Llistat de punts

L’alegria del Dijous Sant

Que bé que s’explica, ara, la clamor incessant dels cristians, en tots els temps, davant l’Hòstia Santa! Canta, llengua, el misteri del Cos gloriós i de la Sang preciosa, que el Rei de tots els pobles, nascut d’una Mare fecunda, va vessar per a rescatar el món.⁶ Cal adorar devotament aquest Déu amagat:⁷ és el mateix Jesucrist que nasqué de Maria Verge; el mateix que patí, que fou immolat a la Creu, el mateix que té el costat traspassat, del qual brollà aigua i sang.⁸

Aquest és el sagrat convit, en què es rep Crist mateix; la memòria de la Passió hi és renovada i, amb Ell, l’ànima tracta íntimament el seu Déu i posseeix una penyora de la glòria futura.⁹ La litúrgia de l’Església ha resumit, en unes breus estrofes, els capítols culminants de la història de l’ardent caritat que el Senyor ens dispensa.

El Déu de la nostra fe no és un ésser llunyà, que contempla indiferent la sort dels homes: els seus afanys, les seves lluites, les seves angoixes. És un Pare que estima els seus fills fins a l’extrem d’enviar el Verb, Segona Persona de la Trinitat Santíssima, per tal que, encarnant-se, mori per nosaltres i ens redimeixi. El mateix Pare amorós que ara ens atreu suaument cap a Ell, mitjançant l’acció de l’Esperit Sant que habita en els nostres cors.

L’alegria del Dijous Sant arrenca d’aquí: de comprendre que el Creador s’ha desbordat en afecte envers les seves criatures. Nostre Senyor Jesucrist, com si encara no n’hi hagués prou amb les altres proves de la seva misericòrdia, institueix l’Eucaristia per tal que el puguem tenir sempre a prop i ―tant com ens és possible d’entendre― perquè, mogut pel seu Amor, qui no necessita res, no vol prescindir de nosaltres. La Trinitat s’ha enamorat de l’home, elevat a l’ordre de la gràcia i fet a la seva imatge i semblança;¹⁰ l’ha redimit del pecat ―del pecat d’Adam que recaigué sobre tota la seva descendència, i dels pecats personals de cadascú― i desitja vivament d’habitar en la nostra ànima: si algú m’estima, servarà la meva paraula, i el meu Pare l’estimarà, i vindrem a ell i en ell farem estada.¹¹

Si busqueu Maria, trobareu Jesús. I aprendreu d’entendre una mica què hi ha en aquest cor de Déu que s’anorrea, que renuncia a manifestar el seu poder i la seva majestat, per presentar-se en forma d’esclau.¹³ Parlant humanament, podríem dir que Déu s’excedeix, per tal com no es limita a allò que seria essencial o imprescindible per salvar-nos, sinó que va més enllà. L’única norma o mesura que ens permet de comprendre d’alguna manera aquesta forma d’obrar de Déu, és adonar-nos que manca de mesura: veure que neix duna bogeria d’amor, que el mena a assumir la nostra carn i carregar el pes dels nostres pecats.

¿Com ens podem adonar d’això, veure que Déu ens estima, i no tornar-nos també nosaltres boigs d’amor? Cal deixar que aquestes veritats de la nostra fe vagin calant en l’ànima, fins a canviar tota la nostra vida. Déu ens estima!: l’Omnipotent, el Totpoderós, el qui ha fet el cel i la terra.

Déu s’interessa fins i tot de les petites coses de les seves criatures: de les vostres i de les meves, i ens crida un per un pel nostre nom propi.¹⁴ Aquesta certesa que la fe ens dóna fa que mirem amb una claror nova allò que ens volta, i que, mentre tot resta igual, vegem que tot és diferent, perquè tot és expressió de l’amor de Déu.

Així la nostra vida es converteix en una oració contínua, en un bon humor i en una pau que mai no s’acaben, en un acte d’acció de gràcies desgranat al llarg de les hores. La meva ànima glorifica el Senyor ―va cantar la Verge Maria― i el meu esperit exalta en Déu salvador meu; perquè ha mirat la humilitat de la seva serventa. Per tant, ja des d’ara, totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós ha obrat en mi coses grans i el seu nom és Sant.¹⁵

La nostra oració pot acompanyar i imitar aquesta oració de Maria. Com Ella, sentirem el desig de cantar, de proclamar les meravelles de Déu, perquè la humanitat sencera i tots els éssers participen de la postra felicitat.

Déu Pare s’ha dignat concedir-nos, en el Cor del seu Fill, infinitos dilectionis thesauros,¹ tresors inesgotables d’amor, de misericòrdia, d’afecte. Si volem descobrir l’evidència que Déu ens estima ―que no solament escolta les nostres oracions, sinó que se’ns hi avança, en tenim prou amb seguir el mateix raonament de Sant Pau: el que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el lliurà a la mort per tots nosaltres, ¿com deixarà de donar-nos-ho tot amb Ell?²

La gràcia renova l’home des de dins, i el converteix, ―de pecador i rebel que era― en servent bo i fidel.³ I la font de totes les gràcies és l’amor que Déu ens té i que ens ha revelat, no exclusivament amb les paraules: també amb els fets. L’amor diví fa que la segona Persona de la Santíssima Trinitat, el Verb, el Fill de Déu Pare, prengui la nostra carn, és a dir, la nostra condició humana, llevat del pecat. I el Verb, la Paraula de Déu, és Verbum spirans amorem, la Paraula de la qual procedeix l’Amor.⁴

L’amor se’ns revela en l’Encarnació, en aquest pas redemptor de Jesucrist per la nostra terra, fins al sacrifici suprem de la Creu. I, en la Creu, es manifesta amb un signe nou: un dels soldats travessà a Jesús el costat amb una llança, i a l’instant en sortí sang i aigua.⁵ Aigua i sang de Jesús que ens parlen duna donació duta a terme fins a l’últim extrem, fins al consummatum est,⁶ el tot és consumat, per amor.

En la festa d’avui, en considerar un cop més els misteris centrals de la nostra fe, ens meravellem de com les realitats més profundes ―aquest amor de Déu Pare que lliura el seu Fill, i aquest amor del Fill que el mena a caminar seré cap al Gòlgota― es tradueixen en gestos molt propers als homes. Déu no es dirigeix a nosaltres amb una actitud de poder i de domini, se’ns acosta, prenent la condició d’esclau, esdevingut semblant als homes.⁷ Jesús no es mostra mai allunyat o altiu, bé que en els anys de predicació el veurem contrariat de vegades, perquè li dol la maldat humana. Però, si ens hi fixem una mica, veurem de seguida que el seu enuig i la seva ira neixen de l’amor: són una invitació més per treure’ns de la infidelitat i del pecat. ¿És que jo vull potser la mort de l’impiu, diu el senyor Jahvè? ¿No prefereixo més aviat que desisteixi del seu mal camí i visqui?⁸ Aquestes paraules ens expliquen tota la vida de Crist, i ens fan comprendre perquè s’ha presentat davant nostre amb un Cor de carn, amb un Cor com el nostre, cosa que és una prova fefaent d’amor i un testimoni constant del misteri inenarrable de la caritat divina.

Assumpta est Maria in coelum, gaudent angeli.¹ Déu s’ha endut Maria al cel, en cos i ànima. Hi ha alegria entre els àngels i entre els homes. ¿Per què aquest goig íntim que avui veiem, amb el cor que sembla que vulgui saltar del pit, amb l’ànima inundada de pau? Perquè celebrem la glorificació de la nostra Mare i és natural que els seus fills sentim una joia especial, en veure com l’honora la Trinitat Beatíssima.

Crist, el seu Fill santíssim, el nostre germà, ens la donà per Mare en el Calvari, quan va dir a sant Joan: heus aquí la teva Mare.² I nosaltres la rebem, amb el deixeble amat, en aquell moment de desconsol immens. Santa Maria ens va acollir en el dolor quan s’acomplí l’antiga profecia: i una espasa traspassarà la seva ànima.³ Tots som els seus fills; ella és Mare de la humanitat entera. I ara, la humanitat commemora la seva Assumpció inefable: Maria puja al cel, filla de Déu Pare, mare de Déu Fill, esposa de Déu Esperit Sant. Més que Ella, només Déu.

El misteri d’amor

És un misteri d’amor. La raó humana no arriba a comprendre’l. Només la fe encerta a il·lustrar de quina manera una criatura ha pogut ser elevada a una dignitat tan gran, fins al punt de ser el centre amorós on convergeixen les complaences de la Trinitat. Sabem que és un secret diví. Però, perquè es tracta de la nostra Mare, ens sentim inclinats a endinsar-nos-hi més ―si podem parlar així― que en altres veritats de fe.

¿Com ens hauríem comportat si haguéssim pogut escollir la nostra mare? Em sembla que hauríem elegit la que tenim, emplenant-la de totes les gràcies. Això féu Crist: essent Omnipotent, Sapientíssim i el mateix Amor,⁴ el seu poder realitzà tot el seu voler. Mireu com els cristiana han descobert, fa temps, aquest raonament: convenia ―escriu Sant Joan Damascè― que aquella que en el part havia conservat íntegra la seva virginitat, conservés el cos sense cap corrupció després de la mort. Convenia que aquella que havia dut al seu si el Creador fet nen, habités en l’estatge diví. Convenia que l’Esposa de Déu entrés a la casa celestial. Convenia que aquella que havia vist el seu fill a la Creu, rebent així en el seu cor el dolor de què havia estat lliure en el part, el contemplés assegut a la dreta del Pare. Convenia que la Mare de Déu posseís allò que correspon al seu Fill, i que fos honorada com a Mare i Esclava de Déu per totes les criatures.⁵

Els teòlegs han formulat amb freqüència un argument semblant, destinat a comprendre d’alguna manera el sentit d’aquest cúmul de gràcies del qual Maria es troba revestida, i que culmina amb l’Assumpció al cel. Diuen: convenia, Déu podia fer-ho: doncs, ho va fer.⁶ És l’explicació més clara de per què el Senyor concedí a la seva Mare, des del primer instant de la seva immaculada concepció, tots els privilegis. Fou lliure del poder de Satanàs; és formosa ―tota pulchra!―, neta, pura en l’ànima i en el cos.

L’alegria és un bé cristià. Únicament s’oculta amb l’ofensa a Déu, perquè el pecat és producte de l’egoisme, i l’egoisme és causa de la tristesa. Llavors, aquesta alegria roman encara en el caliu de l’ànima, ja que ens consta que Déu i la seva Mare mai no s’obliden dels homes. Si ens penedim, si brolla del nostre cor un acte de dolor, si ens purifiquem en el sant sagrament de la Penitència, Déu surt al nostre encontre i ens perdona; i ja no hi ha tristor: és molt just d’alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort, i ha reviscut, s’havia perdut, i ha estat retrobat.³¹

Aquests mots recullen el final meravellós de la paràbola del fill pròdig, que mai no ens cansaren de meditar: heus aquí que el Pare ve al teu encontre, s’inclinarà damunt la teva esquena, et besarà con a penyora d’amor i de tendresa; farà que et posin vestit, anell i calçat. Tu encara tems que et reprengui, i ell et retorna la dignitat; tens por d’un càstig, i et besa; tens por d’una paraula airada, i et prepara un banquet.³²

L’amor de Déu és insondable. Si ho fa així amb qui l’ha ofès, ¿què no farà per a honorar la seva Mare, immaculada, Virgo fidelis, Verge Santíssima, sempre fidel?

Si l’amor de Déu es mostra tan gran quan la cabuda del cor humà ―sovint traïdor― és tan poca, ¿què no serà en el Cor de Maria, que mai no va posar el més petit obstacle a la Voluntat de Déu?

Vegeu com la litúrgia de la festa es fa ressò de la impossibilitat d’entendre la misericòrdia infinita del Senyor, amb raonaments humans; més que explicar, canta; fereix la imaginació perquè cadascú posi el seu entusiasme en la lloança. Perquè tots farem curt: i aparegué un gran prodigi al cel: una dona vestida de sol, amb la lluna sota els peus, i sobre el cap una corona de dotze estrelles.³³ El rei està corprès de la teva bellesa. La filla del rei, com resplendeix, amb el seu vestit de brocat d’or.³⁴

La litúrgia acaba amb unes paraules de Maria, en les quals la major humilitat es conjuga amb la major glòria: em diran benaurada totes les generacions perquè aquell qui és Totpoderós ha fet en mi coses grans (Lc I, 48-49).

Cor Mariae Dulcissimum, iter para tutum; Cor Dolcíssim de Maria, doneu força i seguretat al nostre camí a la terra: sigueu vós mateixa el nostre camí, puix que vós mateixa coneixeu el viarany i la drecera certa que ens menen, pel vostre amor, a l’amor de Jesucrist.