Llistat de punts

Els Fets dels Apòstols, quan narren els esdeveniments d’aquell dia de Pentecosta en què l’Esperit Sant davallà en forma de llengües de foc sobre els deixebles de Nostre Senyor, ens fan assistir a la gran manifestació del poder de Déu, amb el qual l’Església començà el seu camí entre les nacions. La victòria que Crist ―amb la seva obediència, amb la seva immolació a la Creu i amb la seva Resurrecció― havia obtingut sobre la mort i sobre el pecat, es revelà aleshores en tota la seva divina claredat.

Els deixebles, que ja eren testimonis de la glòria del Ressuscitat, van experimentar en si mateixos la força de l’Esperit Sant: les seves intel·ligències i els seus cors s’obriren a una llum nova. Havien seguit Crist i havien acollit amb fe les seves ensenyances, però no sempre encertaven a penetrar-ne del tot el sentit i calia que arribes l’Esperit de veritat, que els fes comprendre totes les coses.¹ Sabien que solament en Jesús podien trobar paraules de vida eterna, i estaven disposats a seguir-lo i a donar la vida per Ell, però eren febles, i quan arribà l’hora de la prova. fugiren i el deixaren tot sol. El dia de la Pentecosta, tot això ja ha passat: l’Esperit Sant, que és esperit de fortalesa, els ha fet forts, segurs, audaços. La paraula dels Apòstols ressona ferma i vibrant pels carrers i places de Jerusalem.

Els homes i les dones que, arribats de les regions més diverses, poblen aquells dies la ciutat, escolten meravellats. Parts, medes i elamites, els qui habiten la Mesopotàmia, la Judea i la Capadòcia, el Pont i l’Àsia, la Frígia i la Pamfília, l’Egipte i les contrades de la Líbia de prop de Cirena, í els vinguts de Roma, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres llengües les grandeses de Déu.² Aquests prodigis que tenien efecte davant els seus ulls, els menen a prestar atenció a la predicació apostòlica. El mateix Esperit Sant, que obrava en els deixebles del Senyor, també els va tocar els cors i els van dur cap a la fe.

Ens explica sant Lluc que un cop sant Pere hagué parlat proclamant la Resurrecció de Crist, molts dels qui el voltaven se’ls acostaven i demanaven: què hem de fer, germans? L’Apòstol els respongué: Penediu vos i que es faci batejar cada un de vosaltres en el nom de Jesucrist, per a remissió dels vostres pecats, i rebreu el do de l’Esperit Sant. Aquell dia es van incorporar a l’Església, acaba dient-nos el text sagrat, prop de tres mil persones.³

La vinguda solemne de l’Esperit el dia de la Pentecosta no fou un esdeveniment aïllat. Amb prou feines hi ha una pàgina dels Fets dels Apòstols que no ens parli d’Ell i de l’acció per la qual guia, dirigeix i anima la vida i les obres de la primitiva comunitat cristiana: Ell és qui inspira la predicació de sant Pere,⁴ qui confirma en llur fe els deixebles,⁵ qui segella amb la seva presència la crida adreçada als gentils,⁶ qui envia Saule i Bernabé cap a terres llunyanes per obrir nous camins a l’ensenyança de Jesús.⁷ En un mot, la seva presència i la seva actuació ho dominen tot.

Actualitat de la Pentecosta

Aquesta realitat profunda que ens dóna a conèixer el text de l’Escriptura Santa, no és un record del passat, una edat d’or de l’Església que hagués quedat endarrerida en la història. És, per damunt de les misèries i dels pecats de cadascun de nosaltres, la realitat també de l’Església d’avui i de l’Església de tots els temps. Jo pregaré al Pare ―anuncia el Senyor als seus deixebles― i us donarà un altre Consolador perquè resti amb vosaltres eternament.⁸ Jesús ha mantingut les seves promeses: ha ressuscitat, se n’ha pujat al Cel i, en unió amb el Pare Etern, ens envia l’Esperit Sant perquè ens santifiqui i ens doni la vida.

La força i el poder de Déu il·luminen la faç de la terra. L’Esperit Sant continua assistint l’Església de Crist, per tal que sigui ―sempre i en tot― un signe aixecat davant les nacions, que anuncia a la humanitat la benvolença i l’amor de Déu.⁹ Per grans que siguin les nostres limitacions, els homes podem mirar al Cel amb confiança i sentir-nos plens d’alegria: Déu ens estima i ens deslliura dels nostres pecats. La presència i l’acció de l’Esperit Sant en l’Església són la penyora i l’anticipació de la felicitat eterna, d’aquesta alegria i d’aquesta pau que Déu ens depara.

També nosaltres, com aquells primers que s’acostaren a sant Pere el dia de la Pentecosta, hem estat batejats. En el Baptisme, el Nostre Pare Déu ha pres possessió de les nostres vides, ens ha incorporat a la de Crist i ens ha enviat l’Esperit Sant. El Senyor, ens diu l’Escriptura Santa, ens ha salvat per mitjà del bany de regeneració i de renovellament de l’Esperit Sant, que Ell vessà abundosament en nosaltres per Jesucrist, Salvador nostre, a fi que, justificats per la seva gràcia, esdevinguem hereus de la vida eterna segons l’esperança que tenim.¹⁰

L’experiència de la nostra debilitat i de les nostres fallades, la desedificació que pot causar l’espectacle dolorós de la petitesa o fins i tot de la mesquinesa d’alguns que s’anomenen cristians, el fracàs aparent o la desorientació d’algunes empreses apostòliques, tot això ―el fet de comprovar la realitat del pecat i de les limitacions humanes― pot constituir tanmateix una prova per a la nostra fe, i fer que s’insinuïn la temptació i el dubte: ¿on són la força i el poder de Déu? És el moment de reaccionar, de practicar d’una manera més pura i més sòlida la nostra esperança i, per tant, de procurar que sigui més ferma la nostra fidelitat.

Força de Déu i feblesa humana

Non est abbreviata manus Domini, no s’ha fet més curta la mà de Déu:¹² no és menys poderós Déu avui que en d’altres èpoques, ni menys vertader el seu amor envers els homes. La nostra fe ens ensenya que la creació entera, el moviment de la terra i el dels astres, les accions rectes de les criatures i tot el que hi ha de positiu en el decurs de la història, tot, en un mot, ha vingut de Déu i a Déu s’ordena.

L’acció de l’Esperit Sant ens pot passar desapercebuda, perquè Déu no ens dóna a conèixer els seus plans i perquè el pecat de l’home enterboleix i enfosqueix els dons divins. Però la fe ens recorda que el Senyor obra constantment: és Ell qui ens ha creat i ens manté en el ser, qui, amb la seva gràcia, mena la creació entera vers la llibertat de la glòria dels fills de Déu.¹³

Per això, la tradició cristiana ha resumit l’actitud que hem d’adoptar davant l’Esperit Sant en un sol concepte: docilitat. Ésser sensibles a allò que l’Esperit diví promou al voltant nostre i en nosaltres mateixos: als carismes que distribueix, als moviments i institucions que suscita, als afectes i decisions que fa néixer en el nostre cor. L’Esperit Sant realitza en el món les obres de Déu: es, com diu l’himne litúrgic, donador de les gràcies, llum dels cors, hoste de l’ànima, repòs en el treball, consol en el plor. Sense el seu ajut no hi ha res en l’home que sigui innocent i valuós, ja que és Ell qui renta allò que és tacat, qui guareix el malalt, qui encén allò que és fred, qui encamina el que s’ha esgarriat, qui condueix els homes cap al port de la salvació i del goig etern.¹⁴

Però aquesta fe nostra en l’Esperit Sant ha de ser plena i completa: no és una creença vaga en la seva presència en el món; és una acceptació agraïda dels signes i realitats als quals, d’una manera especial, ha volgut vincular la seva força. Quan vingui l’Esperit de veritat ―anuncia Jesús―, em glorificarà, perquè rebrà d’allò que és meu, i us ho anunciarà.¹⁵ L’Esperit Sant és l’Esperit enviat per Crist, per obrar en nosaltres la santificació que Ell ens meresqué a la terra.

Per això no hi pot haver fe en l’Esperit Sant si no hi ha fe en Crist, en la doctrina de Crist, en els sagraments de Crist, en l’Església de Crist. No és coherent amb la fe cristiana, no creu veritablement en l’Esperit Sant qui no estima l’Església, qui no hi té confiança, qui només es complau a assenyalar les deficiències i les limitacions dels qui la representen, qui la judica de fora estant i és incapaç de sentir-se’n fill. Em ve al pensament considerar fins a quin punt deu ésser extraordinàriament important i abundantíssima l’acció del Diví Paràclit, mentre el sacerdot renova el sacrifici del Calvari, en celebrar la Santa Missa en els nostres altars.

Tracte amb l’Esperit Sant

Viure segons l’Esperit Sant és viure de fe, d’esperança, de caritat; deixar que Déu prengui possessió de nosaltres i canviï els nostres cors de soca-rel, per fer-los a la seva mida. Una vida cristiana madura, profunda i ferma, és cosa que un hom no improvisa, perquè és el fruit del creixement de la gràcia de Déu en nosaltres. Els Fets dels Apòstols, descriuen la situació de la primitiva comunitat cristiana amb una frase breu, però plena de sentit: tots perseveraven en les instruccions dels Apòstols, en la comunicació de la fracció del pa i en la pregària.²⁵

Fou així com van viure aquells primers, i com hem de viure nosaltres: la meditació de la doctrina de la fe fins a fer-la pròpia, la trobada amb Crist en l’Eucaristia, el diàleg personal ―l’oració sense anonimat― cara a cara amb Déu, han de constituir com la substància última de la nostra conducta. Si això falta, hi haurà tal vegada una reflexió erudita, una activitat més o menys intensa, devocions i pràctiques. Però no hi haurà una existència cristiana autèntica, perquè mancarà la compenetració amb Crist, la participació real i viscuda en l’obra divina de la salvació.

És una doctrina que s’aplica a qualsevol cristià perquè tots som cridats igualment a la santedat. No hi ha cristians de segona categoria, obligats a posar en pràctica només una versió rebaixada de l’Evangeli: tots hem rebut el mateix Baptisme i, per bé que existeix una amplia diversitat de carismes i de situacions humanes, l’Esperit que distribueix els dons divins, és el mateix, la fe és la mateixa, l’esperança és la mateixa, la caritat és la mateixa.²⁶

Podem prendre, doncs, com si fos dirigida a nosaltres la pregunta que formula l’Apòstol: ¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit Sant habita en vosaltres?,²⁷ i rebre-la com una invitació a un tracte més personal i directe amb Déu. Per desgràcia el Paraclet és, per alguns cristians, el Gran Desconegut: un nom que hom pronuncia, però que no és Algú ―una de les tres Persones del Déu únic―, amb qui l’home parla i del qual l’home viu.

Però cal ―en canvi― que el tractem amb una senzillesa assídua i amb confiança, tal com l’Església ens ho ensenya de fer a través de la litúrgia. Aleshores coneixerem més Nostre Senyor i, ensems, ens adonarem més plenament del do immens que suposa el fet de dir-nos cristians: veurem tota la grandesa i tota la veritat d’aquest fer-se Déu, d’aquesta participació en la vida divina, a la qual ja m’he referit abans.

Perquè l’Esperit Sant no és un artista que dibuixa en nosaltres la divina substancia, com si Ell en fos aliè, no és d’aquesta manera que ens condueix a la semblança divina; sinó que Ell mateix, que és Déu i procedeix de Déu, s’estampa en els cors que el reben com el segell sobre la cera i, així, per la comunicació de si mateix i la semblança, restableix la naturalesa segons la bellesa del model diví i restitueix a l’home la imatge de Déu.²⁸