Llistat de punts

Els Sagraments de la gràcia de Déu

Qui desitja lluitar hi posa els mitjans. I els mitjans no han canviat en aquests vint segles de cristianisme: oració, mortificació i freqüència de Sagraments. Com que la mortificació també és oració ―pregària dels sentits―, podem descriure aquests mitjans només amb dos mots: oració i Sagraments.

Voldria que ara consideréssim aquesta deu de gràcia divina dels Sagraments, meravellosa manifestació de la misericòrdia de Déu. Meditem a poc a poc la definició que dóna el Catecisme de Sant Pius V: uns certs senyals sensibles que causen la gràcia, i ensems la declaren, com posant-la davant els ulls.¹² Déu Nostre Senyor, és infinit, el seu amor és inexhaurible, la seva clemència i la seva pietat amb nosaltres no admeten límits. I, per bé que ens concedeix la seva gràcia de moltes altres maneres, ha instituït expressament i lliurement ―només Ell podia fer-ho― aquests set signes eficaços, per tal que d’una forma estable, senzilla i assequible a tothom, els homes puguin fer-se partícips dels mèrits de la Redempció.

Si s’abandonen els Sagraments, desapareix la veritable vida cristiana. Tot i així, no se’ns oculta que particularment en aquesta època nostra no falta qui sembla que oblida, i que fins i tot arriba a menysprear, aquest corrent redemptor de la gràcia de Crist. És dolorós parlar d’aquesta plaga de la societat que es diu cristiana, però cal fer-ho, perquè en les nostres ànimes s’afermi el desig d’acudir amb més amor i gratitud a aquestes fonts de santificació.

Decideixen, sense el més petit escrúpol, retardar el baptisme dels acabats de néixer, privant-los ―greu atemptat contra la justícia i la caritat― de la gràcia de la fe, del tresor incalculable de la inhabitació de la Trinitat Santíssima en l’ànima, que ve al món tacada pel pecat original. Pretenen també desvirtuar la naturalesa pròpia del Sagrament de la Confirmació, en el qual la Tradició, unànimement, sempre ha vist un enrobustiment de la vida espiritual, una efusió callada i fecunda de l’Esperit Sant, perquè, enfortida sobrenaturalment, l’ànima pugui lluitar ―miles Christi, com un soldat de Crist― en aquesta batalla interior contra l’egoisme i la concupiscència.

Si es perd la sensibilitat per les coses de Déu, difícilment s’entendrà el Sagrament de la Penitència. La confessió sagramental no és un diàleg humà, sinó un col·loqui diví; és un tribunal, de justícia segura i divina i, sobretot, de misericòrdia, amb un jutge amorós que no desitja la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui.¹³

És de debò infinita la tendresa de Nostre Senyor. Mireu amb quina delicadesa tracta els seus fills. Ha fet del Matrimoni un vincle sant, imatge de la unió de Crist amb la seva Església,¹⁴ un gran sagrament en el qual es fonamenta la família cristiana, que ha d’ésser, amb la gràcia de Déu, un ambient de pau i de concòrdia, una escola de santedat. Els pares són cooperadors de Déu. D’aquí arrenca el deure amable de veneració, que correspon als fills. Amb raó, el quart manament pot dir-se ―fa tants anys que ho vaig escriure― dolcíssim precepte del decàleg. Si hom viu el matrimoni com Déu vol, sagrament, la llar serà un racó de pau, lluminós i alegre.

Però continuem contemplant la meravella dels Sagraments. En la Unció dels malalts, com es diu ara de l’Extrema Unció, assistim a una amorosa preparació del viatge, que acabarà a la casa del Pare. I amb la Sagrada Eucaristia, sagrament ―si és que podem expressar-nos així― del devessall diví, ens concedeix la seva gràcia, i Déu mateix se’ns dóna: Jesucrist, que és realment present sempre ―i no tan sols durant la Santa Missa― amb el seu Cos, amb la seva Ànima, amb la seva Sang i amb la seva Divinitat.

Jo penso repetidament en la responsabilitat que ateny els sacerdots, d’assegurar a tots els cristians aquest canal diví dels Sagraments. La gràcia de Déu ve a socórrer cada ànima; cada criatura demana una assistència concreta, personal. Les ànimes no poden ésser tractades en massa! No és lícit d’ofendre la dignitat humana i la dignitat de fill de Déu, no acudint personalment a cada un amb la humilitat de qui se sap instrument, per a ésser vehicle de l’amor de Crist: perquè cada ànima és un tresor meravellós; cada home és únic, insubstituïble. Cada un val tota la sang de Crist.

Abans parlàvem de lluita, però la lluita demana entrenament, una alimentació adequada, una medecina urgent en cas de malaltia, de contusions, de ferides. Els Sagraments, medecina principal de l’Església, no són superflus: quan són abandonats voluntàriament, no és possible de fer un pas en el seguiment de Jesucrist: els necessitem com la respiració, com la circulació de la sang, com la llum, per a estimar en qualsevol instant allò que el Senyor vol de nosaltres.

L’ascètica del cristià demana fortalesa i en troba en el Creador. Nosaltres som la fosca i Ell és la claríssima resplendor; som la malaltia, i Ell és salut robusta; nosaltres som l’escassetat, i Ell la infinita riquesa; som la feblesa, i Ell ens sustenta: quia tu es, Deus, fortitudo mea,¹⁸ perquè sempre sou, oh Déu meu, la nostra fortalesa. No hi ha res en aquesta terra que sigui capaç d’oposar-se al broll impacient de la Sang redemptora de Crist. Però la petitesa humana pot entelar els ulls, de manera que no s’adonin de la grandesa divina. D’aquí ve la responsabilitat de tots els fidels, i especialment dels que tenen l’ofici de dirigir ―de servir― espiritualment el Poble de Déu, de no estroncar les fonts de la gràcia, de no avergonyir-se de la Creu de Crist.