Llistat de punts

Els pares eduquen fonamentalment amb llur conducta. Allò que els fills i les filles busquen en el pare o la mare no són pas uns coneixements més amplis que els seus o uns consells més o menys encertats, sinó quelcom de més categoria: un testimoniatge del valor i del sentit de la vida encarnat en una existència concreta, confirmat en les diverses circumstàncies i situacions que se succeeixen al llarg dels anys.

Si jo hagués de donar un consell als pares, els donaria sobretot aquest: que els vostres fills vegin ―de petits ho veuen tot, i ho judiquen: no us feu il·lusions― que intenteu viure d’acord amb la vostra fe, que Déu no és tan sols en els vostres llavis, sinó que és en les vostres obres; que us esforceu a ser sincers i lleials, que us estimeu vosaltres i que els estimeu de debò.

És així com contribuireu millor a fer-ne uns cristians veritables, uns homes i dones íntegres, capaços d’afrontar amb esperit obert les situacions que la vida els presenti, de servir els seus conciutadans i de contribuir a la solució dels grans problemes de la humanitat, de dur el testimoni de Crist pertot on es trobin més endavant, en la societat.

Escolteu els vostres fills, dediqueu-los també temps vostre, mostreu-los confiança: creieu tot el que us diguin, per més que algun cop us enganyin; no us espanteu de les seves rebel·lies, ja que vosaltres, a la seva edat, també fóreu més o menys rebels; sortiu a trobar-los a mig camí, i pregueu per ells, que acudiran als pares amb senzillesa ―és segur, si obreu cristianament així―, en comptes d’acudir amb les seves legítimes curiositats a qualsevol amigot desvergonyit o brutal. La vostra confiança, la vostra relació amigable amb els fills, rebrà com a resposta la sinceritat d’ells amb vosaltres: i això, encara que no hi manquin baralles ni incomprensions de poca importància, és la pau familiar, la vida cristiana.

¿Com descriuré ―es demana un escriptor dels primers segles― la felicitat d’aquest matrimoni que l'Església uneix, que la pròpia donació confirma, que la benedicció segella, que els àngels proclamen, i el qual Déu Pare dóna per celebrat?... Tots dos esposos són com germans, servents l’un de l’altre, sense que entre ells s’hi faci cap separació, ni en la carn i en l’esperit. Perquè veritablement són dos en una sola carn, i on hi ha una sola carn hi ha d’haver un sol esperit... En contemplar aquestes llars, Crist s’alegra i els envia la seva pau; on són els dos, Ell també hi és, i on Ell és no hi pot haver res de dolent.¹⁰

Però si Josep ha après de Jesús per viure d’una manera divina, gosaria dir que quant a allò que és humà, ha ensenyat moltes coses al Fill de Déu. Hi ha quelcom que no m’acaba d’agradar en el títol de pare putatiu, amb el qual Josep és designat a vegades, perquè perilla de fer pensar que les relacions entre Josep i Jesús eren fredes i exteriors. Certament, la nostra fe ens diu que no era pare segons la carn, però aquesta paternitat no és pas l’única.

A Josep ―llegim en un sermó de Sant Agustí― no solament li és degut el nom de pare, sinó que el mereix, ho és més que ningú. I en acabat afegeix: ¿I com ho era, de pare? Tant més profundament pare com més casta fou la seva paternitat. N’hi havia que es pensaven que era pare de Nostre Senyor Jesucrist, de la mateixa manera que són pares els altres, que engendren segons la carn, i no solament reben llurs fills com a fruit del seu afecte espiritual. Per això diu Sant Lluc: hom creia que era pare de Jesús. ¿Per què diu només que hom creia? Perquè el pensament i el judici humans es refereixen a allò que sol esdevenir-se entre els homes. I el Senyor no nasqué del germen de Josep. Això no obstant, a la pietat i a la caritat de Josep, li nasqué un fill de la Verge Maria, que era Fill de Déu.²²

Josep estimà Jesús com un pare estima el fill, el tractà donant-li tot el millor que tenia. Josep, tenint cura d’aquell Infant com li fou manat, féu de Jesús un artesà: li transmeté el seu ofici. Per això els veïns de Natzaret parlaran de Jesús, anomenant-lo indistintament faber i fabri filius:²³ menestral i fill del menestral. Jesús va treballar al taller de Josep i al costat de Josep. ¿Com devia ésser Josep, com havia obrat en ell la gràcia, per a ésser capaç de dur a terme la feina de fer anar endavant el Fill de Déu en allò que és humà?

Perquè Jesús havia d’assemblar-se a Josep: en la forma de treballar, en trets del seu caràcter, en la manera de parlar. Allò que ha estat la infantesa i la jovenesa de Jesús i, per tant, el seu tracte amb Josep, es reflecteix en el realisme de Jesús, en el seu esperit d’observació, en la seva manera d’asseure’s a taula i de llescar el pa, en el seu gust per exposar la doctrina d’una manera concreta prenent exemple de les coses de la vida ordinària.

No és possible desconèixer la sublimitat del misteri. Aquest Jesús que és home, que parla amb l’accent d’una regió determinada d’Israel, que s’assembla a un menestral anomenat Josep, aquest és el Fill de Déu. I qui és que pot ensenyar res a Déu? Però és realment home, i viu normalment: primer com un nen, després com un xicot, que ajuda en el taller de Josep; finalment com un home madur, en la plenitud de l’edat. Jesús creixia en saviesa, en edat i en gràcia davant de Déu i davant dels homes.²⁴