Llistat de punts

Comença l’any litúrgic i l’introit de la Missa ens proposa una consideració relacionada íntimament amb el principi de la nostra vida cristiana: la vocació que hem rebut. Vias tuas, Domine demonstra mihi, et semitas tuas edoce me;¹ Senyor, indiqueu-me els vostres camins, ensenyeu-me els vostres viaranys. Demanem al Senyor que ens guiï, que ens mostri les seves petjades. per tal que ens puguem dirigir a la plenitud dels seus manaments, que és la caritat.²

M’afiguro que vosaltres, com jo mateix, en pensar en les circumstàncies que han acompanyat la vostra decisió d’esforçar-vos a viure del tot la fe, regraciareu molt el Senyor, tindreu el convenciment sincer ―sense falses humilitats― que no hi cap mèrit per la nostra banda. Ordinàriament hem après d‘invocar Déu des de la infantesa, dels llavis d’uns pares cristians: més endavant, mestres, companys, coneguts, ens han ajudat de mil maneres a no perdre de vista Jesucrist.

Un dia ―no vull generalitzar, obre el teu cor al Senyor i explica-li la teva història―, potser un amic, un cristià corrent igual que tu, et va descobrir un panorama profund i nou, que alhora era vell com l’Evangeli. Et va suggerir la possibilitat d’entestar-te de veres a seguir Crist, de fer-te apòstol d’apòstols. Potser llavors vas perdre la tranquil·litat i no la vas recobrar, convertida en pau, fins que lliurement, perquè et va donar la gana ―que és la raó més sobrenatural―, vas respondre que sí a Déu. I vingué l’alegria, vigorosa, constant, que solament desapareix quan t’apartes d’Ell.

No m’agrada parlar d’elegits ni de privilegiats, però és Crist qui parla, qui elegeix. És el llenguatge de l’Escriptura: elegit nos in ipso ante mundi constitutionem ―diu Sant Pau― ut esssemus sancti.³ Ens ha escollit, des d’abans de la constitució del món, perquè siguem sants. Jo sé que això no t’omple d’orgull, ni contribueix a fer que et consideris superior als altres homes. Aquesta elecció que és l’arrel de la crida, ha d’ésser la base de la teva humilitat. ¿Que per ventura erigim un monument als pinzells d’un gran pintor? Van servir per plasmar obres mestres, però el mèrit és de l’artista. Nosaltres, els cristians, només som instruments del Creador del món, del Redemptor de tots els homes.

Els Apòstols, homes corrents

A mi m’anima de considerar un precedent narrat, pas a pas, a les pàgines de l’Evangeli: la vocació dels primers dotze. Meditem-la a poc a poc, tot suplicant a aquests sants testimonis del Senyor perquè sapiguem seguir Crist com ells ho feren.

Aquells primers apòstols ―als quals servo una gran devoció i afecte― eren, segons els criteris humans, poca cosa. Quant a posició social, llevat de Mateu, que segurament es guanyava bé la vida i que ho va deixar tot quan Jesús li ho demanà, eren pescadors: vivien al dia, maldaven de nit per guanyar-se el manteniment.

Però la posició social no compta. No eren cultes, ni tan sols gaire intel·ligents, almenys pel que fa a les realitats sobrenaturals. Fins i tot els exemples i les comparacions més simples se’ls feien incomprensibles, i acudien al Mestre: Domine, edissere nobis parabolam,⁴ Senyor, explica’ns la paràbola. Quan Jesús, amb una imatge, fa al·lusió al ferment dels fariseus, entenen que els recrimina per no haver comprat pa.⁵

Pobres, ignorants. I ni tan sols senzills, planers. Dins llur limitació, eren ambiciosos. Molts cops discuteixen sobre qui seria més, quan ―segons la seva mentalitat― Crist instaurés a la terra el regne definitiu d’Israel. Discuteixen i s’acaloren en aquest moment sublim en què Jesús és a punt d’immolar-se per la humanitat: en la intimitat del Cenacle.⁶

De fe, poca. Jesucrist mateix ho diu.⁷ Han vist ressuscitar morts, guarir tota mena de malalties, multiplicar el pa i els peixos, calmar tempestes, expulsar dimonis. Sant Pere, escollit com a cap, és l’únic que sap respondre promptament: Vós sou el Crist, el Fill de Déu vivent.⁸ Però és una fe que ell interpreta a la seva manera, per això es permet d’encarar-se amb Jesucrist perquè no es doni en redempció pels homes. I Jesús li ha de respondre: Ves-te’n del meu davant, Satanàs! Que m’escandalitzes, perquè no entens les coses de Déu, sinó les dels homes.⁹Pere raonava humanament, comenta Sant Joan Crisòstom, i concloïa que tot allò ―la Passió i la Mort― era indigne de Crist, reprovable. Per això, Jesús el renya i li diu: no, patir no és cosa indigna de mi; tu ho judiques així perquè raones amb idees carnals, humanes.¹⁰

Aquells homes de poca fe, ¿que potser excel·lien en l’amor a Crist? No hi ha dubte que l’estimaven, si més no de paraula. A vegades es deixen emportar per l’entusiasme: anem-hi també nosaltres, i morim amb Ell.¹¹Però a l’hora de la veritat tots fugiren llevat de Joan, que de debò estimava amb obres. Només aquest adolescent, el més jove dels apòstols, s’està al costat de la Creu. Els altres no sentien aquest amor tan fort com la mort.¹²

Aquests eren els Deixebles escollits pel Senyor; així els tria Crist; així es mostraven abans que, plens de l’Esperit Sant, es convertissin en columnes de l’Església.¹³ Són homes corrents amb defectes, amb febleses, amb la paraula més llarga que les obres. I, no obstant això, Jesús els crida per fer-ne pescadors d’homes,¹⁴ corredemptors, administradors de la gràcia de Déu.

Entre els dons de l’Esperit Sant, jo diria que n’hi ha un de què tenim necessitat especial tots els cristians: el do de la saviesa que, en fer-nos conèixer Déu i gustar-lo, ens deixa en condicions de poder judicar amb veritat sobre les situacions i les coses d’aquesta vida. Si fóssim conseqüents amb la nostra fe, en mirar al voltant nostre i contemplar l’espectacle de la història i del món, no podríem sinó sentir que s’eleven en el nostre cor els mateixos sentiments que van animar el de Jesucrist: en veure aquells multituds, se n’apiadà, perquè estaven cansades i abatudes com ovelles sense pastor.²¹

No és que el cristià no s’adoni de tot allò que hi ha de bo en la humanitat, que no apreciï les alegries netes, que no participa en els afanys i ideals terrenals. Al contrari, sent tot això des dels racons més recòndits de l’ànima, i ho comparteix i ho viu amb una profunditat especial, ja que coneix millor que cap home les profunditats de l’esperit humà.

La fe cristiana no enxiqueix l’ànim, ni retalla els impulsos nobles de l’ànima, ans els engrandeix en revelar-ne el seu veritable i més autèntic sentit: no estem destinats a una felicitat qualsevol, perquè hem estat cridats a penetrar en la intimitat divina, a conèixer i amar Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant i, en la Trinitat i en la Unitat de Déu, tots els àngels i tots els homes.

Aquesta és la gran gosadia de la fe cristiana: proclamar el valor i la dignitat de la naturalesa humana i afirmar que, mitjançant la gràcia que ens eleva a l’ordre sobrenatural, hem estat creats per assolir la dignitat de fills de Déu. Una gosadia certament increïble, si no estigués basada en el decret salvador de Déu Pare, i no hagués estat confirmada per la sang de Crist i refermada i feta possible per l’acció constant de l’Esperit Sant.

Hem de viure de fe, de créixer en la fe, fins que es pugui dir de cadascun de nosaltres, de cada cristià, allò que escrivia fa segles un dels grans Doctors de l’Església oriental: de la mateixa manera que els cossos transparents i nítids es tornen resplendents i irradien brillantor, en rebre els raigs de llum, les ànimes que són portades i il·lustrades per l’Esperit Sant, es tornen també espirituals i porten a les altres la llum de la gràcia. És de l’Esperit Sant que prové el coneixement de les coses futures, la intel·ligència dels misteris, la comprensió de les veritats ocultes, la distribució dels dons, la ciutadania celestial, la conversació amb els àngels. D’Ell, l’alegria que mai no s’acaba, la perseverança en Déu, la semblança amb Déu i la cosa més sublim que un hom pugui pensar: fer-se Déu.²²

La consciència de la magnitud de la dignitat humana ―d’una forma eminent, inefable, en ésser constituïts per la gràcia en fills de Déu― juntament amb la humilitat, forma en el cristià una sola cosa, ja que no són les nostres forces les que ens salven i ens donen la vida, sinó el favor diví. Aquesta és una veritat que no es pot oblidar mai perquè, si no, la deïficació es pervertiria en presumpció, en supèrbia, i tard o d’hora, en un esfondrament espiritual davant l’experiència de la pròpia feblesa i misèria.

Gosaré dir: sóc sant? ―es preguntava Sant Agustí-. Si digués sant quant a santificador i no necessitar de ningú que em santifiqui, seria superbiós i mentider, però si entenem per sant el santificar, segons el que podem llegir en el Levític: sigueu sants, perquè jo, Déu, sóc sant; aleshores també el cos de Crist, fins a l’últim home situat en els confins de la terra i, amb el seu Cap i sota el seu Cap, digui audaçment: sóc sant.²³

Estimeu la Tercera Persona de la Trinitat Beatíssima: escolteu en la intimitat del vostre ser les mocions divines ―aquests encoratjaments, aquests retrets―, camineu per la terra dins la llum reflectida en la vostra ànima: i el Déu de l’esperança ens omplirà amb tota mena de pau, per tal que aquesta esperança creixi en nosaltres sempre més i més, per la virtut de l’Esperit Sant.²⁴

Fer-se infants en l’amor a Déu

Considerem atentament aquest punt. perquè ens pot ajudar a comprendre coses molt importants, ja que el misteri de Maria ens fa veure que, per acostar-nos a Déu, ens hem de fer petits. Us asseguro ―va exclamar el Senyor dirigint-se als seus deixebles que si no canvieu i no us feu com els infants, no entrareu pas al Regne del cel.¹¹

Fer-nos infants: renunciar a la supèrbia, a l’autosuficiència; reconèixer que nosaltres sols no podem fer res, perquè necessitem de la gràcia, del poder del nostre Pare Déu per a aprendre de caminar i per perseverar en el camí. Ésser petits exigeix abandonar-se com s’abandonen els nens, creure com creuen els nens, demanar com demanen els nens.

I tot això ho aprenem en el tracte amb Maria. La devoció a la Mare de Déu no és una cosa blana o poc consistent: és consol i alegria que omple l’ànima, justament en la mesura que suposa un exercici profund i enter de la fe, que ens fa sortir de nosaltres mateixos i posar la nostra esperança en el Senyor. Jahvé és el meu pastor ―canta un dels salms―, no em mancarà res; em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l’aigua i m’hi retorna. Em guia pels camins rectes per la virtut del seu nom. Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de cap mal, perquè vós sou amb mi.¹²

Perquè Maria és Mare, la seva devoció ens ensenya d’ésser fills: d’estimar de debò, sense mesura; d’ésser senzills, sense aquestes complicacions que neixen de l’egoisme de pensar només en nosaltres; d’estar alegres, sabent que res no pot destruir la nostra esperança. El principi del camí que mena a la bogeria de l’amor de Déu és un confiat amor a Maria Santíssima. Així ho vaig escriure ja fa molts anys, en el pròleg a uns comentaris al sant rosari, i des d’aleshores he tornat a comprovar moltes vegades la veritat d’aquests mots. No us faré gaires raonaments, amb el fi de glossar aquesta idea: us invito més aviat a fer-ne l’experiència, a descobrir-ho per vosaltres mateixos, pel tracte amorós amb Maria, obrint-li el cor, confiant-hi les vostres alegries i les vostres penes. demanant-li que us ajudi a conèixer i seguir Jesús.

Fe, doncs, sense permetre que ens domini el descoratjament; sense deturar-nos en càlculs merament humans. Per sobrepujar els obstacles, cal començar treballant, ficant-se de ple a la tasca, de forma que l’esforç mateix ens dugui a obrir noves senderes. Davant una dificultat qualsevol, això és la panacea: santedat personal, donació de si mateix al Senyor.

Ésser sants és viure tal com el nostre Pare del cel ha disposat que visquem. Em direu que és difícil. Sí, l’ideal és molt alt. Però alhora és fàcil: ho tenim a l’abast de la mà. Quan una persona es posa malalta, de vegades passa que ningú no aconsegueix de trobar el remei. En el pla sobrenatural és així. La medecina és sempre a prop: és Crist Jesús, present en la Sagrada Eucaristia, que ens dóna a més la seva gràcia en els altres Sagraments que va instituir.

Tornem-ho a dir: amb la paraula i amb les obres: Senyor, jo confio en Vós, en tinc prou amb la vostra providència ordinària, el vostre ajut de cada dia. No tenim per què demanar a Déu grans miracles. Hem de suplicar, en canvi, que augmenti la nostra fe, que il·lumini la nostra intel·ligència, que enforteixi la nostra voluntat. Jesús roman sempre amb nosaltres, i es capté sempre com qui és.

Des del començament de la meva predicació, us he previngut contra una falsa deïficació. Que no et torbi el fet de conèixer-te com ets: així, de fang. Que això no et preocupi. Perquè tu i jo som fills de Déu ―i aquesta deïficació és bona―, escollits per una crida divina des de tota l’eternitat: el Pare ens elegí, en el Crist, abans de la creació del món, perquè siguem sants i immaculats en la seva presència.³² Nosaltres, que som especialment de Déu, instruments seus malgrat la nostra pobra misèria personal, serem eficaços si no perdem el coneixement de la nostra pròpia feblesa.

Si sentiu decaïment, en experimentar ―potser d’una manera particularment viva― la pròpia mesquinesa, és el moment d’abandonar-se completament, amb docilitat, a les mans de Déu. Diuen que un dia un captaire sortí a l’encontre d’Alexandre el Gran i li demanà una almoina. Alexandre es deturà i va manar que el fessin senyor de cinc ciutats. El pobre, confós i atordit, va exclamar: jo no demanava tant! I Alexandre contestà: has demanat com qui ets i jo dono com qui sóc.

Fins i tot en els moments en què percebem més profundament la nostra limitació, podem i devem mirar Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant, sabent que som partícips de la vida divina. Mai no hi ha cap raó suficient perquè girem la cara enrera:³³ el Senyor és al nostre costat. Hem de ser fidels, lleials, afrontar les nostres obligacions, trobar en Jesús l’amor i l’estímul per comprendre les equivocacions dels altres i superar les nostres pròpies errades. Així totes aquestes defallences ―les teves, les meves, les de tots els homes― seran també un suport per al regne de Crist.

Reconeguem les nostres malalties, però confessem el poder de Déu. L’optimisme, l’alegria, el convenciment ferm que el Senyor vol servir-se de nosaltres, han d’informar la vida cristiana. Si ens sentim part d’aquesta Església Santa, si ens considerem sostinguts per la roca ferma de Pere i per l’acció de l’Esperit Sant, ens decidirem a acomplir el petit deure de cada instant: sembrar una mica cada dia. I la collita es vessarà dels graners.