Llistat de punts

L’altre enemic, escriu sant Joan, és la concupiscència dels ulls, una avarícia de fons, que ens duu a no avaluar sinó allò que es pot tocar. Els ulls que resten com enganxats a les coses terrenals, però també els ulls que, per això mateix, no saben descobrir les realitats sobrenaturals. Per tant, podem fer servir l’expressió de la Sagrada Escriptura, per referir-nos a l’avarícia dels béns materials i, a més, a aquesta deformació que mena a observar el que ens envolta ―els altres, les circumstàncies de la nostra vida i del nostre temps― solament amb visió humana.

Els ulls de l’ànima s’entelen; la raó es creu autosuficient per a entendre-ho tot, prescindint de Déu. És una temptació subtil, que s’empara en la dignitat de la intel·ligència, que el Nostre Pare Déu ha donat a l’home perquè el conegui i l’estimi lliurement. Arrossegada per aquesta temptació, la intel·ligència humana es considera el centre de l’univers, s’entusiasma novament amb el sereu com déus²²i, en omplir-se de l’amor d’un mateix, dóna l’esquena a l’amor de Déu.

Així la nostra existència pot lliurar-se sense condicions en mans del tercer enemic, de la superbia vitae. No es tracta tan sols de pensaments efímers de vanitat o d’amor propi: és un envaniment general. No ens enganyem, perquè aquest és el pitjor dels mals, l’arrel de tots els desencaminaments. La lluita contra la supèrbia ha d’ésser constant, perquè no debades s’ha dit gràficament que aquesta passió mor un dia després de morir cada persona. És l’altivesa del fariseu, que Déu es resisteix a justificar perquè hi troba una tanca d’autosuficiència. És l’arrogància que condueix a menysprear els altres homes, a dominar-los, a maltractar-los: perquè on hi ha supèrbia, allí hi ha ofensa i deshonra.²³

Acomplí la voluntat del seu Pare Déu

No m’aparto de la veritat més rigorosa si us dic que Jesús continua cercant posada ara, en el nostre cor. Hem de demanar-li perdó per la nostra ceguera personal, per la nostra ingratitud. Hem de demanar-li la gràcia de no tancar-li mai més la porta de les nostres ànimes.

El Senyor no ens oculta que aquesta obediència rendida a la voluntat de Déu exigeix renúncia i donació d’un mateix, perquè l’Amor no demana drets: vol servir. Ell ha recorregut primer el camí. Jesús, ¿i tu, com obeïes? Usque ad mortem, mortem autem crucis,²⁰ fins a la mort i mort de creu. Cal sortir d’un mateix, complicar-se la vida, perdre-la per amor de Déu i de les ànimes. Heus aquí que volies viure, i no volies que et passés res; però Déu volgué una altra cosa. Hi ha dues voluntats: la teva ha d’ésser esmenada, per a identificar-se amb la voluntat de Déu; en lloc de tomar la de Déu perquè s’acomodi a la teva.²¹

Jo he vist amb goig moltes ànimes que s’han jugat la vida ―com Vós, Senyor, usque ad mortem―, en acomplir allò que la voluntat de Déu els demanava: han dedicat els seus afanys i la seva feina professional al servei de l’Església, per al bé de tots els homes.

Aprenguem a obeir, aprenguem a servir: No hi ha millor senyoria que voler donar-se voluntàriament per ser útils als altres. Quan sentim l’orgull que barboteja dintre nostre, la supèrbia que ens fa pensar que som uns superhomes, és el moment de dir que no, de dir que el nostre únic triomf ha de ser el de la humilitat. Així ens identificarem amb Crist a la Creu, no sentint-nos molests o inquiets o amb mala gràcia, sinó alegres: perquè aquesta alegria es l’oblit d’un mateix es la millor prova d’amor.

Lluita incessant

La guerra del cristià és incessant, perquè en la vida interior hom comença i torna a començar perpètuament, i això evita que, amb supèrbia, ens imaginem ja perfectes. És inevitable que hi hagi moltes dificultats en el nostre camí; si no hi trobéssim entrebancs, ja no seríem criatures de carn i ossos. Sempre tindrem passions que ens estiren cap avall, i sempre ens haurem de defensar d’aquests deliris més o menys vehements.

Veure que en el cos i en l’ànima hi ha l’agulló de la supèrbia, de la sensualitat, de l’enveja, de la peresa, del desig de sotmetre els altres, no hauria de significar cap descobriment. És un mal antic, confirmat sistemàticament per la nostra experiència personal; és el punt de partida i l’ambient corrent per a guanyar en la nostra cursa vers la casa del Pare, en aquest íntim esport. Per això ensenya Sant Pau: jo corro, no pas a l’atzar; faig pugilat, no pas donant cops a l’aire; sinó que em copejo el cos i me’l faig esclau, no fos cas que havent predicat als altres, quedés jo reprovat.⁸

Per iniciar o sostenir aquesta contesa, el cristià no ha d’esperar manifestacions exteriors o sentiments favorables. La vida interior no és cosa de sentiments, sinó de gràcia divina i de voluntat, d’amor. Tots els deixebles foren capaços de seguir Crist el dia del seu triomf a Jerusalem, però gairebé tots el van abandonar a l’hora de l’oprobi de la Creu.

Per a estimar de debò cal ésser fort, lleial, amb el cor fermament ancorat en la fe, en l’esperança i en la caritat. Només la lleugeresa insubstancial canvia capritxosament l’objecte dels seus amors, que no són amors, sinó compensacions egoistes. Quan hi ha amor, hi ha enteresa: capacitat de donació, de sacrifici, de renúncia. I enmig d’aquella donació, del sacrifici i de la renúncia, amb el suplici de la contradicció, la felicitat i l’alegria. Una alegria que res ni ningú no podrà llevar-nos.

En aquest torneig d’amor no ens han d’entristir les caigudes, ni que fossin caigudes greus, si acudim a Déu amb dolor i bon propòsit en el sagrament de la Penitència. El cristià no és un maníac col·leccionista d’un full de serveis immaculat. Jesucrist Nostre Senyor es commou tant amb la innocència i la fidelitat de Joan com, després de la caiguda de Pere, s’entendreix amb el seu penediment. Jesús comprèn la nostra feblesa i ens atreu vers Ell, com fent-nos anar sobre un pla inclinat, desitjós que sapiguem insistir en l’esforç de pujar una mica, de dia en dia. Ens busca, com buscà Tomàs i li ensenyà, fent que les toqués amb els dits, les ferides obertes a les mans i al costat. Jesucrist sempre espera que tornem a Ell, justament perquè coneix la nostra debilitat.

Però ens sotja un enemic potent, que s’oposa al nostre desig d’encarnar acabadament la doctrina de Crist: la supèrbia, que creix quan no intentem descobrir, després dels fracassos i de les derrotes, la mà benefactora i misericordiosa del Senyor. Llavors, l’ànima s’omple de penombres ―una trista obscuritat l’envaeix― i es creu perduda. La imaginació inventa obstacles que no són reals, que desapareixerien si miréssim només amb una miqueta d’humilitat. Amb la supèrbia i la imaginació, l’ànima s’endinsa a vegades en calvaris tortuosos; però en aquests calvaris Crist no hi és, perquè allà on hi ha el Senyor es frueix de pau i d’alegria, encara que l’ànima es trobi en carn viva i voltada de tenebres.

Un altre enemic hipòcrita de la nostra santificació: el fet de pensar que aquesta batalla interior s’ha de dirigir contra obstacles extraordinaris, contra dracs que respiren foc. És una altra manifestació d’orgull. Volem lluitar, però estrepitosament, amb clamors de trompetes i tremolor d’estendards.

Hem de convèncer-nos que el major enemic de la roca no es el pic o la destral, ni el cop de qualsevol altra eina, per contundent que sigui: és l’aigua menuda que es va ficant de gota en gota, entre les escletxes de la penya, fins a malmetre’n l’estructura. El perill més fort per al cristià és menysprear la lluita en aquestes escaramusses, que van calant a poc a poc en l’ànima, fins a estovar-la, fer-la trencadissa i indiferent, insensible a les veus de Déu.

Escoltem el Senyor que ens diu: qui és fidel en el poc, també és fidel en el molt, i qui és injust en el poc, també ho és en el molt.¹¹ Que és com si ens recordés: lluita cada instant en aquests detalls petits en aparença, però grans als meus ulls; viu amb puntualitat el compliment del deure; somriu a qui ho necessiti mal que tinguis l’ànima adolorida; dedica, sense regatejar, el temps que calgui a l’oració; vés a ajudar el qui et cerca; practica la justícia, tot engrandint-la amb la gràcia de la caritat.

Aquestes i altres de semblants són les mocions que sentirem cada dia dintre nostre, com un avís silenciós que ens emmena a entrenar-nos en aquest esport sobrenatural de vèncer el propi jo. Que la llum de Déu ens il·lumini perquè en puguem percebre les advertències; que ens ajudi a lluitar, que estigui de la part nostra en la victòria; que no ens abandoni a l’hora de la caiguda, perquè així ens trobarem sempre en condicions d’aixecar-nos i de continuar combatent.

No ens poden aturar. El Senyor ens demana que batallem com més va més de pressa, cada cop més profundament, cada vegada més àmpliament. Estem obligats a superar-nos, ja que en aquesta competició, l’única meta és l’arribada a la glòria del cel. I si no hi arribéssim, res no hauria pagat la pena.

Fer-se infants en l’amor a Déu

Considerem atentament aquest punt. perquè ens pot ajudar a comprendre coses molt importants, ja que el misteri de Maria ens fa veure que, per acostar-nos a Déu, ens hem de fer petits. Us asseguro ―va exclamar el Senyor dirigint-se als seus deixebles que si no canvieu i no us feu com els infants, no entrareu pas al Regne del cel.¹¹

Fer-nos infants: renunciar a la supèrbia, a l’autosuficiència; reconèixer que nosaltres sols no podem fer res, perquè necessitem de la gràcia, del poder del nostre Pare Déu per a aprendre de caminar i per perseverar en el camí. Ésser petits exigeix abandonar-se com s’abandonen els nens, creure com creuen els nens, demanar com demanen els nens.

I tot això ho aprenem en el tracte amb Maria. La devoció a la Mare de Déu no és una cosa blana o poc consistent: és consol i alegria que omple l’ànima, justament en la mesura que suposa un exercici profund i enter de la fe, que ens fa sortir de nosaltres mateixos i posar la nostra esperança en el Senyor. Jahvé és el meu pastor ―canta un dels salms―, no em mancarà res; em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l’aigua i m’hi retorna. Em guia pels camins rectes per la virtut del seu nom. Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de cap mal, perquè vós sou amb mi.¹²

Perquè Maria és Mare, la seva devoció ens ensenya d’ésser fills: d’estimar de debò, sense mesura; d’ésser senzills, sense aquestes complicacions que neixen de l’egoisme de pensar només en nosaltres; d’estar alegres, sabent que res no pot destruir la nostra esperança. El principi del camí que mena a la bogeria de l’amor de Déu és un confiat amor a Maria Santíssima. Així ho vaig escriure ja fa molts anys, en el pròleg a uns comentaris al sant rosari, i des d’aleshores he tornat a comprovar moltes vegades la veritat d’aquests mots. No us faré gaires raonaments, amb el fi de glossar aquesta idea: us invito més aviat a fer-ne l’experiència, a descobrir-ho per vosaltres mateixos, pel tracte amorós amb Maria, obrint-li el cor, confiant-hi les vostres alegries i les vostres penes. demanant-li que us ajudi a conèixer i seguir Jesús.