Llistat de punts

La misericòrdia de Déu

Avui comença el temps d’Advent, i és bo que hàgim considerat les insídies d’aquests enemics de l’ànima: el desordre de la sensualitat i de la lleugeresa fàcil; la incongruència del pensament que s’oposa al Senyor; la presumpció altiva, esterilitzadora de l’amor a Déu i a les criatures. Totes aquestes situacions de l’ànim són obstacles certs, i el seu poder pertorbador és gran. Per això la litúrgia ens fa implorar la misericòrdia divina: A Vós, Senyor, elevo la meva ànima; en Vós espero; que no sigui confós, i que els meus adversaris no se n’alegrin;²⁴ ho hem resat a d’introit. I en l’antífona de l’Ofertori repetirem: espero en Vós, que no sigui confós!

Ara que s’acosta el temps de la salvació, és un consol sentir dels llavis de sant Pau que quan Déu Nostre Salvador ha manifestat la seva benignitat i amor als homes, ens ha alliberat no pas a causa de les obres de justícia que haguéssim fet, sinó per la seva misericòrdia.²⁵

Si repasseu les Santes Escriptures, hi veureu constantment la presència de la misericòrdia de Déu: omple la terra²⁶ s’estén a tots els seus fills, super omnem carnem;²⁷ens envolta,²⁸ens va al davant,²⁹es multiplica per ajudar-nos,³⁰ i contínuament ha estat confirmada.³¹ Déu, en ocupar-se de nosaltres com a Pare amorós, ens considera en la seva misericòrdia;³² una misericòrdia suau,³³bella com núvol de pluja.³⁴

Jesucrist resumeix i compendia tota aquesta història de la misericòrdia divina: benaurats els misericordiosos, perquè ells hauran misericòrdia.³⁵ I en una altra ocasió: sigueu misericordiosos, com el vostre Pare celestial és misericordiós.³⁶ Entre moltes altres escenes de l’Evangeli, també ens han restat ben gravades la clemència envers la dona adúltera, la paràbola del fill pròdig, la de l’ovella perduda, la del deutor perdonat, la resurrecció del fill de la vídua de Naïm.³⁷ Quantes raons de justícia per a explicar aquest gran prodigi! Ha mort el fill únic d’aquella pobra vídua, aquell que donava sentit a la seva vida, el que podia ajudar-la en la vellesa. Però Crist no fa el miracle per justícia: el fa per compassió, perquè interiorment es commou davant el dolor humà.

Quina seguretat ens ha de donar la commiseració del Senyor! Si clama a mi, l’escoltaré, perquè jo sóc compassiu.³⁸ És una invitació, una promesa que no deixarà de complir. Atansem-nos, doncs, confiadament al tron de la gràcia, perquè obtinguem la misericòrdia i l’auxili de la gràcia en temps oportú.³⁹ Els enemics de la nostra santificació no podran fer res, per tal com aquesta misericòrdia de Déu ens pervé: i si per culpa i feblesa nostres caiem, el Senyor ens socorre i ens aixeca. Havies après d’evitar la negligència, d’allunyar de tu l’arrogància, d’adquirir la pietat, de no ser un presoner de les qüestions mundanes, de no preferir allò que és caduc a allò que és etern. Però, com que la feblesa humana no pot mantenir un pas decidit en un món relliscós, el bon metge també t’ha donat remeis contra la desorientació, i el jutge misericordiós no t’ha negat l’esperança del perdó.⁴⁰

Bon pastor, bon guia

Si primer és la vocació, si l’estel lluu abans, per a orientar-nos en el nostre camí d’amor de Déu, no és lògic dubtar quan, algun cop, se’ns amaga. Això passa en determinats moments de la nostra vida interior, gairebé sempre per culpa nostra, com ocorregué en el viatge dels Reis Mags: que l’estel desapareix. Ja coneixem la resplendor divina de la nostra vocació, estem persuadits del seu caràcter definitiu, però potser la polseguera que alcem tot caminant ―les nostres misèries― formen un núvol opac, que priva el pas de la llum.

Què hem de fer, aleshores? Seguirem les passes d’aquells homes sants: preguntarem. Herodes es va servir de la ciència per comportar-se injustament: els Reis Mags la utilitzen per fer el bé. Però als cristians no ens cal preguntar a Herodes o als savis de la terra. Crist ha donat a la seva Església la seguredat de la doctrina, el corrent de gràcia dels Sagraments; i ha disposat que hi hagi persones per orientar, per conduir, per portar constantment el camí a la memòria. Disposem d’un tresor infinit de ciència: la Paraula de Déu, custodiada en l'Església; la gràcia de Crist, que s’administra en els Sagraments; el testimoniatge i l’exemple d’aquells que viuen rectament juntament amb nosaltres, i que han sabut construir amb les seves vides un camí de fidelitat a Déu.

Permeteu-me un consell: si mai perdeu la claredat de la llum, recorreu sempre al bon pastor. Qui és el bon pastor? El qui entra per la porta de la fidelitat a la doctrina de l'Església, el qui no es comporta com el mercenari que en veure venir el llop, desempara les ovelles i fuig; i el llop les arrabassa i dispersa el ramat.¹⁵ Mireu, que la paraula divina no és vana; i la insistència de Crist ―¿no veieu amb quin afecte parla de pastors i d’ovelles, de la cleda i del ramat?― és una demostració pràctica de la necessitat d’un bon guia per a la nostra ànima.

Si no hi hagués pastors dolents, escriu Sant Agustí, Ell no hauria precisat, parlant del bo. ¿Qui és el mercenari? El qui veu el llop i fuig. El qui cerca la seva glòria, no la glòria de Crist; el qui no gosa reprovar amb llibertat d’esperit els pecadors. El llop agafa una ovella pel coll, el diable indueix un fidel a cometre adulteri. I tu calles, no ho reproves. Tu ets un mercenari; has vist venir el llop i has fugit. Potser et dirà: no, sóc aquí, no he fugit pas. No, responc, tu has fugit perquè has callat; i has callat, perquè has tingut por.¹⁶

La santedat de l'Esposa de Crist s’ha demostrat sempre ―com també es demostra avui― per l’abundor de bons pastors. Però la fe cristiana que ens ensenya de ser senzills, no ens indueix a ser ingenus. Hi ha mercenaris que callen i n’hi ha que diuen paraules que no són de Crist. Per això, si el Senyor permet que restem a les fosques, fins i tot en coses petites; si sentim que la nostra fe no és ferma, acudim al bon pastor, al que entra per la porta fent ús del seu dret, al que tot donant la vida pels altres, vol ser, en la paraula i en la conducta, una ànima enamorada: tal vegada també un pecador, però que confia sempre en el perdó i en la misericòrdia de Crist.

Si la vostra consciència us reprova alguna falta ―encara que no us sembli greu―, si dubteu, acudiu al Sagrament de la Penitència. Aneu al sacerdot que us atén, el qui sap exigir de vosaltres una fe ferma, una finor d’ànima, una veritable fortalesa cristiana. A l’Església existeix la més plena llibertat per confessar-se amb qualsevol sacerdot que tingui les legítimes llicències, però un cristià de vida clara anirà ―lliurement!― a aquell que coneix com a bon pastor, que pot ajudar-lo a aixecar la mirada, per tornar a veure allà dalt l’estrella del Senyor.

Filiació divina

¿Com s’explica aquesta oració confiada, aquest saber que no morirem en la batalla? És un convenciment que arrenca d’una realitat que mai no em cansaré d’admirar: la nostra filiació divina. El Senyor que, en aquesta Quaresma ens demana de convertir-nos, no és un dominador tirànic, ni un jutge rígid i implacable: és el nostre Pare. Ens parla dels nostres pecats, dels nostres errors, de la nostra manca de generositat: però és per deslliurar-nos-en, per prometre’ns la seva Amistat i el seu Amor. La consciència de la nostra filiació divina dóna alegria a la nostra conversió: ens diu que ja tornem a la casa del Pare. La filiació divina és el fonament de l’esperit de l’Opus Dei. Tots els homes són fills de Déu. Però un fill pot reaccionar, davant el seu pare, de moltes maneres. Cal esforçar-se a ésser uns fills que procuren adonar-se que el Senyor, en estimar-nos com a fills, ha fet que visquem a casa seva, enmig d’aquest món, que siguem de la seva família, que allò que és seu és nostre i el que és nostre és seu, que tinguem aquesta familiaritat i confiança en Ell que ens fa demanar, com el nen petit, la lluna!

Un fill de Déu tracta el Senyor com a Pare. El seu tracte no és un obsequi servil, ni una reverència formal, de mera cortesia, sinó que és ple de sinceritat i de confiança. Déu no s’escandalitza dels homes. Déu no es cansa de les nostres infidelitats. El nostre Pare del Cel perdona qualsevol ofensa, quan el fill hi retorna altra vegada, quan es penedeix i demana perdó. Nostre Senyor és tan Pare, que preveu els nostres desigs d’ésser perdonats, i s’avança, obrint-nos els braços amb la seva gràcia.

Mireu que no m’invento res. Recordeu aquella paràbola que el Fill de Déu ens va explicar perquè entenguéssim l’amor del Pare que és al cel: la paràbola del fill pròdig.³⁷

Encara era un tros lluny, diu l’Escriptura, que el seu pare el va veure, i se li entendriren les entranyes i, corrents, se n’anà al seu encontre, se li va tirar al coll, i el besava.³⁸ Aquestes són les paraules del llibre sagrat: i el besava, se’l menjava a petons. ¿Cap home pot parlar més humanament? ¿Cap home pot descriure d’una manera més gràfica l’amor paternal de Déu envers els homes?

Davant un Déu que corre cap a nosaltres, no podem callar, i li direm com sant Pau, Abba, Pater!³⁹ Pare, Pare meu!, ja que, essent el Creador de l’univers, no li importa que no fem servir títols altisonants, ni troba a faltar la deguda confessió de la seva senyoria. Vol que li diguem Pare, que assaborim aquest mot, omplint-nos l’ànima de goig.

La vida humana és, en certa manera, un retorn constant a la casa del nostre Pare. Tornar per mitjà de la contrició, aquesta conversió del cor que suposa el desig de canviar, la decisió ferma de millorar la nostra vida, i que ―per tant― es manifesta en obres de sacrifici i de donació d’un mateix. Tornar a la casa del Pare, mitjançant aquest sagrament del perdó en el qual, en confessar els nostres pecats, ens revestim de Crist i ens fem així germans seus, membres de la família de Déu.

Déu ens espera, com el pare de la paràbola, amb els braços oberts, encara que no ho meresquem. No hi fa res, el nostre deute. Com en el cas del fill pròdig, només ens cal obrir el cor, sentir enyorament de la llar del nostre Pare, i que ens meravellem i ens alegrem davant el do que Déu ens fa de poder-nos anomenar i d’ésser, malgrat tanta manca de correspondència per la nostra banda, veritablement fills seus.

Els Sagraments de la gràcia de Déu

Qui desitja lluitar hi posa els mitjans. I els mitjans no han canviat en aquests vint segles de cristianisme: oració, mortificació i freqüència de Sagraments. Com que la mortificació també és oració ―pregària dels sentits―, podem descriure aquests mitjans només amb dos mots: oració i Sagraments.

Voldria que ara consideréssim aquesta deu de gràcia divina dels Sagraments, meravellosa manifestació de la misericòrdia de Déu. Meditem a poc a poc la definició que dóna el Catecisme de Sant Pius V: uns certs senyals sensibles que causen la gràcia, i ensems la declaren, com posant-la davant els ulls.¹² Déu Nostre Senyor, és infinit, el seu amor és inexhaurible, la seva clemència i la seva pietat amb nosaltres no admeten límits. I, per bé que ens concedeix la seva gràcia de moltes altres maneres, ha instituït expressament i lliurement ―només Ell podia fer-ho― aquests set signes eficaços, per tal que d’una forma estable, senzilla i assequible a tothom, els homes puguin fer-se partícips dels mèrits de la Redempció.

Si s’abandonen els Sagraments, desapareix la veritable vida cristiana. Tot i així, no se’ns oculta que particularment en aquesta època nostra no falta qui sembla que oblida, i que fins i tot arriba a menysprear, aquest corrent redemptor de la gràcia de Crist. És dolorós parlar d’aquesta plaga de la societat que es diu cristiana, però cal fer-ho, perquè en les nostres ànimes s’afermi el desig d’acudir amb més amor i gratitud a aquestes fonts de santificació.

Decideixen, sense el més petit escrúpol, retardar el baptisme dels acabats de néixer, privant-los ―greu atemptat contra la justícia i la caritat― de la gràcia de la fe, del tresor incalculable de la inhabitació de la Trinitat Santíssima en l’ànima, que ve al món tacada pel pecat original. Pretenen també desvirtuar la naturalesa pròpia del Sagrament de la Confirmació, en el qual la Tradició, unànimement, sempre ha vist un enrobustiment de la vida espiritual, una efusió callada i fecunda de l’Esperit Sant, perquè, enfortida sobrenaturalment, l’ànima pugui lluitar ―miles Christi, com un soldat de Crist― en aquesta batalla interior contra l’egoisme i la concupiscència.

Si es perd la sensibilitat per les coses de Déu, difícilment s’entendrà el Sagrament de la Penitència. La confessió sagramental no és un diàleg humà, sinó un col·loqui diví; és un tribunal, de justícia segura i divina i, sobretot, de misericòrdia, amb un jutge amorós que no desitja la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui.¹³

És de debò infinita la tendresa de Nostre Senyor. Mireu amb quina delicadesa tracta els seus fills. Ha fet del Matrimoni un vincle sant, imatge de la unió de Crist amb la seva Església,¹⁴ un gran sagrament en el qual es fonamenta la família cristiana, que ha d’ésser, amb la gràcia de Déu, un ambient de pau i de concòrdia, una escola de santedat. Els pares són cooperadors de Déu. D’aquí arrenca el deure amable de veneració, que correspon als fills. Amb raó, el quart manament pot dir-se ―fa tants anys que ho vaig escriure― dolcíssim precepte del decàleg. Si hom viu el matrimoni com Déu vol, sagrament, la llar serà un racó de pau, lluminós i alegre.