Llistat de punts

Abans de la festa solemne de la Pasqua, sabent Jesús que havia arribat l’hora del seu trànsit d’aquest món al Pare, Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem.¹ Aquest versicle de Sant Joan anuncia, al lector del seu Evangeli, que aquest dia s’esdevindrà quelcom de gran. És un preàmbul afectuós i tendre, paral·lel al que recull Sant Lluc en el seu relat: He desitjat ardentment, diu el Senyor, de menjar aquesta Pasqua amb vosaltres abans de la meva Passió.² Comencem per demanar des d’ara a l’Esperit Sant que ens prepari, per entendre cada expressió i cada gest de Jesucrist, perquè volem viure una vida sobrenatural, perquè el Senyor ens ha manifestat la seva voluntat de donar-se’ns com a aliment de l’ànima, i perquè reconeixem que només Ell té paraules de vida eterna.³

La fe ens fa confessar amb Simó Pere: nosaltres creiem i sabem que vós sou el Crist, el Fill de Déu.⁴ I aquesta fe, tota fosa amb la nostra devoció, és la que en aquests moments transcendentals ens mena a imitar l’audàcia de Joan: acostar-nos a Jesús i reclinar el cap en el pit del Mestre⁵ que estimava ardentment els seus i ―ho acabem d’escoltar― es disposava a estimar los fins a la fi.

Totes les maneres de dir resulten pobres, si pretenen explicar, ni que sigui de lluny, el misteri del Dijous Sant. Però no és difícil d’afigurar-se en part els sentiments del Cor de Jesucrist aquella tarda, l’última que passava amb els seus, abans del sacrifici del Calvari.

Considereu l’experiència, tan humana, del comiat de dues persones que s’estimen. Voldrien estar sempre plegades, però el deure ―el que sigui― les obliga a allunyar-se. El seu afany seria de continuar sense separar-se, i no poden. L’amor de l‘home, que per gran que sigui és limitat, recorre a un símbol: els qui s’acomiaden bescanvien un record, tal vegada una fotografia, amb una dedicatòria tan encesa que sorprèn que no cremi la cartolina. No aconsegueixen de fer més perquè el poder de les criatures no arriba tan enllà com el seu voler.

El que nosaltres no podem fer, pot fer-ho el Senyor. Jesucrist, perfecte Déu i perfecte Home, no deixa un símbol, sinó la realitat: resta Ell mateix. Anirà al Pare, però romandrà amb els homes. No ens llegarà un simple obsequi que ens faci evocar la seva memòria, una imatge que tendeixi a desdibuixar-se amb el temps, com la fotografia que aviat es fa deslluïda, groguenca i sense sentit per als qui no foren protagonistes d’aquell moment amorós. Sota les espècies del Pa i del Vi, hi és Ell, realment present: amb el seu Cos, la seva Sang, la seva Ànima i la seva Divinitat.

Crist viu. Aquesta és la gran veritat que omple de contingut la nostra fe. Jesús, que morí a la creu, ha ressuscitat, ha triomfat sobre la mort, sobre el poder de les tenebres, sobre el dolor i l’angoixa. No tingueu por, amb aquesta invocació un àngel saludà les dones que anaven al sepulcre; no tingueu por. Vosaltres veniu a cercar Jesús de Natzaret, que va ser crucificat; ja ha ressuscitat, no és aquí.¹ Haec est dies quam fecit Dominus, exultemus et laetemur in ea. Avui és el dia que ha fet el senyor, alegrem-nos.²

El temps pasqual és temps d’alegria, d’una alegria que no es limita a aquesta època de l’any litúrgic, sinó que s’assenta en tot moment en el cor del cristià. Perquè Crist viu: Crist no és una figura que passà, que existí en un temps i que se n’anà, deixant-nos un record i un exemple meravellosos.

No: Crist viu. Jesús és l’Emmanuel: Déu amb nosaltres. La seva Resurrecció ens revela que Déu no abandona els seus. ¿És que una dona pot oblidar el fruit del seu ventre, no compadir el fill de les seves entranyes? Doncs ni que ella se n’oblidés, jo no t’oblidaré mai,³ havia promès. I ha complert la promesa. Déu continua tenint les seves delícies entre els fills dels homes.⁴

Crist viu en la seva Església. “Us dic la veritat: us convé que me’n vagi; perquè, si no me’n vaig, no us vindrà el Consolador; però si marxo, us l’enviaré".⁵ Aquests eren els designis de Déu: Jesús, morint a la Creu, ens donava l’Esperit de Veritat i de Vida. Crist roman en la seva Església: en els seus sagraments, en la seva litúrgia, en la seva predicació, en tota la seva activitat.

D’una manera especial Crist continua present entre nosaltres, en aquesta donació diària de la Sagrada Eucaristia. Per això la Missa és centre i arrel de la vida cristiana. En tota Missa hi ha sempre el Crist Total, Cap i Cos. Per Ipsum, et cum Ipso, et in Ipso. Perquè Crist és el Camí, el Mitjancer; en Ell, ho trobem tot; fora d’Ell, la nostra vida esdevé buida. En Jesucrist, i instruïts per Ell, gosem dir ―audemus dicere― Pater noster, Pare nostre. Gosem dir Pare al Senyor del cel i de la terra.

La presència de Jesús vivent en l’Hòstia Santa és la garantia, l’arrel i la consumació de la seva presència en el món.