Llistat de punts

Arriscada seguretat del cristià

Qui habitat in adiutorio Altissimi, in protectione Dei coeli commorabitur,⁴ habitar sota la protecció de Déu, viure amb Déu: aquesta és l’arriscada seguretat del cristià. Cal estar persuadits que Déu ens escolta, que està pendent de nosaltres: així el nostre cor s’omplirà de pau. Però viure amb Déu és indubtablement córrer un risc, perquè el Senyor no s’acontenta compartint: ho vol tot. I acostar-se una mica més a Ell vol dir estar disposat a una nova conversió, a una nova rectificació, a escoltar-ne més atentament les inspiracions, els sants desigs que fa brollar en la nostra ànima i a posar-los per obra.

Des de la nostra primera decisió conscient de viure amb integritat la doctrina de Crist, és segur que hem avançat molt pel camí de la fidelitat a la seva Paraula. Tot i així, ¿no és cert que encara hi ha moltes coses per fer?, ¿oi que per damunt de tot hi ha molta supèrbia? Falta, sens dubte, un nou canvi, una lleialtat més plena, una humilitat més profunda, talment que, en decréixer el nostre egoisme, creixi Crist en nosaltres, ja que illum oportet crescere, me autem minui,⁵ cal que Ell creixi i que jo minvi.

No és possible restar immòbils. Cal anar endavant cap a la meta que sant Pau assenyalava: no visc jo, sinó que és Crist qui viu en mi.⁶ L’ambició és alta i nobilíssima: la identificació amb Crist, la santedat, però no hi ha cap més camí, si hom vol ser coherent amb la vida divina que, pel Baptisme, Déu ha fet néixer en les nostres ànimes. L’avenç és progrés en santedat: el retrocés és negar-se al desenvolupament normal de la vida cristiana. Perquè el foc de l’amor de Déu necessita ésser alimentat, créixer cada dia, arrelant-se en l’ànima; i el foc es manté viu cremant coses noves. Per això, si no es fa més gran, perilla d’extingir-se.

Recordeu les paraules de sant Agustí: Si dius prou, estàs perdut. Vés sempre endavant, camina sempre, progressa sempre. No et quedis al mateix lloc, no reculis, no et desviïs.⁷

Ara la Quaresma ens posa davant d’aquestes preguntes fonamentals: ¿Avanço en la meva fidelitat a Crist?, en desigs de santedat?, en generositat apostòlica en la meva vida diària, en el meu treball ordinari entre els companys de professió?

Cadascú, sense remor de paraules, que respongui aquestes preguntes, i veurà com cal una nova transformació perquè Crist visqui en nosaltres, perquè la seva imatge es reflecteixi netament en la nostra conducta.

Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi.⁸ Ens ho diu Crist una altra vegada, com a cau d’orella, íntimament: la Creu cada dia. No solament ―escriu sant Jeroni― en temps de persecució, o quan ens ve la possibilitat del martiri, sinó en tota situació, en tota obra, en tot pensament, en tota paraula, hem de negar el que érem abans i hem de confessar el que ara som, ja que hem renascut en Crist.⁹

Aquestes consideracions no són en realitat res més que el ressò d’aquelles altres de l’Apòstol: En altre temps éreu tenebres; però ara sou llum en el Senyor. Comporteu-vos, doncs, com a fills de la llum. El fruit de la llum consisteix a caminar en tota bondat, justícia i veritat: cercant tot el que és agradable a Déu.¹⁰

La conversió és cosa d’un instant; la santificació és una feina per a tota la vida. La llavor divina de la caritat, que Déu ha posat en les nostres ànimes, aspira a créixer, a manifestar-se en obres, a donar fruits que responguin a cada moment a allò que és agradable al Senyor. És indispensable per això, estar disposats a recomençar, a retrobar ―en les noves situacions de la nostra vida― la llum, l’impuls de la primera conversió. I aquesta és la raó per la qual hem de preparar-nos amb un examen profund, demanant ajut al Senyor, per tal que puguem conèixer-lo millor i conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. No hi ha cap més camí, si ens hem de convertir, altra vegada.

Sant Joan conserva en el seu Evangeli una frase meravellosa de la Mare de Déu, en una escena que ja hem considerat abans: la de les noces de Canà. Ens conta l’evangelista que, adreçant-se als servents, Maria els digué: Feu tot allò que Ell us digui.²⁷ D’això es tracta; de dur les ànimes a situar-se davant Jesús i demanar-hi: Domine, quid me vis facere? Senyor, què voleu que faci?²⁸

L’apostolat cristià ―i em refereixo ara en concret al d’un cristià corrent, al de l’home o la dona que viu com una persona de tantes entre els seus iguals― és una gran catequesi, en la qual per mitjà del tracte personal, d’una amistat lleial i autèntica, es desperta en els altres la fam de Déu per ajudar-los a descobrir horitzons nous: amb naturalitat, amb senzillesa he dit, amb l’exemple d’una fe ben viscuda, amb la paraula amable però plena de la força de la veritat divina.

Sigueu audaços. Compteu amb l’ajuda de María Regina apostolorum. Que Nostra Senyora, sense deixar de captenir-se com una Mare, sap col·locar els seus fills davant llurs responsabilitats precises. Maria, a aquells qui s’hi acosten i en contemplen la vida, els fa sempre el favor immens de portar-los a la Creu, de posar-los cara a cara davant l’exemple del Fill de Déu. I en aquest enfrontament, on es decideix la vida cristiana, Maria intercedeix perquè la nostra conducta culmini amb una reconciliació del germà petit ―tu i jo― amb el Fill primogènit del Pare.

Moltes conversions, moltes decisions de donació pròpia al servei de Déu han estat precedides d’una trobada amb Maria. Nostra Senyora ha fomentat els desigs de recerca, ha activat maternalment les inquietuds de l’ànima, ha fet aspirar a un canvi, a una vida nova. I així el feu tot allò que Ell us digui s’ha convertit en realitats d’un amorós lliurament, en una vocació cristiana que il·lumina des de llavors tota la nostra vida personal.

Aquesta estona de conversa davant el Senyor, en la qual hem meditat sobre la devoció i l’afecte envers la Mare seva i nostra, doncs, pot acabar revifant la nostra fe. Hem començat el mes de maig. El Senyor vol de nosaltres que no desaprofitem aquesta ocasió de créixer en el seu Amor a través del tracte amb la seva Mare. Que cada dia sapiguem tenir amb Ella aquests detalls de fills ―coses petites, atencions delicades―, que esdevenen grans realitats de santedat personal i d’apostolat, és a dir, d’una fal·lera constant per contribuir a la salvació que Crist ha vingut a dur al món.

Sancta Maria, spes nostra, ancilla Domini, sedes sapientiae, ora pro nobis! Santa Maria, esperança postra, esclava del Senyor, seu de la Saviesa, pregueu per nosaltres!