosa que un hom no improvisa, perquè és el fruit del creixement de la gràcia de Déu en nosaltres. Els Fets dels Apòstols, descriuen la situació de la primitiva comunitat cristiana amb una frase breu, però plena de sentit: tots perseveraven en les instruccions dels Apòstols, en la comunicació de la fracció del pa i en la pregària.²⁵

Fou així com van viure aquells primers, i com hem de viure nosaltres: la meditació de la doctrina de la fe fins a fer-la pròpia, la trobada amb Crist en l’Eucaristia, el diàleg personal ―l’oració sense anonimat― cara a cara amb Déu, han de constituir com la substància última de la nostra conducta. Si això falta, hi haurà tal vegada una reflexió erudita, una activitat més o menys intensa, devocions i pràctiques. Però no hi haurà una existència cristiana autèntica, perquè mancarà la compenetració amb Crist, la participació real i viscuda en l’obra divina de la salvació.

És una doctrina que s’aplica a qualsevol cristià perquè tots som cridats igualment a la santedat. No hi ha cristians de segona categoria, obligats a posar en pràctica només una versió rebaixada de l’Evangeli: tots hem rebut el mateix Baptisme i, per bé que existeix una amplia diversitat de carismes i de situacions humanes, l’Esperit que distribueix els dons divins, és el mateix, la fe és la mateixa, l’esperança és la mateixa, la caritat és la mateixa.²⁶

Podem prendre, doncs, com si fos dirigida a nosaltres la pregunta que formula l’Apòstol: ¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit Sant habita en vosaltres?,²⁷ i rebre-la com una invitació a un tracte més personal i directe amb Déu. Per desgràcia el Paraclet és, per alguns cristians, el Gran Desconegut: un nom que hom pronuncia, però que no és Algú ―una de les tres Persones del Déu únic―, amb qui l’home parla i del qual l’home viu.

Però cal ―en canvi― que el tractem amb una senzillesa assídua i amb confiança, tal com l’Església ens ho ensenya de fer a través de la litúrgia. Aleshores coneixerem més Nostre Senyor i, ensems, ens adonarem més plenament del do immens que suposa el fet de dir-nos cristians: veurem tota la grandesa i tota la veritat d’aquest fer-se Déu, d’aquesta participació en la vida divina, a la qual ja m’he referit abans.

Perquè l’Esperit Sant no és un artista que dibuixa en nosaltres la divina substancia, com si Ell en fos aliè, no és d’aquesta manera que ens condueix a la semblança divina; sinó que Ell mateix, que és Déu i procedeix de Déu, s’estampa en els cors que el reben com el segell sobre la cera i, així, per la comunicació de si mateix i la semblança, restableix la naturalesa segons la bellesa del model diví i restitueix a l’home la imatge de Déu.²⁸

Maria ens fa sentir germans

No es pot tractar filialment Maria i pensar tan sols en nosaltres, en els nostres propis maldecaps. No podem tractar la Verge i tenir egoistes problemes personals. Maria porta a Jesús, i Jesús és primogenitus in multis fratribus, el primogènit entre molts germans.¹⁶ Conèixer Jesús, doncs, és adonar-nos que la nostra vida no es pot viure amb cap altre sentit que el de lliurar-nos al servei dels altres. Un cristià no pot deturar-se tan sols en problemes personals, ja que ha de viure de cara a l’Església universal, pensant en la salvació de totes les ànimes.

Així, fins i tot aquestes facetes que podrien ésser considerades més privades i íntimes ―la preocupació pel propi millorament interior― en realitat no són personals: perquè la santificació forma una sola cosa amb l’apostolat. Ens hem d’esforçar, per tant, en la nostra vida interior i en el desenvolupament de les virtuts cristianes, pensant en el bé de tota l’Església, ja que no podríem fer el bé i fer conèixer Crist, si en nosaltres no hi hagués un afany sincer de fer realitat pràctica les ensenyances de l’Evangeli.

Impregnats d’aquest esperit, les nostres pregàries, encara que comencin per temes i propòsits personals, acaben sempre anant per vies de servei als altres. I si caminem agafats de la mà de la Verge Santíssima, Ella farà que ens sentim germans de tots els homes, perquè tots som fills d’aquest Déu del qual Ella n’és Filla, Esposa i Mare.

Els problemes del nostre proïsme han de ser els nostres problemes. La fraternitat cristiana s’ha de trobar ben endinsada al fons de l’ànima, de manera que ningú no ens sigui indiferent. Maria, Mare de Jesús, que el va criar, educar i acompanyar durant la seva vida terrenal i que ara és al seu costat al cel, ens ajudarà a reconèixer Jesús que ens passa pel costat, que se’ns fa present en les necessitats dels nostres germans els homes.