Llistat de punts

Jesús és el Camí, el Mitjancer; en Ell, tot; fora d’Ell, res. En Crist, ensenyats per Ell, gosem anomenar Pare Nostre el Totpoderós: qui féu el cel i la terra és aquest Pare entranyable que espera que tornem a Ell contínuament, cada un com un nou i constant fill pròdig.

Ecce Agnus Dei... Domine, non sum dignus... Ara rebrem el Senyor. Per a acollir en la terra persones constituïdes en dignitat hi ha llums, música, vestits de gala. Per allotjar Crist en la nostra ànima, com ens hem de preparar? ¿Hem pensat mai com ens portaríem, si només poguéssim combregar un cop a la vida?

Quan jo era petit, encara no era estesa la pràctica de la comunió freqüent. Recordo com es disposava la gent per combregar: hi havia mirament a arranjar bé l’ànima i el cos. El millor vestit, els cabells ben pentinats, el cos net també físicament, i fins i tot potser amb una mica de perfum... Eren delicadeses pròpies d’enamorats, d’ànimes fines i fermes, que saben pagar l’Amor amb amor.

Amb Crist a l’ànima, s’acaba la Santa Missa: la benedicció del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant ens acompanya tota la jornada, en la nostra tasca senzilla i normal de santificar totes les nobles activitats humanes.

Assistint a la Santa Missa, aprendreu de tractar cadascuna de les Persones divines: el Pare, que engendra el Fill; el Fill, que és engendrat pel Pare; l’Esperit Sant, que procedeix de tots dos. Tractant una de les tres Persones, tractem un sol Déu; i tractant-les totes tres, la Trinitat, tractem igualment un sol Déu únic i vertader. Estimeu la Missa, fills meus, estimeu la Missa. I combregueu amb fam, encara que estigueu gelats, encara que l’emotivitat no respongui: combregueu amb fe, amb esperança, amb caritat ben encesa.

És Rei i es deleix per regnar en els nostres cors de fills de Déu, però no ens imaginem pas els regnats humans; Crist no domina ni mira d’imposar-se, perquè no ha vingut a ser servit sinó a servir.²⁵

El seu regne és la pau, l’alegria, la justícia. Crist, rei nostre, no espera de nosaltres vans raonaments, sinó fets, perquè no tothom que diu: «Senyor, Senyor», entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare celestial,²⁶aquest hi entrarà.

És Metge i guareix el nostre egoisme, si deixem que la seva gràcia penetri fins al fons de l’ànima. Jesús ens ha advertit que la pitjor malaltia és la hipocresia, l’orgull que porta a dissimular els propis pecats. Amb el Metge és imprescindible una sinceritat absoluta, explicar enterament la veritat i dir: Domine si vis, potes me mundare,²⁷ Senyor, si voleu ―i Vós ho voleu sempre―, podeu guarir-me. Vós coneixeu bé la meva feblesa; sento aquests símptomes, pateixo aquestes altres debilitats. I li ensenyem simplement les nafres; i el pus, si n’hi ha. Senyor, Vós que heu guarit tantes ànimes, feu que en tenir-vos en el meu pit o que en contemplar-vos en el Sagrari, us reconegui com a Metge diví.

És Mestre d’una ciència que no té sinó Ell: la de l’amor a Déu sense límits i, en Déu, a tots els homes. En l’escola de Crist hom aprèn que la nostra existència no ens pertany: Ell lliurà la vida per tots els homes i, si el seguim, hem d’entendre que nosaltres tampoc no podem apropiar-nos de la nostra d’una manera egoista, sense compartir els dolors dels altres. La nostra vida és de Déu i hem d’esmerçar-la al seu servei, preocupant-nos generosament de les ànimes, demostrant, amb la paraula i l’exemple, com són de fondes les exigències cristianes.

Jesús espera que alimentem el desig d’adquirir aquesta ciència, per repetir-nos: si algú té set, que vingui a mi, i begui.²⁸ I nosaltres diem: ensenyeu-nos a oblidar-nos de nosaltres mateixos, per pensar en Vós i en totes les animes. Així el Senyor ens conduirà endavant amb la seva gràcia, com quan començàvem a escriure ―¿us en recordeu, d’aquells pals de la infantesa, guiats de la mà del mestre?―, i així començarem a assaborir la joia de manifestar la nostra fe, cosa que és un altre regal de Déu, també amb trets inequívocs de conducta cristiana, on tothom podrà llegir les meravelles divines.

És Amic, l’Amic: vos autem dixi amicos,²⁹ diu. Ens diu amics i fou Ell qui donà el primer pas; ens estimà primer. Amb tot, no imposa el seu afecte: l’ofereix. El mostra amb el senyal més clar de l’amistat: ningú no té un amor més gran que aquest de donar la pròpia vida pels seus amics.³⁰ Era amic de Llàtzer i plorà per ell, quan el veié mort: i el ressuscità. Si ens veu freds, desganats, potser amb la rigidesa d’una vida interior que s’extingeix, el seu plor serà vida per a nosaltres: T’ho mano, amic, aixeca’t i camina,³¹ surt a fora d’aquesta vida estreta, que no es vida.

Acabem aquesta estona d’oració. Recordeu ―assaborint, en la intimitat de l’ànima, la infinita bondat divina― que, per les paraules de la Consagració, Crist es farà realment present en l’Hòstia, amb el seu Cos, la seva Sang, la seva Ànima i la seva Divinitat.

Adoreu-lo amb reverència i devoció; renoveu en la seva presència l’oferiment sincer del vostre amor; digueu-li sense por que l’estimeu; agraïu-li aquesta prova diària de misericòrdia tan plena de tendresa, i fomenteu el desig d’acostar-vos a combregar amb confiança. Jo m’esbalaeixo davant aquest misteri d’Amor: el Senyor busca el meu pobre cor com a tron, per no abandonar-me si jo no m’aparto d’Ell.

Reconfortats per la presència de Crist, alimentats amb el seu Cos, serem fidels durant aquesta vida terrenal i després, en el cel, a la vora de Jesús i la seva Mare, ens direm vencedors. On és, oh mort, la teva victòria? On és, oh mort, el teu esperó? Donem gràcies a Déu, que ens ha portat la victòria, per la virtut de nostre Senyor Jesucrist.³⁴