Llistat de punts

Correspondència humana

L’existència del cristià es desenvolupa en aquest clima de la misericòrdia de Déu. Aquest és l’àmbit del seu esforç per tal com es comporta com a fill del Pare. I, quins són els mitjans principals per aconseguir que la vocació s’afermi? Avui, te n’assenyalaré dos, que són com eixos vius de la conducta cristiana: la vida interior i la formació doctrinal, el coneixement profund de la nostra fe.

Vida interior, primer de tot. Que pocs n’hi ha que entenguin això, encara! En sentir parlar de vida interior pensen en la fosca del temple, si és que no pensen en els ambients resclosits d’algunes sagristies. Ja fa més d’un quart de segle que dic que no és això. Descric la vida interior de cristians corrents, que solen trobar-se en ple carrer, a l’aire lliure; i que al carrer, a la feina, amb la família i en les estones de diversió estan pendents de Jesús tot el dia. I què és això sinó vida d’oració contínua? ¿Oi que has vist la necessitat de ser una ànima d’oració amb un tracte amb Déu que et deïfica? Aquesta és la fe cristiana i així ho han entès sempre les ànimes d’oració; aquell home es fa Déu, escriu Climent d’Alexandria, perquè vol el mateix que vol Déu.⁴¹

Al començament costa: cal esforç per adreçar-se al Senyor, per agrair la seva pietat paternal i concreta envers nosaltres. A poc a poc l’amor de Déu es palpa ―bé que no és cosa de sentiments―, com una urpada a l’ànima. És Crist, que ens persegueix amorosament: Mira, sóc a la porta i truco.⁴² Com et va la vida d’oració? ¿No sents, de vegades, durant el dia, desigs d’enraonar amb Ell més a poc a poc? ¿No li dius: en acabat us ho explicaré, en acabat en parlaré amb Vós?

En les estones dedicades expressament a aquest col·loqui amb el Senyor, el cor s’esplaia, la voluntat s’enforteix, la intel·ligència ―ajudada per la gràcia― impregna de realitats sobrenaturals, les realitats humanes. Com a fruit, sempre sortiran uns propòsits clars, pràctics, de millorar la teva conducta, de tractar finament amb caritat tots els homes, d’esmerçar-te amb el delit dels bons esportistes, en aquesta lluita cristiana d’amor i de pau.

L’oració esdevé contínua, com els batecs del cor, com el pols. Sense aquesta presència de Déu, no hi ha vida contemplativa; i sense vida contemplativa de poc serveix treballar per Crist, perquè s’esforcen debades els qui construeixen, si Déu no sosté la casa.⁴³

Acomplí la voluntat del seu Pare Déu

No m’aparto de la veritat més rigorosa si us dic que Jesús continua cercant posada ara, en el nostre cor. Hem de demanar-li perdó per la nostra ceguera personal, per la nostra ingratitud. Hem de demanar-li la gràcia de no tancar-li mai més la porta de les nostres ànimes.

El Senyor no ens oculta que aquesta obediència rendida a la voluntat de Déu exigeix renúncia i donació d’un mateix, perquè l’Amor no demana drets: vol servir. Ell ha recorregut primer el camí. Jesús, ¿i tu, com obeïes? Usque ad mortem, mortem autem crucis,²⁰ fins a la mort i mort de creu. Cal sortir d’un mateix, complicar-se la vida, perdre-la per amor de Déu i de les ànimes. Heus aquí que volies viure, i no volies que et passés res; però Déu volgué una altra cosa. Hi ha dues voluntats: la teva ha d’ésser esmenada, per a identificar-se amb la voluntat de Déu; en lloc de tomar la de Déu perquè s’acomodi a la teva.²¹

Jo he vist amb goig moltes ànimes que s’han jugat la vida ―com Vós, Senyor, usque ad mortem―, en acomplir allò que la voluntat de Déu els demanava: han dedicat els seus afanys i la seva feina professional al servei de l’Església, per al bé de tots els homes.

Aprenguem a obeir, aprenguem a servir: No hi ha millor senyoria que voler donar-se voluntàriament per ser útils als altres. Quan sentim l’orgull que barboteja dintre nostre, la supèrbia que ens fa pensar que som uns superhomes, és el moment de dir que no, de dir que el nostre únic triomf ha de ser el de la humilitat. Així ens identificarem amb Crist a la Creu, no sentint-nos molests o inquiets o amb mala gràcia, sinó alegres: perquè aquesta alegria es l’oblit d’un mateix es la millor prova d’amor.

Permeteu-me de tornar un altre cop a la ingenuïtat, a la senzillesa de la vida de Jesús, que ja us he fet considerar tantes vegades. Aquests anys ocults del Senyor, no són pas res sense significat, ni tampoc una simple preparació dels anys que havien de venir després: els de la seva vida pública. Des de 1928 vaig comprendre clarament que Déu desitja que els cristians prenguin exemple de tota la vida del Senyor. Vaig entendre especialment la seva vida oculta, la seva vida de treball ordinari enmig dels homes: el Senyor vol que moltes ànimes trobin llur camí en els anys de vida callada i sense brillantor. Obeir la voluntat de Déu és sempre, doncs, sortir del nostre egoisme; però no necessàriament implica reduir això a allunyar-se de les circumstàncies ordinàries de la vida dels homes, igual que nosaltres pel seu estat, per la seva professió, per la seva situació en la societat.

Somio ―i el somni s’ha fet realitat― multituds de fills de Déu, santificant-se en la vida de ciutadans corrents, compartint afanys, il·lusions i esforços amb les altres criatures. Necessito dir-los a crits aquesta veritat divina: si resteu enmig del món, no és perquè Déu s’hagi oblidat de vosaltres, no és perquè el Senyor no us hagi cridat. Us ha invitat a continuar amb les activitats i amb les ansietats de la terra, perquè us ha fet saber que la vostra vocació humana, la vostra professió, les vostres qualitats, no són gens alienes als seus designis divins, sinó que Ell les ha santificades com una ofrena gratíssima al Pare.

Recordar a un cristià que la seva vida no té cap més sentit que el d’obeir la voluntat de Déu, no és pas separar-lo dels altres homes. Al contrari, el manament rebut del Senyor és, en molts casos, que ens estimem els uns als altres com Ell ens ha estimat,²²vivint juntament amb els altres i igual que els altres, lliurant-nos a servir el Senyor en el món, per tal de donar a conèixer millor l’amor de Déu a totes les ànimes: per dir-nos que s’han obert els camins divins a la terra.

El Senyor no s’ha limitat a dir-nos que ens estima, sinó que ho ha demostrat amb les obres. No oblidem que Jesucrist s’ha encarnat per ensenyar, perquè aprenguem de viure la vida dels fills de Déu. Recordeu aquell preàmbul de l’evangelista sant Lluc en els Fets dels Apòstols: Primum quidem sermonem feci de omnibus o Theophile, quae coepit Iesus facere et docere,²³ he parlat de tot allò més notable que Jesús féu i predicà. Vingué a ensenyar, però actuant; vingué a ensenyar, però essent model, essent el Mestre i l’exemple amb la seva conducta.

Ara, davant Jesús Infant, podem continuar el nostre examen personal: ¿estem decidits a procurar que la nostra vida serveixi de model i d’ensenyança als nostres germans, als postres iguals, els homes? ¿Estem decidits a ser uns altres Crists? No n’hi ha prou de dir-ho amb la boca. Tu ―ho pregunto a cadascun de vosaltres i m’ho pregunto a mi mateix―, tu, que per ser cristià ets cridat a ésser un altre Crist, ¿mereixes que vagin dient de tu que has vingut, facere et docere, a fer les coses com un fill de Déu, atent a la voluntat del seu Pare, perquè així puguis empènyer totes les ànimes a participar de les coses bones, nobles, divines i humanes de la redempció? ¿Vius la vida de Crist, en la teva vida ordinària enmig del món?

Fer les obres de Déu, no és pas un bonic joc de paraules, sinó una invitació a gastar-se per Amor. Cal morir-se un mateix, per renéixer a una vida nova. Perquè així obeí Jesús, fins a la mort de creu, mortem autem crucis. Propter quod et Deus exaltavit illum.²⁴ I per això Déu el va exaltar. Si obeïm la voluntat de Déu, la Creu serà també Resurrecció, exaltació. S’acomplirà en nosaltres, pas a pas, la vida de Crist: hom podrà assegurar que hem viscut procurant ser uns bons fills de Déu, que hem passat fent el bé, malgrat la nostra flaquesa i els nostres errors personals, per molts que siguin.

I quan vingui la mort, que vindrà, inexorable, l’esperarem amb joia tal com he vist que han sabut esperar-la tantes persones santes, enmig de la seva existència ordinària. Amb alegria: perquè, si hem imitat Crist en fer el bé ―en obeir i en portar la Creu, malgrat les nostres misèries―, ressuscitarem com Crist: surrexit Dominus vere!,²⁵ que ressuscità de veritat.

Jesús, que es va fer infant, mediteu-ho: vencé la mort. Amb l’anorreament, amb la senzillesa, amb l’obediència: amb la divinització de la vida corrent i vulgar de les criatures, el Fill de Déu fou vencedor.

Aquest ha estat el triomf de Jesucrist. Així ens ha elevat al seu nivell, al nivell dels fills de Déu, davallant al nostre terreny: al terreny dels fills dels homes.

Instaurare omnia in Christo, dóna com a lema Sant Pau als cristians d’Efes,¹¹ informar tot el món amb l’esperit de Jesús, col·locar Crist a l’entranya de totes les coses. Si exaltatus fuero a terra, omnia traham ad meipsum,¹² quan seré enlairat de terra, tot ho atrauré cap a mi. Crist, amb la seva Encarnació, amb la seva vida de treball a Natzaret, amb la seva predicació i miracles per les terres de Judea i de Galilea, amb la seva mort a la Creu, amb la seva Resurrecció, és el centre de la creació. Primogènit i Senyor de tota criatura.

La nostra missió de cristians és proclamar aquesta Reialesa de Crist, anunciar-la amb la nostra paraula i amb les nostres obres. El Senyor vol que el seus siguin a totes les cruïlles de la terra. Alguns els crida al desert, a desentendre’s dels avatars de la societat dels homes, per fer que aquests mateixos homes recordin als altres, amb llur testimoni, que Déu existeix. A d’altres, els encomana el ministeri sacerdotal. A la gran majoria, els vol enmig del món, en les ocupacions terrenals. Aquests cristians, per tant, han de dur Crist a tots els àmbits on es desenvolupen les tasques humanes: a la fàbrica, al laboratori, al treball de la terra, al taller de l’artesà, als carrers de les grans ciutats i a les senderes de muntanya.

M’agrada de recordar, a propòsit d’això, l’escena de la conversació de Crist amb els deixebles d’Emmaús. Jesús camina al costat dels dos homes que gairebé han perdut tota esperança, talment que comença a semblar-los que la vida no té sentit. Ell comprèn el seu dolor, penetra en el seu cor, els comunica quelcom de la vida que hi ha en Ell.

Quan, en arribar al poblet, Jesús fa el gest de passar de llarg, els dos deixebles l’aturen, i gairebé el forcen a romandre amb ells. El reconeixen després quan parteix el pa: el Senyor, exclamen, ha estat amb nosaltres. Llavors es van dir l’un a l’altre: ¿No és veritat que sentíem el cor abrandar-se’ns quan ens parlava pel camí i ens explicava les Escriptures?¹³ Cada cristià ha de fer Crist present entre els homes; ha d’obrar de tal manera que els qui el tractin percebin el bonus odor Christi,¹⁴ la bona olor de Crist; ha d’actuar de manera que a través de les accions del deixeble hom pugui descobrir el rostre del Mestre.

Potser hi ha algú que es demani com, de quina manera pot donar aquest coneixement a la gent. I jo us responc: amb naturalitat, amb senzillesa, vivint com viviu enmig del món, lliurats al vostre treball professional i a la cura de la vostra família, participant en els afanys nobles dels homes, tot respectant la legítima llibertat de cadascú.

Fa gairebé trenta anys que Déu m’ha posat al cor l’ànsia de fer entendre a persones de qualsevol estat, de qualsevol condició o ofici, aquesta doctrina: que la vida ordinària pot ésser santa i plena de Déu, que el Senyor ens crida a santificar la feina corrent, perquè en això també està la perfecció cristiana. Considerem-ho una altra vegada, contemplant la vida de Maria.

No oblidem que la quasi totalitat dels dies que Nostra Senyora va passar a la terra transcorregueren d’una manera molt semblant a les jornades d’altres milions de dones, lliurades a la cura de la seva família, a pujar els fills, a tirar endavant les feines de la llar. Maria santifica les menudències, allò que molts consideren equivocadament com intranscendent i sense vàlua: el treball de cada dia, els detalls d’atenció envers les persones estimades, les converses i les visites amb motiu de parentiu o d’amistat. Beneïda normalitat, que pot ser plena de tant d’amor de Déu!

Perquè això és el que explica la vida de Maria: el seu amor. Un amor portat fins a l’extrem, fins a l’oblit complet de si mateixa, contenta de trobar-se allà, on Déu la vol, i complint amb cura la voluntat divina. És això el que fa que el gest seu més petit no sigui mai banal, sinó que es manifesti ple de contingut. Maria, la Nostra Mare, és per a nosaltres exemple i camí. Hem de procurar ésser com Ella, en les circumstàncies concretes en què Déu ha volgut que visquem.

Actuant així, donarem als qui ens volten el testimoniatge d’una vida senzilla i normal, amb les limitacions i els defectes propis de la nostra condició humana, però coherent. I en veure’ns iguals a ells en totes les coses, els altres se sentiran invitats a preguntar-nos: com s’explica la vostra alegria?, ¿d’on traieu les forces per vèncer l’egoisme i la comoditat?, ¿qui us ensenya a viure la comprensió, la neta convivència i la donació, el servei als altres?

Aleshores és el moment de descobrir-los el secret diví de l’existència cristiana: de parlar-los de Déu, de Crist, de l’Esperit Sant, de Maria. El moment de procurar transmetre, a través de les nostres pobres paraules, aquesta bogeria de l’amor de Déu que la gràcia ha vessat en els nostres cors.