Llistat de punts

Cal, doncs, que la nostra fe sigui viva, que ens dugui realment a creure en Déu i a mantenir-hi un diàleg constant. La vida cristiana ha d’ésser vida d’oració constant, procurant d’estar en la presència del Senyor del matí a la nit i de la nit al matí. El cristià no és mai un home solitari, ja que viu en un tracte continu amb Déu, que és al nostre costat i en el cel.

Sine intermissione orate, mana l’Apòstol, pregueu sense intermissió³⁷. I, recordant aquest precepte apostòlic, escriu Sant Climent d’Alexandria: som manats d’alabar i honorar el Verb, a qui coneixem com a salvador i rei; i per Ell el Pare, no pas en dies escollits, com fan d’altres, sinó constantment al llarg de tota la vida, i de totes les maneres possibles.³⁸

Enmig de les ocupacions de la jornada, en el moment de vèncer la tendència a l’egoisme, en sentir l’alegria de l’amistat amb els altres homes, en tots aquests instants el cristià ha de retrobar Déu. Per Crist i en l’Esperit Sant, el cristià té accés a la intimitat de Déu Pare, i recorre el seu camí cercant aquest regne, que no és d’aquest món, si bé és en aquest món on s’incoa i prepara. S’ha de tractar Crist, en la Paraula i en el Pa, en l’Eucaristia i en l’Oració. I tractar-lo com es tracta un amic, un ésser real i viu com ho és Crist, perquè ha ressuscitat. Crist, llegim en l’Epístola als Hebreus, com que subsisteix per sempre, té eternament el sacerdoci. D’on se segueix que també pot salvar perpètuament aquells qui per mitjà d’Ell s’acosten a Déu, ja que és sempre viu per intercedir per nosaltres.³⁹

Crist, Crist ressuscitat, és el company, l’Amic. Un company que es deixa veure només entre ombres, però la realitat del qual omple tota la nostra vida, i fa que en desitgem la companyia definitiva. L’esperit i l’esposa diuen: vine. El qui ho escolta, que digui també: vine. I el qui tingui set, que vingui; el qui vulgui, que prengui de franc l’aigua de vida... I el qui testifica aquestes coses diu: sí, vinc corrents. Així sigui. Veniu, Senyor Jesús.⁴⁰

Vida d’oració

Una oració al Déu que m’és vida.¹¹ Si Déu per a nosaltres és vida, no ens ha d’estranyar que la nostra existència de cristians hagi d’ésser entreteixida en oració. Però, no us penseu que l’oració és un acte que hom acompleix i en acabat s’abandona. El just troba la seva complaença en la llei de Jahvé i la repassa meditant-la nit i dia.¹² Al matí penso en Vós;¹³ i, a la tarda, s’adreça a Vós la meva oració, com l’encens.¹⁴ Tota la jornada pot ésser temps d’oració: de la nit al matí i del matí a la nit. Encara més, tal com ens ho recorda l’Escriptura Santa, el son també ha de ser oració.¹⁵

Recordeu que Jesús, com ens expliquen els Evangelis, de vegades es passava tota la nit ocupat en un col·loqui íntim amb el seu Pare. I com va enamorar els primers deixebles la figura de Crist pregant! Desprès de contemplar aquesta actitud constant del Mestre, li van preguntar: Domine, doce nos orare,¹⁶ Senyor, ensenyeu-nos de pregar així.

Sant Pau ―orationi instantes,¹⁷ en l’oració contínua, escriu― difon pertot arreu l’exemple viu de Crist. I sant Lluc, en una pinzellada, ens retrata la forma d’obrar dels primers fidels: animats d’un mateix esperit, perseveraven junts en l’oració.¹⁸

El tremp del bon cristià s’adquireix, amb la gràcia, en la forja de l’oració. I aquest aliment de la pregària, per tal com és vida, no es desenvolupa en un sol canal. El cor es desfogarà habitualment amb paraules, en aquestes oracions vocals que ens han estat ensenyades pel mateix Déu, Pare nostre, o pels seus àngels, Ave Maria. Unes altres vegades farem servir oracions acendrades amb el pas del temps, en les quals s’ha abocat la pietat de milions de germans en la fe: les de la litúrgia ―lex orandi―, les que han nascut de la passió d’un cor enamorat, com tantes antífones marianes: Sub tuum praesidium..., Memorare..., Salve Regina...

En d’altres ocasions ens bastaran dues o tres expressions llançades al Senyor com una sageta, iaculata: jaculatòries, que aprenem en la lectura atenta de la història de Crist: Domine, si vis, potes me mundare,¹⁹ Senyor, si ho voleu, podeu guarir-me; Domine, tu omnia nosti, tu scis quia amo te,²⁰ Senyor, Vós ho sabeu tot, Vós sabeu que us estimo; Credo, Domine, sed adiuva incredulitatem meam,²¹ crec, Senyor, però ajudeu la meva incredulitat, enfortiu la meva fe; Domine, non sum dignus,²² Senyor, no sóc digne!; Dominus meus et Deus meus²³ Senyor meu i Déu meu! O bé d’altres frases, breus i afectuoses, que brollen del fervor íntim de l’ànima, i responen a una circumstància concreta.

La vida d’oració s’ha de fonamentar, a més, en algunes estones diàries, dedicades exclusivament al tracte amb Déu; moments de col·loqui sense remor de paraules, a la vora del Sagrari sempre que sigui possible, per agrair al Senyor aquesta espera ―tan sol!― de vint segles. Oració mental és aquest diàleg amb Déu, de cor a cor, en el qual intervé tota l’ànima: la intel·ligència i la imaginació, la memòria i la voluntat. Una meditació que contribueix a donar un valor sobrenatural a la nostra pobra vida humana, la nostra vida diària corrent.

Gràcies a aquestes estones de meditació, a les oracions vocals, a les jaculatòries, sabrem convertir la nostra jornada, amb naturalitat i sense espectacle, en una contínua lloança a Déu. Ens mantindrem en la seva presència, com ho fan els enamorats en dirigir el pensament a la persona que estimen, i totes les nostres accions ―fins i tot les més petites― s’ompliran d’eficàcia espiritual.

Per això, quan un cristià es fica per aquest camí del tracte ininterromput amb el Senyor ―i és un camí per a tothom, no pas un corriol per a privilegiats―, la vida interior creix, segura i ferma; i s’afirma en l’home aquesta lluita, amable i exigent alhora, per a portar a terme fins al final la voluntat de Déu.

Des de la vida d’oració, podem entendre aquest altre tema que ens proposa la festa d’avui: l’apostolat, el fet de posar per obra les ensenyances de Jesús, transmeses als seus poc abans de pujar al Cel: em sereu testimonis a Jerusalem, a Iota la Judea i la Samaria, i fins als extrems de la terra.²⁴

Vida d’oració, en segon lloc, perquè la donació d’un mateix, l’obediència, la mansuetud del cristià neixen de l’amor i devers l’amor s’encaminen. I l’amor mena al tracte, a la conversa, a l’amistat. La vida cristiana demana un diàleg constant amb Déu U i Tri, i és a aquesta intimitat on ens porta l’Esperit Sant. ¿Qui d’entre els homes sap les coses de l’home sinó l’esperit de l’home que hi ha en ell mateix? Així també les coses de Déu, ningú no les coneix sinó l’Esperit de Déu.³¹ Si tenim relació assídua amb l’Esperit Sant, també esdevindrem espirituals, ens sentirem germans de Crist i fills de Déu, a qui no dubtarem d’invocar com a Pare nostre que és.³²

Acostumem-nos a freqüentar l’Esperit Sant, que és qui ens ha de santificar: a confiar-hi, a demanar-li ajuda, a sentir-lo prop de nosaltres. Així s’anirà agrandint el nostre pobre cor, tindrem més ànsia d’estimar Déu i, per Ell, totes les criatures. I es reproduirà en les nostres vides aquesta visió final de l’Apocalipsi: l’esperit i l’esposa, l’Esperit Sant i l’Església ―i cada cristià― que s’adrecen a Jesús, a Crist, i li demanen que vingui, que s’estigui amb nosaltres per sempre.³³

Si busqueu Maria, trobareu Jesús. I aprendreu d’entendre una mica què hi ha en aquest cor de Déu que s’anorrea, que renuncia a manifestar el seu poder i la seva majestat, per presentar-se en forma d’esclau.¹³ Parlant humanament, podríem dir que Déu s’excedeix, per tal com no es limita a allò que seria essencial o imprescindible per salvar-nos, sinó que va més enllà. L’única norma o mesura que ens permet de comprendre d’alguna manera aquesta forma d’obrar de Déu, és adonar-nos que manca de mesura: veure que neix duna bogeria d’amor, que el mena a assumir la nostra carn i carregar el pes dels nostres pecats.

¿Com ens podem adonar d’això, veure que Déu ens estima, i no tornar-nos també nosaltres boigs d’amor? Cal deixar que aquestes veritats de la nostra fe vagin calant en l’ànima, fins a canviar tota la nostra vida. Déu ens estima!: l’Omnipotent, el Totpoderós, el qui ha fet el cel i la terra.

Déu s’interessa fins i tot de les petites coses de les seves criatures: de les vostres i de les meves, i ens crida un per un pel nostre nom propi.¹⁴ Aquesta certesa que la fe ens dóna fa que mirem amb una claror nova allò que ens volta, i que, mentre tot resta igual, vegem que tot és diferent, perquè tot és expressió de l’amor de Déu.

Així la nostra vida es converteix en una oració contínua, en un bon humor i en una pau que mai no s’acaben, en un acte d’acció de gràcies desgranat al llarg de les hores. La meva ànima glorifica el Senyor ―va cantar la Verge Maria― i el meu esperit exalta en Déu salvador meu; perquè ha mirat la humilitat de la seva serventa. Per tant, ja des d’ara, totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós ha obrat en mi coses grans i el seu nom és Sant.¹⁵

La nostra oració pot acompanyar i imitar aquesta oració de Maria. Com Ella, sentirem el desig de cantar, de proclamar les meravelles de Déu, perquè la humanitat sencera i tots els éssers participen de la postra felicitat.