Llistat de punts

Prosseguiré aquesta estona de conversa davant el Senyor amb una nota que vaig fer servir anys enrere i que manté encara tota la seva actualitat. Vaig aplegar aleshores unes consideracions de Teresa d’Àvila: tot és no res, i menys que no res, el que s’acaba i no plau Déu (Sta. Teresa de Jesús. Libro de la vida, 20, 26). ¿Enteneu per què una ànima deixa d’assaborir la pau i la serenitat en allunyar-se del seu fi, quan s’oblida que Déu l’ha creada per a la santedat? Esforceu-vos a no perdre mai aquest punt de mira sobrenatural, tampoc a l’hora del lleure o de l’esplai, tan necessaris com el treball en la vida de cada un.

Ja podeu assolir el cim de la vostra tasca professional, ja podeu aconseguir els triomfs més ressonants, com a fruit d’aquesta libèrrima iniciativa que exerciu en les activitats temporals; però si m’abandoneu aquest sentit sobrenatural que ha de presidir tot el nostre quefer humà, haureu errat lamentablement el camí.

Permeteu-me una curta digressió que fa perfectament al cas. Mai no he preguntat a ningú dels qui se m’han acostat què pensava en política: no m’interessa! Amb aquesta norma de la meva conducta, us manifesto una realitat molt ficada en l’entranya de l’Opus Dei, al qual amb la gràcia i la misericòrdia divines m’he dedicat completament, per servir l’Església Santa. No m’interessa aquest tema, perquè els cristians gaudiu de la més plena llibertat, amb la consegüent responsabilitat personal, per intervenir com us sembli millor en qüestions d’índole política, social, cultural, etcètera, sense més límits que els que marca el Magisteri de l’Església. Només em preocuparia —pel bé de les vostres ànimes— si traspasséssiu aquests termes, ja que hauríeu creat una neta oposició entre la fe que afirmeu que volem professar i les vostres obres, i aleshores jo us ho diria amb tota claredat. Aquest sacrosant respecte a les vostres opcions, mentre no us apartin de la llei de Déu, no l’entenen els qui ignoren el veritable concepte de la llibertat que ens ha guanyat Crist en la Creu, qua libertate Christus nos liberavit (Gal IV, 31), els sectaris d’un extrem i de l’altre: els qui pretenen d’imposar com a dogmes llurs opinions temporals; o els qui degraden l’home, quan neguen el valor de la fe i la posen a mercè dels errors més brutals.

Però tornem al nostre tema. Abans us deia que ja podeu aconseguir els èxits més espectaculars en el camp social, en l’actuació pública, en els afers professionals, però si us descuideu interiorment i us aparteu del Senyor, al final haureu fracassat rotundament. Davant Déu, i és això el que compta al capdavall, aconsegueix la victòria qui lluita per captenir-se com un cristià autèntic: no hi cap una solució intermèdia. Per això en coneixeu tants que, si judiquem humanament la seva situació, haurien de sentir-se molt feliços i, malgrat tot, arrosseguen una existència inquieta, agra; sembla que venguin alegria a dojo, però grates una mica en llurs ànimes i resta al descobert un gust acerb, més amargant que el fel. Això no ens passarà, si de debò mirem de complir constantment la Voluntat de Déu, donar-li glòria, lloar-lo i fer arribar el seu regne a totes les criatures.

Ens sentim remoguts, amb una forta sotragada al cor, en escoltar atentament aquell crit de sant Pau: aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació (1 Thes IV, 3). Avui, m’ho proposo un altre cop, i també us ho recordo a vosaltres i a tota la humanitat: aquesta és la Voluntat de Déu, que siguem sants.

Per a pacificar les ànimes amb una pau autèntica, per a transformar la terra, per a cercar Déu Senyor Nostre en el món i a través de les coses del món, resulta indispensable la santedat personal. En les meves converses amb gent de tants països i dels ambients socials més diversos, sovint em pregunten: I què ens diu, als casats? Què, als qui treballem al camp? Què, a les vídues? Què, als joves?

Responc sistemàticament que només tinc una sola cassola. I solc puntualitzar que Jesucrist Senyor Nostre va predicar la bona nova per a tothom, sense cap mena de distinció. Una sola cassola i un sol aliment: el meu aliment és que faci la voluntat del qui m’ha enviat, que dugui a terme la seva obra (Ioh IV, 34). A cadascú crida a la santedat, de cadascú demana amor: joves i ancians, solters i casats, sans i malats, cultes i ignorants, treballin on treballin, siguin on siguin. Només hi ha una manera de créixer en la familiaritat i en la confiança en Déu: Tractar-lo en l’oració, parlar-hi, manifestar-li —de cor a cor— el nostre afecte.